5 gràfics per entendre a qui beneficia reduir la jornada laboral a 37,5 hores a la setmana

Una reforma que acostaria legalment els assalariats del sector privat al públic, on ja impera aquesta referència, i que a la pràctica tindrà un efecte parcial, ja que la majoria d’espanyols ja treballen menys de 40 hores, ja sigui perquè ho tenen reconegut per conveni, ja sigui perquè voldrien fer-ho però no poden. I que beneficiaria substancialment més homes que dones. Llavors, ¿quins efectes reals tindria aquesta mesura i quants assalariats i de quins sectors treballen actualment 40 hores a la setmana?

Cultura del presentisme

La jornada laboral màxima està ancorada en les vuit hores diàries des de fa més de 100 anys. Concretament des que els obrers catalans van sortir al carrer i després de mesos de protestes –en la que es va conèixer com la ‘vaga de la Canadenca’– van obligar l’Estat a convertir Espanya en un dels primers països que limitava a vuit hores la jornada màxima. Des d’aleshores no hi ha hagut canvis en aquest punt, si bé sí que s’ha anat reduint el temps ordinari de treball a través de passar d’una setmana laboral de sis dies –fins fa poques dècades era usual treballar de dilluns a dissabte– a una de cinc.

Ara el PSOE i Sumar es proposen anar un pas més enllà i reduir fins a les 37,5 hores el màxim que un assalariat a jornada completa pugui treballar a la setmana. Però ¿quant treballa un espanyol de mitjana? Espanya és un dels països europeus on la gent dedica més hores a l’any a treballar. 

La mitjana, segons les últimes dades de l’OCDE, és en 1.643 hores a l’any, 300 més que un alemany, 200 més que un suec o 140 més que un francès. És a dir, un espanyol a final d’any acaba treballant gairebé dos mesos més que un alemany. En aquest sentit, la jornada d’un espanyol és més semblant a la dels seus veïns ibers, els portuguesos, o mediterranis, els italians o grecs.

Unes 1.643 hores a l’any equivalen a 35,7 hores a la setmana, si s’hi descompta el mes de vacances que com a mínim té reconegut tot treballador per llei i els 14 dies festius estipulats al calendari laboral. És a dir, si un any té 52 setmanes, de purament laborables n’hi ha un màxim de 46. Si mirem l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’INE, la setmana laboral mitjana a Espanya és fins i tot inferior, de 33 hores.

No obstant, aquestes dades s’han de mirar amb cautela, ja que són una mitjana i s’hi s’agrupa una part d’empleats que treballen menys de 40 hores a la setmana i una altra que s’ajusta a aquest màxim o fins i tot el supera. I el primer és un col·lectiu no petit, en un país on el 14,3% dels assalariats estan empleats a temps parcial, segons les últimes dades de l’INE. La majoria, dones, i de manera no desitjada, és a dir, si poguessin treballarien més hores per poder cobrar més sou a final de mes.

Per tant, ¿qui treballa avui dia 40 hores i podria veure’s afectat per la potencial rebaixa a 37,5 hores? Doncs una mica menys de la meitat dels assalariats espanyols, segons aquestes mateixes dades de l’INE. Actualment hi ha 10,1 milions d’ocupats (48,2% del total) que treballen cada setmana 40 hores o més. Un percentatge que s’ha anat reduint amb el temps i que abans de la crisi financera i immobiliària ascendia a gairebé el 60%.

Els sectors amb més percentatge d’ocupats que fan regularment 40 hores o més són la indústria, la construcció, l’hostaleria, el comerç, el transport i les activitats immobiliàries, segons l’EPA.

I, en clau de gènere, els homes es veurien àmpliament més beneficiats per una reducció del límit màxim de jornada. Mentre el 57,5% d’ells treballa 40 hores o més al mes, només el 37,5% d’elles fan el mateix. Aquí el pes de les jornades parcials, pràcticament monopolitzades per elles al recaure’ls la cura de nens i dependents, es nota.

L’Administració ja mira a les 35 hores

Gran part d’aquesta reducció s’explica no tant per l’augment del temps parcial, sinó per dos motius. Un, perquè, de manera molt lenta, la negociació de convenis col·lectius entre patronals i sindicats ha anat rebaixant les hores màximes que es treballen a l’any. Actualment la jornada mitjana anual pactada per conveni és en 1.754,4 hores a l’any i l’equivalent a treballar 40 hores a la setmana serien unes 1.820 hores. És a dir, la majoria de convenis ja no es regeixen per aquest límit de 40 hores setmanals.

Notícies relacionades

Liliana Acosta: «Molts dels problemes amb la IA provenen de decisions humanes»

Uriach compra l’alemanya Pascoe per enfortir-se a Europa

I això, si es mira al sector privat, ja que en el públic fa anys que impera la setmana laboral de 37,5 hores setmanals. Concretament el PSOE ja va fixar legalment el 2019 aquesta referència, si bé moltes institucions públiques la practicaven des d’abans. I, de fet, el sector públic s’acosta a la referència de les 37,5 hores quan el públic es disposa a abandonar-la. I és que en l’últim acord salarial entre el Govern central (avui en funcions) i CCOO i la UGT es va incloure una disposició que instava totes les esferes de l’administració a rebaixar a 35 hores setmanals la jornada dels seus empleats públics. 

Una cosa que en comunitats com Múrcia ja s’està aplicant i que a Catalunya encara està en una fase summament embrionària de negociació. Aquí el Govern arrossega els peus, ja que reduir la jornada sense reduir sou implica contractar més personal per prestar el mateix servei. Això costa uns diners que, ara mateix, l’administració catalana no veu imperiós destinar, segons reconeixen fonts sindicals que ja han mirat d’obrir el tema amb el Govern.