Espanya fia al Midcat la seva estratègia per liderar l’hidrogen verd a Europa

«L’interès perquè Espanya sigui avui un ‘hub’ de gas natural és una estratègia a llarg termini per participar en el joc de l’hidrogen. És publicitat per moure voluntats i generar converses. Hi ha molts fons de la UE en joc i els països van a la cacera», explica el professor del màster d’energies renovables la Universitat Internacional de València, Andrés Schuschny.

Després de la invasió d’Ucraïna, la Unió Europea (UE) ha redoblat els objectius d’hidrogen verd per al 2030 fins a produir-ne 10 milions de tones i importar-ne 10 milions més. Avui dia la UE produeix 0,6 milions de tones d’hidrogen gris, segons va apuntar el conseller delegat de Nedgia (distribuïdora de gas de Naturgy), Narcís de Carreras, en el VII Fòrum d’Energia d’‘El Economista’ celebrat la setmana passada. «El famós Midcat té la lògica en última instància de ser un dels grans eixos troncals d’exportació d’hidrogen d’Espanya als grans consumidors europeus i això no ens ho hem inventats nosaltres, sinó que ho diu el pla RepowerEU», va defensar el conseller delegat d’Enagás, Arturo Gonzalo Aizpiri, al mateix fòrum.

L’hidrogen verd és un vector energètic encara en desenvolupament perquè és molt costós, però que resulta fonamental per descarbonitzar sectors on és complicat que arribi l’electrificació, com la indústria i el transport pesant (marítim o aviació). Per això el Govern va aprovar l’any passat un PERTE per destinar 1.555 milions d’euros públics al desenvolupament d’aquesta tecnologia. L’objectiu és crear una nova indústria. I l’interès és màxim. Totes les grans empreses energètiques, com Iberdrola, Endesa, Naturgy, Repsol, Acciona i Enagás han posat en marxa projectes.

Les dues primeres convocatòries d’ajudes del PERTE que es van llançar al desembre han sigut un èxit. Una es dirigeix a projectes pioners i ha rebut més de 126 sol·licituds per més de 700 milions, més de cinc vegades el pressupostat; mentre l’altra apunta a la cadena de valor (millora de les capacitats de R+D i fabricació) i ha rebut 92 projectes per valor de 525 milions, el doble del pressupost, segons fonts del ministeri per a la Transició Ecològica. El Govern aspira que a finals de 2023 s’hagin concedit ajudes per a més de 1.000 megawatts d’electrolitzadors amb l’objectiu d’arribar a 2030 amb 4.000 megawatts de potència instal·lats i un 25% del consum de la indústria.

Molt per fer

El repte és majúscul. I Espanya competeix amb la resta de països que parteixen del mateix punt. Segons va apuntar la sòcia responsable d’Estratègia i Consultoria d’Energia de la consultora EY, Marta Sánchez, al fòrum d’‘El Economista’, Espanya va més avançada pel costat de l’oferta (per l’elevada generació renovable del país) però no de la demanda. Al Regne Unit, per exemple, ja hi ha projectes pilot de calderes d’hidrogen. «Cal equilibrar la complexitat de desenvolupar la demanda i l’oferta alhora», coincidia el conseller delegat de Redexis, Fidel López Soria, al mateix fòrum.

L’Executiu espanyol ha avançat en la normativa, amb la creació d’un sistema de garanties d’origen, una espècie de certificat que permet diferenciar gasos nets d’aquells d’origen fòssil. Però encara falta molt per fer, com una planificació integrada d’energia elèctrica i gasista, segons van coincidir el director general de Reganosa, Emilio Bruquetas, i el conseller delegat d’Enagás, Arturo Gonzalo Aizpiri, perquè per a la producció d’hidrogen renovable es necessita una instal·lació de potència solar i eòlica més gran de la que està prevista en la planificació elèctrica actual, i tota una regulació específica que s'avanci als problemes que puguin sorgir.

El fre de França

Notícies relacionades

MidCat: El gasoducte nonat entre Espanya i França que es vol ressuscitar per reduir la dependència de Rússia

Macron oficialitza el seu rebuig del Midcat i demana solidaritat europea amb França

Una vegada Espanya aconsegueixi produir hidrogen verd, el següent pas és la seva exportació. I allà és on entra el ‘nou’ Midcat (segons explica el professor Andrés Schuschny, l’hidrogen és més corrosiu i volàtil que el gas. Per tant, per transportar el nou fluid es requereix un recobriment de plàstic i elements sintètics i evitar les fugues a les claus de passada; per fer-se’n una idea, en un gasoducte s’hi pot ficar actualment només un 5% d’hidrogen, i el 95% restant ha de ser gas natural). Aquest debat es podria demorar uns anys, però la guerra obre una oportunitat. «Té sentit accelerar la seva construcció per utilitzar-la per a gas en una fase inicial, perquè Europa necessita aquest gas», va assegurar Gonzalo Aizpiri, que reconeix un coll d’ampolla en les actuals interconnexions: «Això ho veiem nosaltres i ho veuen els TSO [operadors del sistema gasista] francesos».

Malgrat aquesta teòrica evidència, el president francès ho negava rotundament i rebutjava el conducte fa unes setmanes. El Govern espanyol és comprensiu amb el seu veí. A la seva difícil situació elèctrica (amb més de la meitat de les nuclears parades) s’uneix el fet que la construcció del tram francès del gasoducte és «bastant més complicat» (i costós) que la part espanyola, segons explicava Ribera en un fòrum organitzat per Infolibre. «En aquests moments tenen preocupació en el sistema elèctric i han d’organitzar les seves prioritats nacionals», reconeixia Ribera, però també afegia: «Hi ha un punt d’incoherència quan Europa destaca que és capital utilitzar les infraestructures d’una manera més intel·ligent i utilitzar totes les complementarietats i que això té interès europeu i, tanmateix, després no participar en aquest debat sobre què és l’interès europeu i com es resolen els problemes tècnics o financers que hi pugui haver i deixar-lo a la decisió d’un o dos països. Dos no es barallen si un no ho vol, però és molt difícil que dos es posin d’acord si un no ho vol. I és injust perquè no es tracta d’imposar res a ningú, sinó veure com es concilia l’interès europeu. Per tant, jo crec que no és un debat tancat, i la nostra posició ha de ser la de disponibilitat envers el conjunt d’Europa».