Obituari

Ontiveros explicant la vida

Deixa un buit emocional molt gran, com si a l’apagar-se el seu riure, i el seu somriure, ens hagués desaparegut a nosaltres mateixos una raó per riure, o per somriure, millor

Ontiveros explicant la vida

Epi_rc_es

3
Es llegeix en minuts
Juan Cruz
Juan Cruz

Periodista i escriptor

ver +

Ha mort Emilio Ontiveros, economista que va dedicar la vida a explicar què passava amb els diners amb les inversions, amb els canvis de rumb dels països en funció dels cicles econòmics. A més, va posar moltíssima energia a ensenyar, a ajudar a ensenyar, a crear empreses pròpies des de les quals ajudava altres persones, empresaris, polítics, a entendre com s’havien de comportar perquè no els ferís el món a què estaven entregats. En la premsa, El País, la SER, va ser l’escriptura, la veu, insubstituïble, ja cap més, tot i que fossin bons, i potser tan savis com ell, era capaç de ser com ell en el grau màxim de l’explicació immediata del que estava passant.

Aquestes eren les seves qualitats, quant a economista exercent, com a professor i com a soci dels qui depenen de l’economia per complir amb el seu paper al món, i a més com a periodista capaç d’explicar, en quatre traços, de què anava allò que preocupa més després de les preocupacions de l’ànima o de la salut. Però hi havia un altre Ontiveros que arribava a les reunions, periodístiques, per exemple, en què anava a impartir els seus ensenyaments o els seus consells. Aquest Ontiveros, aquell Ontiveros, atalaiava l’horitzó que formaven els reunits, s’anava traient la jaqueta grisa, es desnuava una mica la corbata sòbria, fins que acabava sent com un dels que assistien a la conferència o a la classe que, naturalment, ell mateix feia.

Impartia una classe, tot i que presidís un altre, ja que quan a ell li tocava exposar fins i tot aquells llecs (aquest periodista, entre d’altres) paraven atenció fins a quedar-se només amb aquella veu i amb aquelles teories (teories molt pràctiques, cal dir de seguida) que explicaven fins i tot la part fosca del que passava.

Tenia 74 anys. Fins al final dels seus dies, colpejat per la malaltia que a la fi el va vèncer, va estar complint obligacions amb la ràdio i amb el diari. La seva veu ferida pel càncer sempre es va sobreposar a les evidències que la vida posa sobre la taula, i va continuar important el més important del seu credo: si alguna cosa no es pot explicar, si alguna cosa és inexplicable, és que a algú li interessa, en l’economia, però també en la història, per exemple, que no s’entengui el que passa o el que ha passat. Va anomenar la història, en aquest pla, perquè sempre em va recordar, i ara més, Santos Juliá, l’historiador de la República, i més aquí, que va ser, com Ontiveros, un debel·lador implacable, i assenyat, de les mentides amb què ens han volgut adormir amb contes, per dir-ho amb aquella metàfora de León Felipe.

Ontiveros era l’home que explicava. Moltes vegades li vaig demanar jo mateix que m’expliqués les moltes coses que desconeixia; es treia la jaqueta (gris, sempre gris), avançava una mica sobre qui l’estava escoltant, permetia que la seva corbata es posés a ballar mentre ell parlava, i mai mesurava el temps: t’explicava fins al principi dels temps del problema que li estaves plantejant, els ulls atents cap als ulls aliens, com si ell mateix s’hagués trasplantat en la persona (en aquest cas jo mateix) que li havia fet la pregunta. Ensenyava tant que de vegades semblava, doncs, que s’ensenyés a si mateix... 

Notícies relacionades

Era un plaer trobar-se amb ell. Fins i tot sabia de futbol (¡i de cine!, va ser un actor ocasional), i sabia de les persones; el seu treball d’economista va ser sobre les persones, sobre l’avenir dels joves, sobre l’avenir de la vida, i era optimista perquè sent d’una altra manera no hauria sigut ell. Recordo el seu aspecte, perquè també aquella sobrietat el retratava, i recordo el seu somriure i el seu riure, perquè també era dels savis que, de tant saber, saben que tampoc tot és tan greu.

Deixa un buit emocional molt gran, com si a l’apagar-se el seu riure, i el seu somriure, ens hagués desaparegut a nosaltres mateixos una raó per riure, o per somriure, millor.