PERFIL | Rafael Jiménez Hoyos, el conseller delegat de Level que pilota els seus propis avions

La família tenia pocs recursos i el somni de ser pilot només podia aconseguir-se per la via militar. El seu pare, calculador, el va enviar amb 16 anys a estudiar COU a Madrid per garantir-li, almenys, una universitat assequible si no aconseguia entrar a l’Exèrcit de l’Aire. «De vegades penso que no tenia gaire confiança en mi», fa broma. Però la història li va donar la raó: va estudiar «disciplinat, ordenat, metòdic», recorda, i va acabar entrant a l’ Acadèmia General de l’Aire de San Javier. Allà va coincidir amb el llavors príncep Felip, amb qui va compartir classes de Doctrina Aeroespacial. Ara hi segueix els seus passos la infanta Elionor.

Esquadrons de combat als EUA

El seu rendiment va cridar l’atenció des de l’inici. L’últim any, quan es decideix qui accedeix als reactors, va ser seleccionat per especialitzar-se als Estats Units. Va passar catorze mesos en un curs duríssim, sol, en anglès, amb instructors que cridaven de manera inintel·ligible. Va ser el seu «repte aeronàutic». Tenia 22 anys i ja pilotava màquines que anaven a 1.200 quilòmetres per hora. A partir d’allà, nou anys en esquadrons de combat —Morón, Saragossa, Torrejón— i missions a l’exterior durant la crisi de Kosovo. Allà va néixer la seva filla gran, a Sevilla. Després va tornar a San Javier com a instructor. Aquella etapa el va marcar més que cap altra, rememora. A casa seva conserva molt poques fotos, però una és del capità que li va ensenyar a volar: «Hi ha gent que et planifica la vida. Aquest home em va ensenyar el que més volia fer al món».

Mentre instruïa joves pilotsestudiava pel seu compte les llicències civils. S’examinava a Madrid de Dret Aeri, Medicina Aeroespacial i Performance mentre volava avions de combat. Quan va arribar el moment, va fer el que ell anomena «seguir el ramat»: diversos companys de la Patrulla Águila es van presentar a una convocatòria d’Air Nostrum i ell també. Va aprovar. Tenia 33 anys. «Em feia molt vertigen. El meu pare em va dir: “Els trens només passen una vegada”».

El salt a la privada

Aquest salt va canviar la seva vida. Va passar de ser capità a l’ Exèrcit a ser «l’últim de la fila», un copilot més, en una companyia aèria privada. Però ràpidament va cridar l’atenció pel seu mètode: un dia va fer una línia amb el director d’entrenament, que al cap de pocs dies li va demanar que s’incorporés al departament. Allà va començar un camí que mai va buscar conscientment, però que va anar recorrent perquè sempre va dir que sí. «No ho sé, però m’ho aprenc», repetia davant cada proposta que li arribava.

El 2006 va rebre una trucada que el va portar a Barcelona: Iberia estava creant Clickair i buscaven algú per encarregar-se de l’entrenament del personal. Es va convertir en comandant i va muntar el departament des de zero. En una oficina buida, amb dues administratives acabades de contractar, els va ensenyar què era un instructor, una norma o una habilitació. Allà va conèixer Luis Gallego, avui conseller delegat d’IAG, «la persona més intel·ligent emocionalment que he conegut en la meva vida».

Després de la fusió amb Vueling, on va assumir la seguretat i després les operacions de vol, va arribar Iberia Express i, després, el terratrèmol: Iberia en crisi, els sindicats descontents i un clima «duríssim». El 2013 li van oferir la direcció de Producció d’Iberia. «Els pilots ens odiaven. Veníem d’Iberia Express. Però el moviment es demostra caminant». Va estudiar, va negociar, va rebaixar l’ego «al soterrani» i va apostar per la transparència. Va canviar la relació amb la plantilla i va ser clau en la transformació de la companyia. Onze anys després, i després de sumar també el manteniment en línia, es va sentir cansat.

De comandant en els seus vols

Notícies relacionades

Aena licitarà «en els pròxims dies» el pla director de l’aeroport de Barcelona-el Prat que arrencarà l’ampliació

Obre a Catalunya la primera fàbrica de llançaponts

En paral·lel, havia participat en el llançament de Level el 2017 des de la rebotiga tècnica. Quan el grup va decidir donar-li entitat pròpia i un AOC independent, Gallego el va tornar a trucar. «Em feia il·lusió. Començar una cosa nova, fer créixer una llarga distància des de Barcelona, crear ocupació». A ell el continuen emocionant els projectes que comencen «de zero». Avui n’és el conseller delegat i continua volant. Almenys una vegada al mes puja a un A330 i fa rutes a Nova York, Miami o Boston. «De vegades els tripulants de cabina ni se n’assabenten que el CEO porta el vol». I els caps de setmana desapareix amb la seva avioneta acrobàtica, que guarda a Casarrubios, un aeròdrom a prop de Madrid. Allà remolca ell mateix l’aeronau, revisa oli, omple combustible. «És un ritual. M’encanta», somriu.

Corre cada matí una hora, tan si plou com si no. No ha trepitjat una escola de negocis. Diu que la vida li va ensenyar a negociar convenis i que, al final, el que importa és el sentit comú: decidir sabent que el que fas afecta persones. «El més difícil no és ser bo, el més difícil és ser just», proclama. Aquesta ètica, estricta però humana, és la que ha portat ara a Level. Un CEO que encara porta uniforme de comandant, que encara s’emociona amb la foto de l’instructor que li va ensenyar a volar i que creu que les decisions importants «no es prenen amb el cap, sinó amb els budells». Potser perquè, des dels set anys, tot a la seva vida ha sigut una manera de continuar enlairant-se.