Les patronals exigeixen ajustar els contractes públics per reflectir les pujades de preus i del salari mínim

Jardineria, dependència, manteniment, vigilància, neteja... el clam de les patronals dels serveis que més treballen amb el sector públic té molt a veure amb la negativa rotunda i unànime de la CEOE a avalar la nova pujada del salari mínim interprofessional (SMI) que finalment van pactar només els sindicats i el Govern dimecres passat. Per als representants d’aquests sectors, intensius en mà d’obra i de baixa qualificació (és a dir, que donen feina a molts treballadors amb salaris baixos) el nou augment del 3,6%, retroactiu des de l’1 de gener, s’afegeix al del setembre passat i els dels últims anys per suposar un total del 36% de pujades des del 2019, mentre que el que les administracions paguen a les empreses pels seus serveis es manté en els mateixos nivells des que van firmar el contracte corresponent.

Tot i que les patronals admeten que és difícil comptar amb números exactes –perquè es tracta d’activitats econòmiques molt diverses que no només atenen el sector públic, sinó també el privat– una estimació de la CEOE per a EL PERIÓDICO DE ESPAÑA, diari pertanyent al mateix grup editorial que aquest mitjà, situa el total de companyies potencialment afectades en almenys 22.000, que donen feina a més d’1.100.000 persones. El seu problema és que els costos de personal representen la major part de la seva factura, de manera que un repunt que no vagi acompanyat d’una pujada de preus aplana el seu marge i en els pitjors casos les pot empènyer a la fallida. «En l’estadística del Registre Mercantil es veu que, en les de neteja, el cost laboral suposa el 92% de mitjana», explica Juan Díez de los Ríos, president de la patronal sectorial Aspel; «de l’altre 8% s’ha de descomptar productes, uniformes, consumibles, formació... i el que queda és per a despeses generals i benefici industrial; tu diràs», assenyala. «A la premsa veiem cada dia casos d’empreses que contracten amb l’Administració que deixen de pagar les nòmines; alguna cosa passa ¿no?», afegeix per la seva banda Ángel Córdoba, de la patronal de la seguretat Aproser.

Normalment, quan una empresa s’enfronta a dificultats d’aquest estil en el sector privat, pot negociar amb el client o –si no hi ha manera d’arribar a un acord i la situació no és rendible– retirar-se del contracte; però les licitacions públiques no funcionen així, adverteixen les patronals: «Aquí les administracions són jutge i part: contracten normalment l’empresa que ofereix el preu més baix durant uns quants anys, i després l’obliguen a apujar els sous cada any per reial decret sense permetre-li repercutir-los al contractant, i a més no permet rescindir el contracte fins al venciment», resumeix Córdoba; «d’un contracte públic un no se’n pot anar sense més ni més, s’ha de quedar fins al final i de vegades fins i tot més enllà, fins a la celebració d’un nou concurs. L’únic motiu que contempla la Llei de Contractes del Sector Públic per poder resoldre anticipadament un d’aquests contractes és que no et paguin durant sis mesos», afegeix el president d’Aspel.

Actualitzar els contractes

A l’hora d’assenyalar l’origen d’aquest problema els empresaris no miren tant Pedro Sánchez i Yolanda Díaz com Mariano Rajoy i Luis de Guindos. Tot i que tots els consultats coincideixen que no creuen que sigui el moment econòmic d’apujar l’SMI, també són unànimes a remarcar que no s’oposen que pugin els sous més baixos, sinó que no es compensi per fer-ho els empresaris amb un contracte públic en vigor. I la culpa d’això últim la té –assenyalen– la Llei de Desindexació aprovada el 2015 per l’Executiu del PP. Aquesta norma, que tenia com a meta evitar una espiral inflacionista en l’economia espanyola, per aconseguir-ho va acabar amb l’ajust automàtic dels preus públics al comportament de l’IPC, i entre altres coses va escombrar la possibilitat, vigent fins aleshores, d’actualitzar els contractes públics (tret de casos molt concrets, com els de més de cinc anys de durada que requereixin inversió). Des d’aleshores, els contractes de serveis –que no compleixen aquestes condicions– estan especialment exposats als vaivens dels costos, i per això el repunt de l’SMI esquerda els comptes d’aquestes empreses.

Les patronals exigeixen de l’Executiu actual una solució: volen que es derogui la Llei de Desindexació, o almenys «que es prevegi que davant un fet nou, fruit d’una decisió de l’Administració no prevista quan es va licitar el contracte [com la pujada de l’SMI], hi pugui haver una revisió dels preus», apunta Javier Sigüenza, secretari general de la patronal de la jardineria Aseja. En aquestes reivindicacions, els sectors de serveis tenen el suport d’altres activitats econòmiques que tenen problemes de costos diferents: l’augment del preu de les matèries primeres. Pedro Fernández Alén, president de la Confederació Nacional de la Construcció (CNC), explica que el que ofega el seu sector no és l’augment del salari mínim (perquè en els seus convenis els sous estan per sobre d’aquest indicador) sinó l’escalada dels materials i l’energia; l’enemic a batre, en tot cas, és el mateix, la desindexació: «S’ha d’adoptar una disposició general que permeti el reequilibri econòmic dels contractes en curs, i adoptar també un sistema ja de cara als futurs contractes que permeti també aquest ajust, pilotat per Hisenda: que quan es constati que els costos pugen, els preus també pugin; i si les matèries primeres baixen, que el que paguen les administracions també baixi», resumeix.

Tot apunta que la construcció és més a prop d’aconseguir el seu objectiu que els serveis: fonts del Govern confirmen que s’està treballant en un reial decret que permeti tenir en compte l’impacte de la pujada de les matèries primeres per recalcular els preus dels contractes públics, una norma que –afegeixen– ja és «a prop de la línia de sortida», però descarten que estigui previst fer el mateix amb l’SMI, de moment. Des de la CEOE reclamen aquest segon ajust també amb l’argument que es va comprometre el 2019, quan es va accentuar el ritme de creixement de l’SMI. «Igual que van prometre als sindicats apujar el salari mínim a 1.000 euros i ho acaben de fer, nosaltres també volem que el Govern consideri la promesa que ens va fer a nosaltres ja fa anys», diu un dels negociadors de la patronal. Algunes organitzacions empresarials no descarten anar als tribunals al·legant un enriquiment injust de les administracions si es continua denegant ajustar els contractes públics a l’evolució del salari mínim.

«Interferències» en altres salaris

Notícies relacionades

El sector de l’oli d’oliva valora abaixar preus al setembre

Carrefour aixeca el veto a les bosses de patates Lay’s i Ruffles

Les patronals dels serveis anticipen a més un altre efecte relacionat amb la pujada de l’SMI, que en aquest cas es desplegarà al llarg del 2022: els augments (que en els últims mesos arriben a un 5,2%, si s’afegeix el que es va acordar el setembre del 2021 amb el que s’ha pactat els últims dies) afecten la negociació dels altres salaris: «És un efecte rebot: tots els altres treballadors tenen la pujada de l’SMI com a punt de partida», afirma Sigüenza; «en el nostre cas, i passa també en sectors com el de la dependència, les pujades ja superen els sous recollits en alguns convenis provincials de la neteja, i això interfereix i pertorba la negociació entre els empresaris i els sindicats», afegeix Díez de los Ríos.

La resta de consultats hi està d’acord: l’augment administratiu dels sous més baixos pressiona els que estan immediatament per sobre, i tot en portes de començar la negociació salarial general; la primera reunió de treball amb la UGT i CCOO per elaborar un nou Acord Estatal de Negociació Col·lectiva, que recull indicacions salarials per als 5.000 convenis que hi ha a Espanya, es farà el 3 de març. «Sembla bastant incongruent amb l’esperit de la reforma laboral, que en teoria havia d’impulsar la negociació col·lectiva entre els sindicats i la patronal; pràcticament l’endemà d’aprovar la llei, el Govern fa el reial decret de l’SMI que deixa fora una de les parts», reflexiona Córdoba.