Hacs que es despisten

Hi ha hacs, i bes altes i ves baixes, i accents que als estudiants se'ls entravessen, que, per un motiu o un altre, es despisten i no apareixen allà on haurien de ser. O que simplement desapareixen. El verb haver és un clàssic en català, i la confusió amb les terminacions del pretèrit imperfet (cantava, estimaves, saltaven) que es barregen amb les del castellà (cantaba, amabas, saltaban), un altre. Per no parlar dels casos, ja més complicats, de canviar i cambiar, automòbil i automóvil o savi i sabio.

«En aquests casos, no hi ha més fórmula que aprendre-ho de memòria», afirma Moisés Selfa, professor de Didàctica de la Llengua a la facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat de Lleida (UdL). No hi ha cap altra solució, admet Selfa, que defensa, com a professor de futurs mestres que és, que l'ortografia -com la sintaxi, la concordança, la coherència i la cohesió d'un text- «es comenci a aprendre des de l'etapa infantil, quan el nen escriu el seu nom i el dels seus companys de classe».

«És impressionant veure com, per molt petits que siguin, saben escriure sense cap problema paraules tan difícils com Svetlana o Mohamed, perquè reprodueixen el que han vist escrit a la pissarra de classe», assenyala. «¿Per què llavors, una Míriam catalana no ha de posar accent al seu nom?», interroga. Així es comença a treballar, subratlla el docent, la memòria visual. I per això, insisteix, «és tan important que el mestre sigui un bon model, perquè és ell el que estableix les primeres bases».

«És que un 83% del que aprenem, no únicament de nens, també com a adults, ens entra per la vista. Un 11%, ho fa per l'oïda, i el 6% restant, per altres mitjans, com ara l'olfacte, el gust o el tacte», explica Jordi Balcells, assessor de la Conselleria d'Ensenyament i autor del document presentat ahir.

Amb tot, «és molt important que l'ortografia no s'aprengui com una cosa aïllada, sinó que l'hem d'entendre com a part de l'escriptura, juntament amb la morfologia o la gramàtica», avisa Oriol Guasch, professor també de Didàctica de la Llengua a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En definitiva, prossegueix Guasch, l'escriptura, la correcta escriptura, és fruit d'un procés evolutiu, «en què participen, és clar, els mestres, però també tots els companys d'una mateixa classe, que es van corregint els uns als altres quan algun comet un error», assenyala el professor de la UAB, que destaca el paper clau de la lectura.

«Encara que jo parlaria, més aviat, de lectures i de lectures diverses: d'un conte o una poesia a un horari de trens o una entrada de l'enciclopèdia», precisa.

Modes i vaivens

Notícies relacionades

Lídia Roig, estudiant d’Audiologia: “és una professió en auge i cada vegada hi haurà més demanda”

Una FP lligada a l’evolució social

El cas de l'ortografia, com l'art o la literatura, també està subjecte a modes i vaivens. Hi ha escoles, com la de l'ortografia natural, que defensen un aprenentatge en què l'alumne vagi identificant pel seu compte sons i grafies. «Després, més endavant, quan el nen ja sap com s'escriu el so d'una o i el d'una s, s'introdueix de mica en mica la gramàtica», indica Guasch.

No opina igual Moisés Selfa, que no és gaire partidari d'aquest model. Tampoc ho és la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. «Personalment, crec que s'ha d'aprendre l'ortografia acadèmica, encara que sigui en el context d'una escola vivencial», afirma Selfa. En tot cas, afegeix, «queda clar, però, que cap mètode per aprendre ortografia és efectiu per si mateix. Hi ha mètodes molt innovadors, sí, però els tradicionals continuen sent necessaris».