¿Em poden acomiadar per fer un tuit a favor o en contra de Palestina?

Personalitats menys conegudes o directament anònimes també han dit la seva sobre el conflicte que pateix el Pròxim Orient, amb conseqüències directes per a la seva trajectòria professional. Dins d’Israel i també més enllà de les seves fronteres. Als Estats Units creixen els acomiadaments a treballadors pel seu suport al bàndol palestí. ¿Podria passar a Espanya una cosa semblant? ¿Quines conseqüències pot tenir per al futur laboral d’un assalariat fer un tuit a favor o en contra d’un bàndol o un altre?

Els tribunals espanyols han fet córrer rius de tinta sobre la llibertat d’expressió, els seus límits i fins a quin punt una empresa pot castigar o cessar un empleat per les seves opinions, manifestades ja sigui en el lloc de treball o fora. La llibertat d’expressió i ideològica són drets fonamentals recollits a la Constitució i que les empreses no poden coartar... si bé no tots els comentaris fets poden considerar-se ‘llibertat d’expressió’.

No totes les empreses veuen amb els mateixos ulls que els empleats manifestin una opinió política i en la direcció del Banque Chaabi du Maroc no va caure bé que el director d’una de les seves sucursals a Madrid assistís a una protesta en contra del Govern marroquí i en defensa dels drets dels ciutadans del Rif. «¿Sou un govern o una banda de delinqüents?», va escriure al seu compte de Facebook l’empleat, que a la foto de perfil apareixia en el seu lloc de treball. 

Tres dies després el banc li obria un expedient, al·legant el perjudici reputacional causat i posteriorment li comunicava el seu acomiadament. Sobre aquest es va pronunciar aquest juliol el Tribunal Constitucional: «En els supòsits d’empreses amb activitats neutres [...] no permeten a l’empresari exigir al treballador més que el compliment de les obligacions que es deriven del contracte laboral que les uneix». 

És a dir, si la fi última d’una companyia no és divulgar unes idees concretes, els empleats no estan obligats a manifestar la mateixa opinió que la direcció i aquesta no pot censurar-los per expressar-les. Per això, el TC va dictar la nul·litat de l’acomiadament i va obligar el banc ha readmetre el treballador. Portant el cas al conflicte Palestina-Israel, una empresa incorreria en una il·legalitat al cessar un empleat que anés a una manifestació o expressés una opinió a les seves xarxes socials a favor d’un bàndol o un altre.

Empreses «ideològiques»

Cas diferent seria el de les empreses considerades legalment com a «ideològiques», és a dir, que tenen com a fi últim promoure una idea. Per exemple, un partit polític. Va ser el cas d’EuiA, que el 2015 va cessar un dels seus responsables de comunicació per criticar a través del seu compte de Twitter la cúpula del partit. 

Cessament que el TSJ de Catalunya va considerar com a procedent, ja que «no és el mateix que un militant critiqui la posició política del seu partit sobre una determinada qüestió [...] que ho faci el responsable màxim de comunicació, ja que el seu dret a la llibertat d’expressió, des del mateix instant en què va decidir firmar el contracte de treball, per decisió pròpia, va quedar limitat o modulat en favor dels drets fonamentals que també assisteixen l’empresa, entre els quals es troba el dret a l’honor, i a mantenir incòlume el seu ideari i imatge exterior», segons diu la sentència.

Un altre cas sonat va ser el del fitxatge per part del FC Barcelona del jugador Sergi Guardiola per al seu filial. El mateix dia en què es va anunciar la seva incorporació, es van viralitzar alguns missatges seus a Twitter en què deia, entre altres coses, «puta Catalunya» o «Hala Madrid». El Barça li va rescindir el contracte el mateix dia, invocant que entre els seus principis estatutaris figura la «catalanitat del club». És a dir, si, per exemple, una fundació té com a missió principal promoure els interessos de l’Estat d’Israel i un dels seus empleats tuiteja a favor de la causa Palestina, seria lícit el seu acomiadament.  

No obstant, la companyia hauria de poder provar detalladament que aquest empleat ha vulnerat els valors fundacionals de l’entitat i no limitar-se a argumentar genèricament que ho ha fet. Va ser el cas jutjat pel Constitucional el 1985 d’una professora de l’escola Lestonnac de Mollet del Vallès que va ser cessada per «desenvolupar la seva activitat professional en forma que no s’ajusta a l’ideari» que regia el centre. Aquí els magistrats van censurar l’escola, a la qual van exigir dir en què diferia exactament l’ensenyament de la professora dels valors comuns. 

La diferència entre opinar i insultar

Alguns usuaris de les xarxes socials expressen la seva opinió sobre el conflicte entre Israel i Palestina des de les dades, les reflexions, el respecte i un debat crític. D’altres, mentre expressen el seu punt de vista, també insulten, denigren o fins i tot desitgen la mort a qui pensa diferent. La diferència entre opinar i insultar pot ser especialment rellevant davant els tribunals en cas que una empresa decidís acomiadar un dels treballadors per les seves opinions polítiques.

Notícies relacionades

El salari digne

Alerta pel descontrol administratiu en les antenes de telefonia mòbil

Són molts els casos acreditats d’empreses que han penalitzat o fins i tot acomiadat treballadors per considerar que els seus comentaris a les xarxes socials penalitzaven la reputació de la companyia i podien perjudicar el negoci. Per exemple, una empresa d’ambulàncies va sancionar un dels seus conductors per pujar vídeos al seu canal de Tiktok criticant les pràctiques de la companyia. I el TSJ de Catalunya va donar la raó al treballador, ja que va considerar que els vídeos no eren injuriosos i les seves queixes s’emparaven en la llibertat d’expressió.

L’insult és una frontera clau. L’octubre del 2022 el TSJ d’Astúries va estimar com a procedent l’acomiadament d’un treballador que es va gravar en vídeo vestit amb un polo de l’empresa i qualificant els clients de la botiga com a «fills de puta». Segons van estimar els magistrats asturians, en aquestes paraules «no hi ha crítica ni opinió, tan sols un insult reiterat del demandant als clients de l’empresa» que «va comprometre la imatge de l’empresa davant el públic en general i davant els al·ludits en particular».