El dia que Franco va dinar ous imperi a Barcelona

La primera vegada que Franco va visitar Barcelona tenia 47 anys i va dinar (cal suposar que el plat es va triar pel seu nom) uns ous imperi, recepta que ha caigut en desús però que llavors, 21 de febrer de 1939, jornada de la desfilada de la victòria, segurament va ser premeditadament escollida pel seu simbolisme. Escaldats primer, banyats després en beixamel, coberts després amb pa ratllat i finalment submergits en oli bullint, quan els ous imperi se serveixen al plat d’un dictador s’assemblen molt al que va ser Barcelona el gener d’aquell any, últim de la Guerra Civil. Semblen cruixents per fora, com capaços de resistir l’atac del més famolenc comensal. «El Llobregat pot ser el Manzanares de Barcelona», titulava la premsa de la ciutat el 25 de gener, només unes hores abans que els generals Yagüe i Solchaga, durant la matinada del 26, plantessin ja als cims de Montjuïc i el Tibidabo les banderes colpistes. Després, quan es punxen, els ous imperi es desfan mansament entre les dents de la forquilla. Avui fa 84 anys que Franco, quan ni tan sols havia acabat la Guerra Civil, va celebrar la seva victòria a Barcelona. Un magnífic llibre, documentat com cap altre fins ara, presenta una exhaustiva crònica d’aquells fets

‘Barcelona, gener de 1939: la caiguda’ s’ha publicat aquest 2023 coincidint amb els 84 anys de la rendició de la ciutat i amb això el segell editorial de l’Ajuntament de Barcelona completa el que sens dubte és una trilogia que ha trigat massa a veure la llum. El 2014 va arribar a les llibreries ‘Barcelona en postguerra’, un relat sobre la immisericordiosa repressió que va portar el final de la contesa. Esborronador. El 2018 va sortir de la impremta ‘Topografia de la destrucció’, un detallat inventari de la ruïna causada per l’aviació enemiga al deixar anar les seves bombes sobre la ciutat. La tercera part de la trilogia és, en certa manera, en enfilada indispensable entre aquests dos anteriors llibres i és, alhora, el més incòmode de tots tres. Francesc Vilanova, l’autor, relata la caiguda de Barcelona gairebé exclusivament des del punt de vista dels vencedors, o sigui, els que van entrar a la ciutat amb les seves tanquetes i la seva tropa africana sense gairebé gastar munició i, també, d’aquells 189 barcelonins que van ser convidats a presenciar la desfilada de la victòria el 21 de febrer, el dia dels ous imperi o de l’imperi pels ous.

El que Vilanova, historiador del contemporani, ha aconseguit com a material documental abans d’asseure’s davant la màquina d’escriure és, ja per si sol, monumental. Hi ha des dels comunicats secrets del comandament militar sobre com afrontar l’entrada a la ciutat, que es temia cruenta, fins a les factures de totes i cadascuna de les celebracions que va organitzar la nova autoritat, això sí, sempre a càrrec de les arques municipals, on, per cert, l’últim alcalde republicà, Hilari Salvadó, va tenir la integritat ètica de deixar dins la caixa de cabals el que col·lectivament era dels ciutadans, entre altres coses alguns lingots d’or.

Amb aquells diners es va pagar la celebració del 21 de febrer, que no és l’objecte principal del llibre, però que resulta de molt interessant lectura perquè en cada aniversari de la caiguda de Barcelona se sol posar el focus sobre la jornada del 26 de gener, data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, i s’eclipsa així la manera com Franco va voler representar de cara als barcelonins, a la resta d’Espanya i al món la seva victòria, amb els cognoms més il·lustres de Barcelona amb el braç aixecat als balcons de les finques situades a l’avinguda de la Diagonal, entre els carrers de Tuset i Balmes.

Remarca Vilanova la necessitat de contextualitzar el moment. Barcelona era, després de la seva rendició, una ciutat sense gairebé fonaments falangistes sobre els quals el nou règim pogués edificar un poder local. Franco tampoc volia que Juan Yagüe, el general que amb la seva fama de carnisser havia desencadenat la gran fugida cap a França, es fes amo i senyor de Catalunya com Gonzalo Queipo del Llano va aconseguir a Andalusia. Amb aquests condicionants hauria d’estranyar menys, afirma l’autor, que els balcons de la Diagonal estiguessin copats per cognoms d’abans del cop, de llavors i encara d’avui, gent que en el pitjor de la guerra, explica amb gràcia Vilanova, quan les seves propietats i empreses havien sigut col·lectivitzades, potser fins i tot van témer acabar de taxistes a París. La rereguarda barcelonina, com se sap, va servir d’inspiració a George Orwell, que la va patir i el va desconcertar, per treure d’impremta el 1945 ‘Rebel·lió dels animals’, així que els del balcó eren, a la seva manera, transsumptes de Howard Jones, el granger a qui fan fora de la seva finca els animals. L’havien recuperat.

«Destacaven alguns prohoms i professionals notables, com l’arquitecte Adolf Florensa; Fernando Rosal Catarineu, cunyat de l’exdirigent de la Lliga i mà dreta de Francesc Cambó; Joan Ventosa Clavell; el jurista Antonio M. Simarro, futur president de la Diputació provincial...». Vilanova no es deixa ni un dels convidats. Molt poc representant de l’Església hi havia allà, i sí, per contra, una oportunitat a peu de carrer de «veure amb tota precisió la jerarquia del nou poder». Batlló, Godó, Güell, Sagnier, Raventós, Salisachs, Montoliu, Riviere, Vidal Ribas...

Els balcons que van fer de llotja d’autoritats eren 10 i, és clar, tenia el seu significat estar en un o en un altre. Miguel Mateu, per exemple, estava just a la dreta de Franco. No només va ser el primer alcalde franquista de la ciutat, o sigui, durant els anys de la més brutal repressió, sinó que, a més de president de la Caixa de Pensions durant 32 anys i president de Foment del Treball Nacional durant 20, va ser, això s’explica, amic personal de Franco, cosa de què pocs podien presumir. Potser hi va influir el fet que fos nebot d’Enrique Pla, el cardenal que va batejar el cop d’Estat com una «croada», una expressió que no només va fer fortuna, sinó que va servir per justificar tots els crims que es van cometre en nom seu.

A diferència del que durant la Segona Guerra Mundial va fer el nazisme, que fins i tot va documentar amb fotografies la seva barbàrie, el franquisme va ser cautelós i amb prou feines no va deixar rastre en aquest sentit, però de la seva inhumanitat donen fe, això sí, algunes de les locucions que es conserven, com aquesta de José Bonet del Río, segon tinent d’alcaldia de Barcelona en el primer cartipàs de Mateu: «Cal aniquilar els que, incapaços de ser convençuts als nostres ideals i haver tacat les seves mans amb la màcula del delicte, són indignes de viure amb nosaltres, perquè forçosament han de ser sempre enemics de la pau somrient i benefactora que ha de regnar entre nosaltres».

El llibre de Vilanova està ple d’aquesta ‘selfie’ que el franquisme feia de si mateixa a través de tan atroces declaracions, però encara crida més l’atenció el jaciment de documents i fotografies mai o molt poc positivades que aporta l’autor arribada l’hora de fer una minuciosa crònica del primer trimestre de 1939. Són allà les escenes dels saquejos als magatzems de menjar que atresoraven l’últim poder republicà i que va tolerar amb indiferència la soldadesca franquista. Crida l’atenció, per inèdita, la fotografia que José Luis Demaría López ‘Campúa’ feta des del mateix balcó del Palau de la Generalitat, en la qual posen el general Yagüe i el coronel Barroso, que té la seva gràcia perquè al fons de la imatge es veu l’aparador de la camiseria Deulofeu i, segons explica l’anècdota, quan Josep Tarradellas va tornar de l’exili i va sortir al mateix balcó va expressar la seva sorpresa i admiració perquè després de més de 40 anys la botiga seguia allà. Ara ja no, per cert.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

És tant el material que aporta el llibre, i tan ben contextualitzat, que no és fàcil despuntar una imatge sobre una altra, però posats a escollir-ne una, tot i que sigui molt subjectivament, crida l’atenció la que amb la firma de l’agència Efe il·lustra la pàgina 92. Està datada la tarda del dia 26 de gener. Envoltada de gent expectant, al centre de la imatge hi ha una camioneta amb grans altaveus al sostre. Recorda en part una escena de la pel·lícula ‘Casablanca’ que sol ser passada per alt i que està carregada de significat, aquella en què una furgoneta anuncia per megafonia la imminent entrada de les tropes alemanyes a París. Així s’entra quan la rendició és absoluta. Es van trobar les columnes de Yagüe i Solchaga al centre de la ciutat sense gairebé resistència. Era un dijous. Tan fàcil va ser tot que les cauteles inicials es van evaporar i immediatament es van organitzar tres multitudinàries misses consecutives, divendres, dissabte i diumenge, a la plaça de Catalunya, i dilluns tothom als seus llocs de treball, no per treballar, sinó per examinar cas per cas si havien de ser purgats.

Fa 84 anys, en resum, Franco va dinar ous imperi a Barcelona. Era la primera vegada que visitava la ciutat. No hi ha consens sobre quantes vegades més va tornar. ¿15 més? L’última ocasió va ser el juny de 1970. Havien passat 31 anys i, en certa manera, no s’havia mogut gens ni mica ideològicament del que va dir aquell 21 de febrer de 1939: «‘Catalanes, no olvidéis nunca que por la redención de esta quería tierra entregó España su mejor tesos, la sangre generosa de su juventud’». I 189 il·lustres catalans el van aplaudir per això.