Ming, la proveïdora de ‘souvenirs’ dels grans museus

L’oficina de Ming a Barcelona és una mena de museu dels museus del món. Qui travessa la porta té la sensació d’entrar en una botiga de joguines per a amants de l’art. Les prestatgeries són plenes de capses amb peces de totes les formes i colors: tasses, estotjos, llapis, bolígrafs, tapissos, estovalles acoloribles, peluixos, llibretes, decoracions de sostre personalitzades...

Sobre les taules s’apilen proves de color, maquetes i primeres mostres, que dialoguen, amb enormes volums d’història de l’art. Una de les condicions no escrites per treballar a Ming és ser un apassionat de l’art. "Si no t’agrada l’art, aquest negoci no té sentit; parlem d’exposicions i artistes com d’altres parlen de futbol", explica Benjamín Vila, que descriu la seva plantilla com un grup de professionals que visiten museus i exposicions també durant el lleure.

Ming va néixer fa 32 anys, a partir d’una relació molt estreta amb la Fundació Miró. Benjamín Vila coneixia el net de Joan Miró i d’aquella confiança en va sorgir la proposta de fer samarretes amb l’obra de l’artista, en un moment en què encara gairebé no existia la cultura de drets d’autor aplicada al marxandatge. "En aquella època a les botigues dels museus no hi havia pràcticament res; es venien postals, però no hi havia una botiga com a tal", recorda, sorprès per la transformació del sector.

A partir de les primeres samarretes, el projecte va començar a créixer. La família Picasso es va interessar per unes peces que havien vist a la Tate Gallery, fet que va obligar a regularitzar drets i professionalitzar el negoci. Des d’allà, Ming va anar entrant en museus de diversos països.

Avui l’empresa treballa per a prop de 700 clients a l’any, principalment museus i grans institucions culturals, a més d’empreses privades que busquen regals corporatius allunyats de l’objecte promocional. "Ens demanen coses especials, diferents del que es pot trobar a qualsevol botiga de regals", resumeix Benjamín Vila. La capacitat de producció pot superar tres milions de peces a l’any, segons el producte que sigui.

Una de les claus del model és la fabricació pròpia. Aproximadament un 70–80% del que Ming ven es produeix a tallers que l’empresa controla, fet que permet sèries petites, adaptades a les necessitats de cada museu. La companyia disposa d’una fàbrica de porcellana a Montgat, una nau a Badalona per a processos tèxtils com la serigrafia i un taller de peluixos adquirit a Galícia a un artesà que es jubilava. L’objectiu és evitar dependre de grans produccions a Àsia. "El nostre gran repte és fabricar aquí i no comprar a la Xina, poder fer quantitats petites sense renunciar a l’estil propi", explica.

Abstreure detalls

Una altra carta de Ming és el tractament de les imatges. Davant el souvenir clàssic que reprodueix l’obra sencera, la firma prefereix abstreure detalls. "Si usem una Gioconda, no agafem el quadre sencer; potser només n’agafem els llavis o un detall que ja et dona la idea que veus La Gioconda", explica Benjamín Vila, convençut que allà es marca la diferència entre un souvenir genèric i un objecte pensat per a un museu.

Notícies relacionades

El consum de llum puja però és lluny de l’objectiu del Govern

La morositat de les llars baixa al nivell previ a l’esclat de la crisi del 2008

Malgrat que Ming factura prop de cinc milions d’euros i sosté una plantilla d’entre 70 i 80 persones a Catalunya, el seu fundador s’estima més restar èpica al relat empresarial. Assegura que va començar "molt tard", a 30 anys, quan molts dels seus amics ja encarrilaven carreres més convencionals. Va emprendre el projecte gairebé per supervivència, convençut que no "l’hauria contractat cap empresari". Avui, comenta amb mig somriure que, mentre molts coneguts ja estan jubilats, ell continua preparant exposicions, viatjant per veure museus i pensant nous projectes.

Esmenta alguns clients a qui té una estima especial. La Fundació Miró és "com el fill primogènit", en què va començar tot i una institució a la qual diu tenir "un gran afecte" pel suport rebut durant dècades. El Guggenheim de Bilbao, al qual va arribar a finals dels 90, li va permetre retrobar una coneguda i va marcar un punt d’inflexió: simbolitza l’entrada definitiva a la lliga internacional. Amb els anys s’hi han afegit el Prado, el Louvre, el Pompidou, el MoMA, la Tate, el Thyssen i el Van Gogh Museum. Vila insisteix que cada museu, gran o petit, "té alguna cosa d’especial" i que no podria queixar-se de cap.