La tenalla del Deute Covid

Fons i especuladors estrangers, a buscar els impagaments dels espanyols

  • Seus amb impostos baixos, compres de deute a preus mínims, reclamacions dures... les regles del negoci

Fons i especuladors estrangers, a buscar els impagaments dels espanyols
Es llegeix en minuts

Als peus del públic acabalat de Madrid, a una vorera del carrer Goya, ja fa un mes que s’hi asseu cada tarda Elías R., de professió cambrer, segons explica al cartellet que exhibeix per demanar unes monedes: «Un aturat més de l’hostaleria», hi ha escrit.

Elías R. acaba de complir un any d’ingressos zero. L’abril del 2020, la crisi de la Covid va tancar per falta d’esdeveniments el càtering del grup Mallorca en espera de temps millors, deixant una reguera d’ertos i una òrbita d’autònoms com l’Elías, sense la seva última ocupació. Els rebuts que aquest cambrer ha deixat sense pagar a causa del cop són ja, de tants són incobrables, el que al món de la revenda de deute anomenen «palla».

La palla només serveix per fer embalum, engreixar-se les carteres d’impagats que es compren i venen en una discreta però milionària llotja virtual, amb tot just una dotzena de notaris de Pozuelo (Madrid), Barcelona i València com a testimonis.

«Vaig venir des de Barcelona a provar sort, però, amic, ¿qui comptava amb el virus?», relata l’Elías amb to educat, pulcrament amagat darrere de la seva mascareta, abans de repassar la seva vida de cambrer autònom a la capital catalana i la Costa Brava.

Elías R, de 58 anys, natural de Salamanca, cambrer amb 38 anys d’experiència, candidat a una Renda Mínima d’Inserció que no li acaba d’arribar, ja està més enllà de la categoria d’autònom zombi, perquè els pocs deutes que tenia –«Sempre he anat lleuger», explica– es van fer insaldables, quan es va quedar sense telèfon a on trucar-li, sense domicili a on escriure-li i sense béns per embargar-li. Ara la seva prioritat és reunir diners cada dia per menjar, el nou mòbil, el tiquet de metro i els 250 euros que cada mes li costa el llit en un pis compartit del districte madrileny de Moratalaz.

I és difícil que dades com aquests arribin fins on s’examina el potencial de pagament –nul– que té l’Elías. La seva idiosincràsia s’avalua en oficines a 1.456 quilòmetres del seu lloc de pidolaire al carrer Goya, concretament a Kirchberg, barri financer de Luxemburg, epicentre del gran negoci de la compra i recobrament de rebuts que gent empobrida no pot pagar.

Primera regla: impostos baixos

Primera regla: impostos baixosAl gran ducat té seu Axactor, un gegant del sector que persegueix des d’allà (tot i que amb trucades realitzades a Espanya) tot tipus d’impagats. També té domicili luxemburguès Altaia Capital. Abans de la pandèmia liderava la compra de rebuts impagats de companyies telefòniques.

Les persones a qui alguna vegada han reclamat deutes coneixen el singular exotisme dels creditors. Les cartes que li arribaven a Mariana V., equatoriana que acaba d’aconseguir l’exoneració per insolvència, li exigien saldar amb una societat, Intrum, que malgrat ser sueca té un estat major a Dublín.

No només Axactor i Intrum, dos líders del recobrament, tenen seus operatives q punts de fiscalitat laxa. Altres grans del negoci es domicilien a Dublín (Estrella Receivables Limited), Califòrnia (Cabot Financial, Pra Group...), Polònia (Kruk), o Mònaco (GE.Ri).

«La majoria dels creditors que he conegut durant la pandèmia estan a paradisos fiscals. Els diners que cobren no reverteixen en l’economia espanyola, desapareixen en autèntics pous negres», deplora des del seu despatx a Dos Barrios, al Campo de Gibraltar, l’advocat especialitzat en deutes Francisco de Paula Díaz. Des de Barcelona assenyala l’economista especialitzada en defensa de morosos Janira Benages: «El que hi ha aquí és pur call center; la veritable operadora de la persecució acostuma a estar a l’estranger».

Segona regla: comprar barat 

Segona regla: comprar barat Una de les últimes incorporacions a aquest negoci és audaç i de nom brillant, tot i que tingui la seva base oficial d’operacions a un pis en una primera planta del carrer O’Donnell d’Alacant, entre un local d’allisat de cabell i un altre de tractament d’ungles. Es diu Debex i es dedica a la subhasta ràpida de deute porqueria per internet.

La seva matriu, Esel Ami Consulting, compleix aquest abril el seu cinquè any de vida. Al principi es va establir com a immobiliària en un pis d’un condomini, entre solars per construir, a la quarta línia de la platja de Sant Joan d’Alacant.

Administren Debex dos licitadors de deute de Sant Petersburg (Rússia), Boris Dudar i Ruslan Aminev. Algun dels seus preus de sortida donen una idea dels marges de vegades enormes del negoci: una cartera de l’agència de morosos barcelonina Namor Kontor valorada en 10,9 milions d’euros... surt per 50.000. O sigui, a 0,004 euros cada euro degut i (encara) no cobrat.

Aquesta cartera ha de tenir molta palla. Bancs, financeres i companyies de gran consum fan neteja periòdica dels seus rebuts incobrados, entre ells palla, els agrupen en paquets de deute i els treuen a la venda.

Els compradors examinen acuradament cada carpeta en una due dillingence. En aquests paquets es barregen deutes reclamats al jutjat,

Morosos en parador desconegut, o terminis d’una targeta que una família va pagar mentre va poder. El que es compra i ven rep el nom de NPA (No Performing Assets) i, com a deute, mai té menys de 90 dies d’edat.

«La ‘créme’ dels NPA són els crèdits hipotecaris, i el pitjor els saldos de targeta de crèdit, descoberts bancaris i crèdits al consum –explica l’expert barceloní en recobrament Pere Brachfield-. L’NPA s’ha convertit en objectiu dels fons oportunistes, que anomenen voltors. Paguen un 10 per cent del valor del préstec impagat, i al banc li pot interessar per eliminar dels seus comptes pèrdues i dubtosos».

Certifica des de Santo Domingo l’expert Enrique Rosas que «està creixent molt aquest mercat, i més amb la pandèmia, pel marge de guanys: més grans com més gran és la cartera d’incobrados. Aquestes companyies manegen fins a un 30% de benefici».

El negoci és un Serengeti: es compra a preu irrisori el deute d’un ramat d’entrampats, i després els felins inicien la cacera. Els morosos més indefensos cauran. Pràcticament tot el que en tregui el recobrador serà guany.

Tercera regla: fotre-li fort

Tercera regla: fotre-li fortFernando J., empleat d’una plataforma telefònica d’Intrum, explica que ha vist de tot a les carteres d’impagats: «n’hi ha de cues hipotecàries, de préstecs personals, de targetes... En una cartera vella he arribat a veure expedients fins i tot del 1989; o préstecs frescos, del 2018, però amb morralla, palla del 1991 al 1996.»

A aquest tipus de deute, per treure-li suc cal donar-li molt fort. Tant, que de vegades la Justícia ha d’intervenir.

«És una passada quan guanyes a qui assetja a des d’un paradís fiscal», comenta des de Sant Sebastià (Guipúscoa) l’advocat Rubén Múgica. Encara té recent la seva victòria pledejant per un jubilat a qui la telefònica Orange reclamava 259 euros per donar-se de baixa anticipada el 2013. Orange li havia venut l’impagat a Altaia Capital el 2016, i aquesta, des de Luxemburg, va ficar el client en un fitxer de morosos perquè no li pagava.

L’endeutat no ho sabia, fins que un dia li ho van dir al seu banc. El jutjat de primera instància 6 de Sant Sebastià ha condemnat Altaia per intromissió il·legítima en l’honor del seu deutor. Creu Múgica que «no s’investiga prou el mercadeig dels deutes per assetjar i cobrar-los des de paradisos fiscals».

Rosas demana no generalitzar; no tots els recobradors són així. «El dolent dels qui es dediquen a la compra de deute per posar-se a cobrar-la ells és que fan una gestió dolenta, en què s’assetja, s’amenaça... Allà no hi ha servei d’excel·lència. Tenen una línia molt molt dura».

De Sidney és la companyia protagonista de la més sonada sentència per usura de les emeses durant la pandèmia. Pepper Money deixa i també recobra els seus impagats a Espanya a través de Pepper Finance, la cúpula del qual es reparteix entre Austràlia, el Regne Unit i una seu a Dublín.

El jutjat de 1a instància 2 de Burgos va condemnar per usura el 17 de juliol el prestamista australià, que cobrava un 33,18% TAE en un petit préstec. Dos anys abans, a la companyia, una de les dures en aquesta sabana, també la va condemnar el jutjat de 1a instància 23 de Mallorca per abusar d’un avi de 80 anys amb les facultats mentals tocades.

«Reclamar deutes assetjant avis no dona bona imatge. Les companyies telefòniques, els supermercats, fins i tot els bancs, fugen del dany reputacional. Per això creix la venda d’impagats», explica Santiago Alonso, secretari general del sindicat CGT Telemàrqueting.

Per cobrar els deutes que compren, els fons moderns encara utilitzen trucs vells de l’ofici, com creuar els sexes. Sempre són més apreciats els impagaments de dones que els d’homes, als quals aplicar la vella tècnica que sigui un home qui reclami el deute a una dona, i una dona qui negociï amb un home per acordar un calendari de pagaments.

Cap tècnica hauria estovat la cartera de l’Elías R. L’última ocupació que ha conegut va ser una tarda de safata en un còctel de Repsol, el febrer del 2020. Diu ara que pagaria per tornar a la Barcelona dels seus bons temps, i a treballar al màxim, i a tenir targeta i comprar coses a terminis, com tothom.

«Jo vaig conèixer la Barcelona bona, quan Barcelona era una ciutat senyora», explica. Als 80 i 90 va veure néixer les barres del Port Olímpic. Va inaugurar el Congrejo Loco, va servir paelles a Esteso i Pajares a la terrassa del Salamanca, mirant al mar de la Barceloneta, i va atendre Lopetegui, Julio Alberto i més estrelles del Barça als camarots de La Dorada de Travessera de Gràcia.

Et pot interesar

Assegut a la seva vorera, ho explica com si hagués vist naus cremant més enllà d’Orió, de tan lluny que sona en aquest punt de la pandèmia aquella bullícia de tiberis i propines. «Llavors hi havia més feina», diu. I menys subhastes de deute.

Retracte, un dret desconegut