«Quan es contrau deute sense fi en són tan responsables el deutor com el creditor»

El 50 de Barcelona va començar estudiant un centenar de sol·licituds d’acollida a la Segona Oportunitat el 2016, un any després de promulgar-se. L’any passat ja tramitava prop més de 400 peticions de particulars per declarar-se en concurs de creditors. I aquest any, havent-ne passat un de pandèmia, van camí «de superar els 600. Cada any creix el nombre de concursos personals entre un 30 i un 40%», relata el titular del jutjat, el magistrat Miguel Ángel Chamorro, d’Oviedo amb onze anys de toga que, abans de convertir-se en el jutge del deute, es va foguejar en un jutjat civil a Badalona.

La seva firma apareix ja en més d’un miler d’interlocutòries del que al món jurídic anomenen abreujadament «BEPIs». Són les sigles del que burocràticament es diu Benefici d’Exoneració de Passiu Insatisfet, la manumissió dels esclaus del deute.

- Quan vostè va accedir a la judicatura, suposo que no imaginava que s’anava a convertir en el jutge que més deute coneix en plena pandèmia.

- Soc el que més concurs de persones físiques porta, però no per res buscat per mi. Quan vaig accedir a la judicatura no ho esperava. Un pot tenir la imatge del jutge sentenciador, el que imposa penes, càstigs, i el cert és que jo faig el contrari, i és molt gratificant. Simplificant la meva funció, em toca ser el que condona deutes, el que perdona, i no el que embarga, executa o sanciona.

- ¿Per què augmenten tant els concursos de particulars?

- Imagino que la crisi econòmica associada a la sanitària és un caldo de cultiu.

- Està aflorant un deute Covid, la principal característica del qual és la seva velocitat de transmissió...

- A nosaltres tots els concursos ens venen acompanyats d’una memòria que explica com s’ha arribat a aquesta situació. I des que ha arribat aquesta plaga, les causes de la insolvència moltes vegades venen lligades a la pandèmia. Molts deutors tenen l’origen dels seus problemes amb els creditors en haver canviat de manera sorprenent, imprevisible i sobrevinguda els seus ingressos habituals, amb eros, atur...

- Els experts en recobrament preveuen un tsunami d’impagaments si aquest estiu no se salva la situació econòmica. ¿Vostè també ho veu a l’horitzó?

- Soc jurista, no endeví, però sí que estem en una crisi econòmica brutal, sobtada, profunda, i això tindrà unes conseqüències... però no m’atreveixo a descriure el futur sobre això.

- ¿I què es pot fer per evitar aquest futur fosc?

- No em correspon a mi dir-ho. Però sí que hi ha eines que poden evitar la solució concursal, i la insolvència, que són arribar a un acord entre creditors i deutors, un acord extrajudicial de pagament, un tràmit notarial que és previ a la sol·licitud de concurs que està infrautilitzat.

- ¿Quin és el perfil del particular que acudeix al Jutjat 50 carregat de deutes? ¿Va viure per sobre de les seves possibilitats, com diria un fiscal calvinista?

- Nosaltres coneixem dels concursos de persones físiques no empresàries. El nostre camp d’acció són els treballadors assalariats, i aturats, pensionistes, estudiants, no els autònoms. El concurs s’acomoda a cert perfil de deutors, perquè a la persona que té ingressos per sota del salari mínim interprofessional la protecció que li atorga la llei ja és una altra. Aquest salari és inembargable i a partir d’allà no té la necessitat imperiosa d’acudir al concurs. Tot i que és cert que gent amb ingressos paupèrrims també va al concurs, perquè vol aclarir el seu horitzó, potser afrontar noves iniciatives en el futur sense una llosa pesada. Tampoc és habitual que vinguin al concurs persones amb ingressos molt alts, perquè ja sap que un dels pressupostos per obtenir l’exoneració del passiu és la liquidació dels actius. I les persones amb ingressos normalment han acumulat cert patrimoni i haurien de vendre’l.

- Vostè fa una crida perquè la gent trobi acords abans d’acabar al jutjat. Però hi ha dos creditors que sempre es neguen a l’acord: Hisenda i la Seguretat Social. ¿L’Estat també hauria de pactar amb els seus deutors?

- L’Estat, per llei, no té capacitat de negociar. Podria ser solució per part del legislador potenciar aquesta eina. Però sempre hi ha gent que entén que la hisenda pública som tots, i altres sectors, no sense falta de raó, entenen que cal igualar, no privilegiar el creditor públic. Jo en això no deixo de ser un intèrpret i aplicador de la llei, i m’atenc el que tinc.

- Pel seu jutjat passen persones que acumulen grans deutes amb sous molt baixos. Quan un treballador

que guanya 1.500 euros s’entrampa en 120.000 a alt interès en targetes i préstecs ràpids, ¿qui és més culpable, qui agafa els crèdits o els que els ofereixen?

- No es pot carregar tota la responsabilitat en una de les parts. La Llei de Segona Oportunitat és una eina valuosa perquè els deutors puguin tornar a encarrilar la seva vida a partir d’un d’aquests fracassos, moltes vegades sobrevinguts, inesperats. Però no podem oblidar-nos dels creditors, ni tampoc minar la seva confiança. És cert que hi pot haver concessió de crèdit de manera irresponsable, però això entra en la política de cada establiment. Quan es contrau deute sobre deute en una carrera sense fi, en un cercle que no té fi, hi ha responsabilitat per part de tots dos.

- ¿Creu que els espanyols hem après a no viure per sobre de les nostres possibilitats... si és que alguna vegada vam fer això?

- ‘Spain is diferent’. En aquest país no sempre som tan l’estalviadors com ho hauríem de ser, però és una opinió particular, no de jutge. De vegades s’adverteixen fugides cap endavant, sense posar el fre de mà, i s’entra en espirals difícils de parar.

- ¿Vostè utilitza alguna targeta ‘revolving’? ¿Incorre en deutes?

- No, no se m’acudiria usar targetes ‘revolving’ pels seus elevats interessos. Procuro ser curós amb les meves finances, però també he acudit a finançament. L’única manera d’adquirir una vivenda, per exemple, és acudir a finançament. Per a un altre tipus de despeses intento evitar-ho, però cadascú és molt lliure de fer el que vulgui.

- ¿Ha caigut en la quantitat de creditors que apareixen en les seves interlocutòries que tenen la seva seu a Luxemburg, Malta, Dublín...?

- Sí, és habitual avui que apareguin fons situats en paradisos fiscals que compren crèdits de dubtós cobrament. És una realitat que existeix.

- ¿Com ho fa el jutge del 50 de Barcelona per detectar els cercaquitances o morosos professionals?

- Pot donar-se la picaresca, però crec que la majoria dels deutors no està en aquesta clau. No dubto que hi hagi deutors deshonestos, però n’hi ha pocs. Nosaltres prenem precaucions per filtrar aquestes conductes, perquè són un perjudici per al sistema de la segona oportunitat, que ha de tenir un fonament ètic. A la peça de qualificació, el ministeri fiscal examina l’expedient, i l’administrador concursal, que té el contacte directe amb el deutor, és el primer observador d’aquestes conductes. Jo soc bastant procliu a demanar esbrinaments de patrimoni dels deutors, i amb això ens aflora una foto econòmica del deutor, la d’ara i la de fa uns anys, per evitar alçaments de béns.

- Col·lisió als arxius de morosos sobre la intimitat i la mateixa imatge. ¿Qui té més dret, el deutor que no vol que se sàpiga el seu estat de morositat, o el creditor que vol advertir els altres?

- No puc valorar com a jutge aquests drets. Si hi ha vulneració, existeixen els jutjats de primera instància. Avui l’accés als registres està molt regulat, s’ha de notificar al deutor prèviament, ha de ser un deute de no més de sis anys, vençut, líquid, exigible... El mateix Tribunal Suprem ha declarat que és necessari que es notifiqui de manera fefaent al deutor que se’l posarà en un registre de morosos. Però la informació comercial és convenient, perquè el prestamista també necessita garanties. Seria convenient també un registre de deutors que paguen, un registre positiu.

Notícies relacionades

Fons i especuladors estrangers, a buscar els impagaments dels espanyols

Seafood obre a BCN amb expectatives de rècord i la sostenibilitat com a eix

- ¿És vostè el jutge dels pobres?

- No soc Robin Hood [riu], però al meu jutjat ve gent pobra, és veritat. A un jutjat com el meu venen pobres de solemnitat, perquè no estem parlant dels concursos dels jutjats mercantils, amb societats amb molt patrimoni. Aquest no és el cas. De vegades tenim problemes per nomenar els administradors concursals, perquè la llei els dona uns honoraris mínims que moltes vegades no arriben ni a cobrar. El meu és un jutjat de pobres de solemnitat, i m’alegro molt de poder ajudar a donar una alternativa a persones que estan a tocar de l’exclusió social. Però el jutjat no és una ONG: apliquem una llei, un instrument, tenint en compte els drets de tothom.