Urbanisme i memòria

Ildefons Cerdà mereixia alguna cosa millor a Barcelona

La ciutat rendeix homenatge al pare de l’Eixample amb una plaça plena de cotxes i sense vida que recopila tot el que l’enginyer va voler evitar

Ildefons Cerdà mereixia alguna cosa millor a Barcelona

Edwin Winkels

5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Un encreuament de camins. Entre Gran Via, la ronda del Mig i el passeig de la Zona Franca. En total, una vintena de carrils de circulació neixen o moren en aquesta plaça que és moltes coses menys una plaça. És una rotonda en tota regla. Encara fa posar més vermell el fet que està dedicada a la persona que va fer que el projecte d’eixamplament de la Barcelona antiga, el que avui coneixem com Eixample, fos un gresol d’urbanisme i arquitectura saludable que amb el pas dels anys aniria patint una penosa perversió. La ciutat té més de 4.500 carrers, places, rondes, passatges rambles...; segurament, Ildefons Cerdà mereixia alguna cosa millor.

Va ser l’alcalde José María Porcioles el que va decidir batejar aquest lloc amb el nom del polifacètic enginyer. Va succeir el 4 de novembre del 1959, durant la celebració del centenari del concurs públic organitzat per l’Ajuntament de Barcelona per planificar el creixement de la capital catalana una vegada van ser enderrocades, a partir del 1854, les muralles que tenallaven la població, molt minvada per les plagues en un eixam de carrerons de salut extremadament precària. Les cròniques del dia de la inauguració parlen d’una plaça «d’un diàmetre de 110 metres amb uns jardins de planta el·líptica traçats per les vies de circulació, que la caracteritzen i embelleixen».

Al lloc s’hi va instal·lar un quadrat de ferro i uns blocs de formigó en homenatge a l’obra de Cerdà, que avui deuen acumular pols en algun dipòsit municipal. La composició era un breviari dels «conceptes bàsics de l’urbanisme modern». «Barcelona vol saldar avui un vell deute que tenia contret amb l’il·lustre autor del pla d’eixamplament de la ciutat», deia Porcioles en el seu discurs d’obertura. Justificava l’emplaçament assegurant que aquest enclavament és «pòrtic i pas d’aquell eixamplament que va concebre amb tan àmplia visió». És una interpretació molt lliure, perquè el pla que va dibuixar Cerdà té com a límit una altra plaça que queda més cap aquí i que també és una rotonda, la d’Espanya. Després de l’alcalde va parlar el director general de Carreteres, Don Pedro Ormaechea, tota una premonició del futur que esperava al lloc, en una època en què el Seat 600 ja era el somni de qualsevol llar. Al cap dels anys, a finals dels 90, la plaça va ser renovada amb una pàtina per als vianants que gens ni mica va humanitzar l’entorn. 

Recés de cotxes

Tornem al present. La plaça de Cerdà no té placa de marbre que indiqui el nom del lloc. Els únics senyals que orienten són els viaris, els que informen que per allà es va a la plaça d’Europa (un altre curiós homenatge...) i per allà, a la Gran Via. És a dir, s’orienta als automòbils, però gens ni mica facilita la vida de vianants o ciclistes, que aquí són tan benvinguts com mal tractats. Una bufetada al pla Cerdà, que òbviament no contemplava els cotxes que encara s’havien d’inventar, però sí que tenia clar que els nous barris havien de ser un recés de pau, amb zones enjardinades a l’interior de les illes, amb els blocs estratègicament situats en funció del sol, amb l’aigua de la pluja recollida per conductes soterrats.

La forma rodona de la plaça és un altre bon calbot a Cerdà, que somiava amb quadrats, rectangles i formes octogonals, però no en cercles. També ho és el tractament que rep per part del nomenclàtor, el diccionari de carrers de Barcelona. La descripció que aporta el ‘site’ municipal és la següent: «Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, 1815 – Santander, 1876). Enginyer, urbanista i polític.» Ni una sola menció a l’Eixample. És com si París digués de l’home que va urbanitzar la capital francesa, Georges-Eugène Haussman, que era funcionari, diputat i senador. Sorprèn encara més al comprovar que personatges del ram segurament no tan coneguts, com l’arquitecte Joan Martorell i Montells, sí que disposen d’una glossa sobre el seu llegat molt més elaborada. Una mica més de sentiment destil·la la seva làpida al cementiri de Montjuïc, amb una reproducció de l’Eixample.

«Un despropòsit»

Oriol Altisench, degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya, comparteix l’opinió que el seu col·lega de professió pateix un incomprensible menysteniment a Barcelona. «És un despropòsit», resumeix. Més enllà d’explicar les raons per les quals la capital catalana deu molt a Cerdà –«parametritza i arriba a decisions científiques vinculades a l’urbanisme i a la salut de les persones; era el Lincoln català», resumeix– considera que el lloc ideal per rendir-li homenatge és la nova plaça de les Glòries, lloc en plena transformació, l’enèsima, i racó que estava destinat a funcionar, segons el pla Cerdà, com a centre neuràlgic de la ciutat. És una idea que ja s’havia valorat en el passat. «El que no té cap sentit –prossegueix– és que l’únic que recorda la seva figura a Barcelona sigui una plaça que representa tot el contrari del que ell defensava». Explica que anys enrere, des de l’escola, es va preguntar a bona part de l’espectre municipal sobre aquesta qüestió. Pel que sembla, tots van estar d’acord que alguna cosa calia fer-hi. Però allà va quedar la cosa.

Notícies relacionades

Per si tot això fos poc, resulta que a Gràcia hi ha una plaça dedicada a Antoni Rovira i Trias, la persona que va guanyar el concurs públic per eixamplar la ciutat, però que es va quedar sense el projecte perquè Madrid va imposar la idea de Cerdà. En aquells temps, per cert, el pare de l’Eixample va tenir detractors poderosos, com els arquitectes Puig i Cadafalch i Domènech i Muntaner. El perdedor va plantejar un creixement radial, inspirat en el model de París. Cerdà, en canvi, va dibuixar la retícula. El cas és que Rovira i Trias disposa d’un espai meravellós en un dels barris més vius de la ciutat, on a més té una escultura molt apreciada al veïnat, mentre que Cerdà ha d’apanyar-se amb una rotonda als afores.