La caiguda de Barcelona com no agrada ser recordada

S’acosta inexorablement el 26 de gener del 2019. Al trencar l’alba d’aquell dia es compliran 80 anys de l’entrada de les tropes del general Yagüe a Barcelona. La ciutat, que havia estat posada com a exemple de bravura per Winston Churchill en la Cambra dels Comuns pel seu aplom durant els bombardejos de l’aviació italiana, es va rendir amb una mansuetud gairebé ovina. Quedaven enrere tres anys d’èpica que tan fenomenalment van retratar fotògrafs com Agustí Centelles, Robert Capa, Gerda Taro o Hans Gutmann. La guerra civil fotogràfica, el que són les coses, la va guanyar sens dubte la república. Però per equilibrar aquesta balança surt ara de la cambra de revelat l’obra de Francisco Martínez Gascón, àlies Kautela, fotògraf del bàndol nacional que va acompanyarYagüe  en els preliminars i en la presa de Barcelona. L’obra d’aquell testimoni càmera en mà acaba de ser publicada per la Institució Fernando el Católico de la Diputació de Saragossa. Kautela, un fotógrafo en la España franquista és un treball d’investigació i edició superb a càrrec de Víctor Lahuerta i Cristina Martínez de Vega, però ho és sobretot, des de la perspectiva de Barcelona, pel capítol dedicat a aquesta ciutat. La caiguda de Barcelona com mai no s’havia vist i com a molts no els agrada recordar.

Pàgina 120. Un grup de barcelonines, totes ben vestides, jaqueta llarga, probablement de la burgesia local, desfilen per la calçada central del passeig de Gràcia. Riuen. Les acompanyen com a mínim tres soldats. A la fotografia li dona una força excepcional qui ocupa el centre de la imatge, probablement un membre del cos africà amb què Yagüe acaba de prendre la ciutat, un negre amb un fes. La data de la fotografia és el 27 de gener de 1939.

Pàgina 122. La data és la mateixa. El franquisme compleix el seu primer dia de vida a Barcelona. Una altra vegada es tracta d’un grup de dones. Algunes repeteixen com a models. Aquesta vegada viatgen muntades als estreps d’un Opel descapotable de 1924.

La foto té tots els elements del que se suposa que és un alliberament comme il faut, com el de París cinc anys després. L’únic element dissonant, i molt, és que les dones saluden com els feixistes, braç en alt. Ni aquesta (la del cotxe) ni l’anterior (la que encapçala aquesta informació) no van ser publicades al diari per al qual llavors treballava Kautela, Heraldo de Aragón. Ell viatjava (com es diu en l’argot periodístic actual) encastat amb les tropes de Yagüe. Se suposa que va ser el primer civil que va entrar a la ciutat, un privilegi professional. Però Yagüe no era Franco, que tenia el seu propi fotògraf de capçalera, José Demaría Vázquez, aquest també amb un àlies, Campúa, que va acabar per ser conegut com el fotògraf del generalíssim després de la guerra, que si era necessari s’embarcava en l’Azor i retratava el dictador amb les seves captures del dia, tres boniques tonyines i dos taurons.

La maleta, un cànon

Total, que per acompanyarYagüe  i noFranco  bona part del millor de l’obra de Kautela va acabar, com sol ser ja canònic si es tracta de fotografies rescatades, en una maleta. En aquest cas és la que va custodiar durant un temps Cristina Martínez de Vega, la coautora del llibre. És la neta del fotògraf. Quan va morir l’àvia, el gener del 2004, que va sobreviure el seu marit 21 anys, va caldre passar el tràngol de buidar el pis. Va ser llavors quan d’un armari encastat van començar a sortir sobres de negatius i una maleta envellida pel pas del temps. O sigui, un tresor.

Martínez de Vega va aprofitar part de tot aquell material per edificar primer una tesi doctoral sobre la fotografia durant la república i la postguerra. Va ser una primera aproximació a l’obra de Kautela. El llibre és la segona, aquesta vegada amb la col·laboració de Lahuerta, que ha dedicat mesos a un treball de rellotger, el d’identificar un a un els protagonistes de les imatges, humans o materials, a geolocalitzar les escenes i a restaurar delicadament els negatius. El resultat val la pena. És una exquisitat historiogràfica.

Tancs a 500 pessetes

Kautela era com un més, per exemple, en els preparatius de la presa de Barcelona, on Lahuerta identifica un carro de combat alemany PzKpfw, això és previsible, però també un dels 178 tancs soviètics T-26B que les tropes franquistes van capturar l’enemic perquè eren més eficaces que els alemanys, fins al punt que els van posar preu, 500 pessetes per cada un que es capturés intacte.

El que aquells rotllos de negatius descobreixen ara, amb 80 anys de demora, eren uns minuciosos preparatius per a l’assalt de Barcelona. La premsa de la ciutat mantenia encara un relat heroic, de moment transcendent, en les edicions del 25 de setembre. “El Llobregat pot ser el Manzanares de Barcelona”, anunciava La Vanguardia.  “Les tropes espanyoles contenen amb heroisme els intensíssims atacs de les divisions italofaccioses”. La mateixa capçalera que aquell dimecres de gener prometia que la ciutat seria una fortalesa inexpugnable, marcava un pas ben diferent 48 hores després. “Entrada apoteòsica de l’Exèrcit Nacional a Barcelona”, titulava. I postil·lava després: “La nostra ciutat no ha sigut conquerida, ha sigut guanyada per la força irrebatible de la raó de la Nova Espanya”. Això era era el 27 de gener, el dia de la missa a la plaça de Catalunya, rebatejada temporalment com a plaça de l’Exèrcit, en la qual el mateix Yagüe, el carnisser de Badajoz, es va adreçar al públic: “I a vosaltres catalans, que us van enverinar amb doctrines infames, que us van fer maleir Espanya, si ho vau fer enganyats pels falsos propagandistes us porto també el perdó...".

Un fotògraf amb bemolls

Kautela era allà, a escassos passos del general, però llavors no era l’únic home càmera en mà. Lahuerta, en el record d’aquella jornada, destaca els bemolls que va mostrar un altre fotògraf present a la plaça de Catalunya, Josep Maria Pérez Molinos, militant del PSUC, que no només no va prendre el camí de l’exili, sinó que va sortir amb la seva càmera a retratar el moment amb tanta naturalitat que fins i tot el van contractar després com a retratista oficial en el Govern Civil, fins que passats tres anys es va descobrir el seu passat i li van fer pagar.

El llibre, subratlla Lahuerta, no es publica amb propòsits glorificants. No és un llibre d’exaltació del franquisme. Si de cas és, encara amb totes les controvèrsies que sempre l’han acompanyat, la versió petita i pàtria de Leni Riefenstahl, la fotògrafa i cineasta de capçalera del nazisme, entusiasta seguidora de Hitler, per molt que després de la guerra el negués, però autora al cap i a la fi d’un material en cel·luloide d’enorme qualitat estètica i, també, documental.

És així com mereixen ser visitades les fotografies de Kautela, més que observades, explorades. El llibre permet, per exemple, un cara a cara amb Víctor Felipe. Kautela el va retratar en uns instants de pausa abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. ¿Que qui és Víctor Felipe? Un capità del bàndol dels revoltats de paper potser només anecdòtic en la història de Barcelona, però com deia Plutarc, l’anècdota és la sal de la història.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Felipe va rebre de Yagüe l’encàrrec de prendre possessió de l’ajuntament, així que, formalment va ser alcalde de la ciutat durant un dia.

“Perquè consti en el dia d’avui 26 de gener de 1939, III any Triomfal, em possessiono de la Secretària Tècnica d’aquest Ajuntament, segons se’m té ordenat per l’il·lustríssim senyor Auditor de Guerra de l’Exèrcit d’ocupació, com a oficial primer honorífic del Cos Jurídic Militar en el servei de restabliment civil de la vida dels pobles alliberats, encarregant-me de la regència provisional en aquest Ajuntament”. Així consta a l’acta d’activitats municipals d’aquell dia. Eren dos quarts de cinc de la tarda. A penes unes quantes hores abans, Hilari Salvadó, l’últim alcalde republicà, acabava de sortir de la ciutat. Quan el capità Felipeva sortir al balcó de l’ajuntament, amb la plaça de Sant Jaume plena de curiosos i d’alguns entusiastes, Kautela també era allà.