Barcelona reprèn el repte del monument al seu «visionari maleït», Ildefons Cerdà

Just allà on topogràficament es troben la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via, enmig de la plaça de les Glòries, l’Ajuntament de Barcelona acaba d’anunciar als quatre vents que convoca un concurs internacional d’idees per erigir d’una vegada per totes un digne monument a Ildefons Cerdà (seria el cinquè intent en més d’un segle) perquè l’inqüestionable pare de l’Eixample deixi de ser (com un dia el va definir amb gran encert el cronista Lluís Permanyer) el «visionari maleït» d’aquesta ciutat. El lloc triat per donar a conèixer el concurs no és casual. Es pretén que sigui allà, enmig de les Glòries i no a l’altre extrem de la Gran Via, a la plaça Cerdà, on s’erigeixi l’homenatge, però no una cosa minimalista, sinó de gran altura, perquè, segons com sigui el projecte guanyador, serveixi fins i tot de mirador des d’on contemplar la quadrícula de l’Eixample.

La idea la llança l’ajuntament de la ciutat després de superar un primer obstacle que no és menor. El projecte té l’aval del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC),que ja és molt, però mai està de més recordar que Cerdà no era d’aquest gremi, al contrari, era enginyer de camins, així que també hi serà l’escola oficial d’aquest ofici a l’hora de beneir quina proposta es proclama vencedora. De fet, la iniciativa és una proposta llargament reivindicada pel Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. En certa manera, i de manera simbòlica, es pot afirmar que s’enterra la destral de guerra que en vida, i fins i tot després de la seva mort, va enfrontar Cerdà amb arquitectes com ara Josep Puig i Cadafalch, que li va dedicar insultants articles a ‘La Veu de Catalunya’ i que, poc o molt, va ser el causant que se li rendís un homenatge en forma de monument.

Que hi hagi pau al voltant de la idea semblarà un desig simplement natural, pura correcció política quan falten menys de dos mesos per a les eleccions. També, d’alguna manera, hi seran representades en el jurat les organitzacions veïnals i es podria tornar a dir el mateix. A ningú que estigui al corrent del pols de la ciutat se li escapa, no obstant, que Cerdà torna a ser motiu de disputa arran de les obres en curs, sobretot, al carrer de Consell de Cent, ‘casus belli' per a una part de l’espectre polític (des del vermell tènue del PSC fins al blau més intens de la dreta), que creu que s’està menyspreant l’obra de l’enginyer. Tot el contrari sosté la resta de l’arc polític, sorprès que s’asseguri que Cerdà va concebre l’Eixample com un ecosistema perfecte per al cotxe, quan aquest enginy mecànic ni tan sols existia quan es va començar a edificar la ciutat extramurs.

És enmig d’aquesta estranya efervescència, quan cada front assegura que és dipositari de les relíquies de Cerdà, que l’equip d’Ada Colau ha desencallat, per enèsima vegada en la història, la idea del monument.

La primera ocasió, tot i que molt tímida, va ser el maig de 1884. Es va acordar en el ple municipal que s’esculpís una figura de l’enginyer i que es col·loqués enmig de la plaça de Tetuan, llavors en fase d’enjardinament. Res va passar més enllà del simple bla-bla-bla.

La segona vegada va ser quatre anys més tard, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, quan la ciutat va aprofitar per acollir, a més, un congrés internacional d’enginyeria. Molt animats potser per veure’s entre tants col·legues, els col·legiats d’aquest ofici van anar una mica més enllà. Van fer una maqueta, van presentar detallats plans i fins i tot hi van posar una primera pedra. Però arribada l’hora de la veritat, l’alcalde, Francesc Rius i Taulet, potser per por de fer enrabiar els bel·ligerants arquitectes, que eren al cap i a la fi els que estaven donant forma a l’Eixample, es va acoquinar. Segon intent, segon fracàs.

La tercera temptativa va donar algun fruit, estrany, però fruit al cap i a la fi. Va ser arran de la construcció de l’autovia de Castelldefels, que naixia llavors on avui hi ha la plaça d’Ildefons Cerdà. Llavors no era encara l’horrorós Scalextric que seria anys després. Era l’any 1957. Josep Maria de Porcioles acabava d’ocupar la butaca d’alcalde de la ciutat i va encarregar una escultura a l’arquitecte i paisatgista Antoni Maria Riera Clavillé, en el currículum del qual destaquen, per sobre de tot, instal·lacions del Zoo de Barcelona i de l’antic parc d’atraccions de Montjuïc. La va dissenyar i es va construir. Era una mena de castell sense folre ni manilles en què diversos blocs de ciment elevaven una torre que se sustentava amb barres de ferro. No era fàcil d'agradar, tot i que sempre hi podia jugar a favor el fet que la detestés el ministre d’Obres Públiques de llavors, Jorge Vigón. «Em van fer inaugurar una mamarratxada a Barcelona»,va dir de tornada a Madrid. Només per això ja mereixia que, tot i que fos retirada, com va passar el 1971, es conservés al magatzem municipal –finalment va acabar reduïda a runa–.

La idea del monument a Cerdà va tornar a brollar després dels Jocs Olímpics, just quan Joan Clos va agafar el relleu de Pasqual Maragall com a alcalde. La ciutat havia viscut una certa primavera d’art urbà amb motiu de la cita olímpica i es va proposar des de l’alcaldia dignificar la plaça de Cerdà, si és que era possible, amb una estàtua. A la cresta de l’onada de la seva fama, el projecte va caure en mans de Javier Mariscal, que va presentar fins a tres esbossos que proposaven escultures gegants. El primer el va batejar amb el títol d ‘Volem la Lluna’, cosa que ja dona una idea de les seves dimensions. Amb discreció, es va optar per esperar que les informacions publicades sobre aquella qüestió quedessin enterrades a l’hemeroteca per altres notícies. Així va ser.

Només amb motiu de la celebració de l’Any Cerdà a cavall dels anys 2009 i 2010 es va començar a recuperar de nou la idea, gràcies, sobretot, a la veu d’Albert Serratosa, enginyer, i en certa manera el concurs ara anunciat, que ve acompanyat d’un pressupost d’un milió d’euros, és hereu d’aquell impuls de llavors.

¿Com serà la peça? No se sap. El concurs d’idees està obert a qualsevol plantejament, però la seva ubicació ja predetermina, potser, algun concepte. Tot i que sembli impossible, el subsol de la intersecció de Diagonal, Gran Via i Meridiana no està ocupat. No hi ha ni túnel de cotxes ni de ferrocarril suburbà. Tampoc hi ha infraestructures d’altres serveis. Això obre la porta, segons fonts municipals, que el monument tingui fins i tot un espai museístic subterrani, però el que més es desitja és que faci la funció de mirador elevat. Segons la tinenta d’alcaldia Janet Sanz, durant el segon semestre del 2023 el jurat ja podria tenir un veredicte i a finals del 2024 l’obra podria ser inaugurada, tot un bon propòsit, tot i que els antecedents conviden a la cautela.

Notícies relacionades

Dos anys convivint amb 35 pisos turístics al ‘Bloc Tarragona’: «És interminable el que patim»

IMATGES | Així seran les noves estacions de l’L8 de FGC a l’Eixample

Fins aleshores, hi ha tres alternatives per rendir homenatge al pobre visionari maleït que va ser Cerdà. La primera és viatjar al seu Centelles natal. Allà hi té una escultura de tres metres d’altura d’acer inoxidable amb un cert aire a personatge de Miyazaki. La segona cau més a prop. La làpida de la tomba de Cerdà a Montjuïc (on van ser traslladades les seves restes el 1971) és de les més originals del cementiri. És un petit Eixample amb l’aspecte que tenia abans que l’especulació pervertís el projecte.

La tercera alternativa, no obstant, pot ser que sigui la millor. La va deixar escrita Fabià Estapé en la gran biografia que va dedicar a l’enginyer. «La tasca de Cerdà va ser gairebé inhumana, i per ser-ho va haver de pagar un altíssim preu d’incomprensions, injúries i ingratituds. Però crec que Ildefons Cerdà mereix qualsevol cosa menys compassió. Quan es pot observar una relació de causa-efecte entre la vocació lliurement escollida i els resultats aconseguits, el sentiment que ha de sorgir és el d’admiració i no el de commiseració. En certa manera, Ildefons Cerdà va ser un il·luminat que va tenir prou temps, malgrat tot, per contemplar els resultats dels seus esforços». Els va poder contemplar ell en vida i, des d’aleshores, tots els barcelonins.