Crida per a una mort digna

Avui és 5 de maig. I el Gabriel ja no hi és. El Gabriel és una de les tantes persones que ha decidit posar fi a la seva vida a causa d’una malaltia terminal. El 29 d’abril va marxar amb pau, en un procés d’eutanàsia legalment reconegut a Espanya des del març del 2021. Un dret. Un acte de dignitat. Un últim gest d’amor cap a ell mateix i cap als seus.

Dies abans, la seva filla, l’Anna Aranda, psiquiatra, compartia la seva història a la Cadena Ser amb una serenitat colpidora. Explicava com feia un any que el seu pare ja no era ell. El cos resistia, però l’essència, el Gabriel de sempre, aquell que adorava caminar, riure i pensar amb lucidesa, ja no hi era. "Fa un any que ja no és el meu pare", deia l’Anna. I, tanmateix, ha estat ara, en aquest final pactat, amorós i conscient, que el Gabriel ha pogut marxar sent qui era. L’eutanàsia no és només un dret legal. Hauria de ser un acte d’amor.

Ho sé per experiència. Els meus pares, tots dos, van morir de càncer. Amb un final esfereïdor per tots dos. Aleshores, la llei encara no existia. Els últims mesos van ser inhumans, tant físicament com emocionalment. Durs, duríssims. Els oncòlegs, quan ens van dir que començarien amb la morfina, ho van fer amb aquell to gèlid que no admet cap resposta. Començar amb la morfina, en aquell moment, jo no sabia el que era. Ara ja ho sé. Morfina significa el principi del final, el principi d’un nou precipici. Un final que vam viure i veure, que vam patir i que, amb el temps, estic convençuda que podria haver estat diferent. Més digne. Més humà. Més "fàcil" tant per ells com per nosaltres.

Fa cinc anys

Ja fa cinc anys que la mare ens va deixar, i en farà catorze que va morir el pare. Fins ara, no m’havia permès tornar a mirar de cara aquest dolor. Ha estat gràcies a l’Anna, i a la seva història, que he trobat el coratge de fer-ho. D’escriure aquestes ratlles. Encara avui, la mort continua envoltada de desconeixement, de por, de silencis que pesen massa. I no hauria de ser només gràcies a l’esforç admirable d’entitats com la Fundació Metta o l’Associació pel Dret a Morir Dignament, o a la força de testimonis personals com el de l’Anna, que podem començar a parlar d’aquests dols en vida. L’Anna ha sabut posar paraules a un dolor que molts hem viscut en silenci i sovint sols. I això, només això, ja és una llum.

La mort digna ha de ser una responsabilitat compartida. I l’administració ha de liderar-la.

Necessitem una política pública valenta, que posi llum allà on encara hi ha ombres. Que ofereixi informació clara, acompanyament emocional, recursos accessibles i formació als professionals sanitaris. Que ajudi les famílies, que no les deixi soles en aquest procés. Que parli de la mort sense tabús, perquè només des de la paraula i la presència es pot començar a guarir el dol.

Sensibilitzar no és adoctrinar. És posar al centre la llibertat, la responsabilitat i l’amor. I fer-ho amb mirada institucional. També amb una comunicació institucional valenta, empàtica i clara. No es tracta de convèncer ningú de res, ans al contrari, sinó d’oferir la informació i els recursos perquè tothom pugui decidir lliurement. De parlar del dret a morir amb la mateixa naturalitat amb què parlem del dret a viure dignament.

Campanya de sensibilització

Calen campanyes de conscienciació i de sensibilització que no defugin la paraula "mort", que no disfressin el dolor ni l’amor que hi ha darrere d’una decisió com aquesta. Cal posar veu a les històries, donar espai als testimonis com el de l’Anna, explicar què diu la llei, com es tramita, qui acompanya. I fer tot això amb un llenguatge comprensible, sense eufemismes, i alhora amb una profunda sensibilitat.

Notícies relacionades

La ciberseguretat creix i busca talent a Catalunya

Josep Maria Bonmatí, director general de l’Aecoc: "Els fons d’inversió veuen que els aliments seran estratègics"

L’administració pública ha d’assumir que parlar de la mort digna no debilita la societat. Al contrari: l’enforteix. Perquè trencar el silenci és també un acte de salut democràtica. I perquè, en el fons, dignificar la mort és una altra manera –potser la més honesta– de dignificar la vida.

Acabo aquest article amb llàgrimes als ulls. Avui, el Gabriel ja no hi és. Però la seva història pot ajudar a transformar-ne moltes altres. I l’Anna, la seva filla, també. Perquè només des de la tendresa, l’amor i la claredat es pot parlar d’aquest tema amb una valenta veritat.