Barcelona s’aboca a l’abisme de deixar perdre el gran tresor fotogràfic de l’IEFC

De l’IEFC surten cada any graduats en tota aquesta varietat d’oficis que, d’una manera o altra, estan vinculats a la fotografia Amb 15 persones de plantilla fixa i mig centenar de professors que imparteixen classes a uns 400 estudiants, l’institut ofereix també cursos d’iniciació, tallers de cap de setmana, estudis online... El ventall de lliçons amb què sortir titulat de l’IEFC és amplíssim. I no es limita només a les diferents especialitats que es poden dur a terme darrere el visor d’una càmera (publicitària, experimental, analògica…), sinó que també s’hi formen els experts en treball de laboratori i en el domini dels diversos programes d’edició per ordinador. I, a més, l’IEFC és un centre mestre en un aspecte mai prou aplaudit, el de les tasques d’arxiu, o, dit d’una altra manera, la lluita contra la desmemòria. És aquest darrer capítol el que serveix en safata l’exemple promès anteriorment

Fa tres anys va ser notícia l’IEFC perquè allà es va presentar el resultat dels set anys de treball que una fundació va portar a terme per rescatar els fons de la Fototipia Thomas, una empresa que el 1889 es va instal·lar als baixos del 293 del carrer de Mallorca (és impossible no fixar-s’hi quan s’hi passa pel davant), perquè s’estaven disgregant i venent el millor postor en tota mena de subhastes. Els més de 25.000 negatius de la col·lecció Thomas eren un retrat formidable del passat col·lectiu, i la seva venda al detall hauria estat poc menys que esmicolar una obra mestra del Prado i que cada comprador se n’endugués un centímetre quadrat a casa. Val la pena endinsar-se, doncs, en l’apartat de col·leccions de la web de l’IEFC, perquè és una de les maneres de comprendre la magnitud de la catàstrofe que pot passar d’aquí a un any, és a dir, la possibilitat que s’interrompi la brillant trajectòria d’aquest institut i tot el que ha fet des del 1972 per aquesta ciutat.

Allà, a la web, a disposició de la curiositat de qualsevol, hi ha un tastet de la col·lecció Thomas, i de la d’Esteve Terradas (1883-1950), i de la de Francesc Boada (1885-1969), i de la de Rafael Areñas (1883-1938), i de la d’Antoni Arissa (1900-1980), i la de... La llista és llarga Aneu i vegeu-ho! Els fons que custodia l’IEFC impressionen pel seu volum, més de 800.000 imatges; és a dir, un retrat en alta definició del passat. Cal afegir-hi una col·lecció de més de 7.000 llibres de fotografia, que no és cosa menor, i, per descomptat, cal fer una menció especial al llegat que va deixar Miquel Galmes (1937-2015), fundador de l’IEFC fa 53 anys, que va heretar un conjunt de peces amb les quals, segons l’actual director de l’institut, Josep Maria de Llobet, fins i tot es podria muntar un museu de primera.

Notícies relacionades

L’Illa Glòries comença a bategar amb les primeres mudances de nous veïns

La ronda de Sant Antoni reneix com a ‘camp de futbol’ i molesta part del veïnat

El que menys podia esperar De Llobet fa dos anys quan va accedir al càrrec era haver de lidiar amb el conflicte immobiliari que ara li treu el son, i que li passés precisament a ell, que com a fotògraf té en el seu currículum dues magnífiques aproximacions a la crisi de la vivenda i al càncer de la gentrificació que pateix Barcelona.

¿Hi ha alguna solució en l’horitzó? L’Escola Industrial va donar empara a l’IEFC quan va néixer com a projecte, el 1972 i, a més ho va fer d’una manera altruista que mai s’ha interromput. Mai li ha cobrat lloguer per l’espai que ocupa en una porta lateral de l’antiga residència d’estudiants. De Llobet n’és molt conscient. També ho és que el projecte de reforma d’aquest recinte del carrer d’Urgell és, com es diu de vegades, un projecte de ciutat, que en aquest cas corre a càrrec de la Diputació de Barcelona, propietària i gestora d’aquest immens espai. El problema és que les obres previstes no deixen marge perquè l’IEFC mantingui la seva tasca educativa i cultural en aquesta direcció postal i el problema encara més gran és que no és senzill trobar al mercat de lloguer els gairebé 1.000 metres quadrats que necessita per sobreviure, amb la condició, a més, que necessita almenys un sostre alt per muntar l’estudi de treball i una sala adequada per reacomodar el laboratori de revelat. Per competir, l’IEFC no pot fer-ho ni amb el que paguen els supermercats de 24 hores. Per això reclama ajuda a la Diputació, que ha recollit en part el guant i s’ha posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona. Al cap i a la fi (convé remarcar-ho), l’IEFC, tot i que sigui un centre privat, no és un negoci. El que sí que és, és una constant vital de la salut de la ciutat. N’hi ha moltes més, és clar, però coincideixen en afirmar, els qui hi han passat, que Barcelona seria una mica menys interessant sense aquestes.