El virus accelera el capitalisme inclusiu

Encara és aviat per conèixer el veritable impacte econòmic i social de la pandèmia. De moment, ja hi ha senyals que apunten a unaugment de la desigualtat i la pobresa, amb una incidència més acusada sobre els joves i les dones. Alhora, la pandèmia ha fet aflorar exemples d’empreses que han posat les seves capacitats al servei de les necessitats socials; fins i tot, en el sector financer, la reputació del qual va sortir tan danyada de la crisi financera anterior.

Com ha posat en relleu un recent informe de l’Observatori Empresarial per al Creixement Inclusiu (OEPCI), «hi ha un consens relativament generalitzat que la crisi social i econòmica provocada per la pandèmia també ha despertat laurgència per desenvolupar algunes polítiques, adaptar models de negoci amb impacte socialo dissenyar productes i serveis de manera que ajudin els diferents grups d’interès: des dels clients fins als proveïdors o consumidors finals».

I tot això, sense renunciar al benefici econòmic, sinó al contrari. «Cada vegada més empreses demostren que buscarun impacte social positiu comporta noves oportunitats de negoci», remarca l’estudi impulsat per la fundació Codespa, apuntant en la direcció de l’anomenat ‘capitalisme inclusiu’.

«¿Concepte contradictori?»

La responsabilitat social de l’empresa no és una cosa nova, però si s’hagués de buscar un moment fundacional per al concepte de capitalisme inclusiu, potser es podria situar al maig del 2014, a Londres, en ocasió de la Conferència per a un Capitalisme Inclusiu, organitzada perLady Lynn de Rothschild, autèntica impulsora d’aquesta idea. Aquesta exexecutiva de telecomunicacions casada amb un descendent del llinatge bancari dels Rothschild va crear el fòrum ‘Capitalisme inclusiu’ per promoure la visió que les empreses han de deixar de tenir el seu focus exclusiu en el benefici per a accionista.

En aquella cita, la llavors directora de l’FMI,Christine Lagarde(avui presidenta del BCE)va reflexionar sobre l’abast de l’expressió, ‘capitalisme inclusiu’ i es va fer una doble pregunta:«¿És un concepte contradictori? ¿O és la resposta que, en contra del que pronosticava el marxisme, permetrà que el capitalisme es reinventi i sobrevisqui?». Lagarde es va abonar al segon punt de vista. El capitalisme financer d’‘El lobo de Wall Street’ (pel·lícula de Martin Scorsese, 2013) i el seu esclat en la Gran Recessió del 2008 havien deixat una reguera de desigualtat i ira contra l’elit política i econòmica.

Lagarde va parlar de la desigualtat social i de la, al seu parer, ben merescuda pèrdua de reputació que s’havia guanyat el sector financer pels seus excessos. També es va referir a «l’exclusió de la dona, el menyspreu pel medi ambient i la responsabilitat social de les empreses». I va advertir de la necessitat d’un canvi en les regles del joc, afavorint la majoria i no només uns quants, «premiant una participació àmplia [en els beneficis del capitalisme], contra el clientelisme limitat».

Nou pacte social

En definitiva, Lagarde estava cridant a unareinvenció del capitalisme, a vida o mort, de dimensions similars a la que ja es va produir després de la Segona Guerra Mundial, quan es va forjar el gran pacte social per l’estat de benestar. Una nova reinvenció capaç d’allunyar les democràcies occidentals del populisme i de la fractura del descontentament social (que va prendre forma a França en el moviment dels armilles grogues, el 2018), com també propugna el Fòrum Econòmic Mundial, la cimera capitalista de Davos.

L’economista Antón Costas explica queel nou pacte socialque es demanas’ha de forjar, sobretot, en l’àmbit de l’empresa, amb més distribució del seu valor afegit (a favor d’empleats, clients, proveïdors i societat en general) i menys impacte sobre els recursos naturals i el medi ambient. Aquí entra la lluita contra la precarització de l’ocupació. També, desplaçar el focus des de l’accionista cap al client, tot i que només sigui perquè la satisfacció d’aquest és la millor garantia per al dividend sostenible d’aquell.

Aquesta proposta de pacte social a més inclou l’enfortiment dels ingressos de l’Estat (via impostos) per afavorir polítiques públiques a favor de laincorporació laboral de la dona, contra la pobresa i en recolzamentdel col·lectiu amb més risc de quedar-se al camí:els joves. I la pandèmia –segons Costas– no ha fet sinó accelerar l’exigència d’aquest nou pacte social reinventor del capitalisme.

Empresaris

L’octubre del 2019, la patronal catalana Foment del Treball, que presideix Josep Sánchez Llibre, va presentar el seu informe ‘Per un nou pacte social. Davant els reptes del capitalisme i la democràcia’ que, entre altres propostes, incloïa augmentar el salari mínim, evitar els abusos en l’externalització laboral i introduir una renda bàsica (en la línia del nou ingrés mínim vital que després ha precipitat la pandèmia).

«La desigualtat excessiva, la precarietat de molts llocs de treball i els salaris baixos són un factor d’inestabilitati poden posar en risc el creixement econòmic», deia l’informe. «Molts petits empresaris no senten com a propi un sistema que premia l’accionariat i alts directius de grans corporacions davant la figura de l’empresari que dedica la seva vida i compromet el seu patrimoni en un projecte a llarg termini», afegia. Aquesta mena de reflexió empresarial s’està fent arreu del món.

L’agost de l’any passat, l’‘American Business Roundtable’ (BR) –en què participen directius d’empreses com Amazon, Apple, Coca-Cola, Goldman Sachs, Boeing i Exxon–va redefinir el propòsit de l’empresa, centrat, fins ara, a maximitzar els beneficis per als accionistes. En un comunicat va afirmar que a partir d’ara tindrien en compte també els interessos dels treballadors, consumidors i comunitats on operen.

Des del punt de vista sindical, no obstant, persisteix la desconfiança. «Fins ara tot són paraules buides», diu el secretari general d’UGT, José María Álvarez. «El capitalisme només pensa en la màxima producció possible amb el millor rendiment i en el compte de resultats», afegeix. «El medi ambient li preocupa [a l’empresariat] quan encèn els llums a casa però no quan està produint», denuncia. I sobre la igualtat de gènere i la millora dels sous, «veig cada dia el que passa en la nostra negociació amb les patronals, per això hi ha coses que no em crec».

I remata: «Jo no renego del capitalisme inclusiu. Sona bé. Però mentrestant hi ha laprecarització extrema dels ‘riders’».

«Alguna cosa està canviant»

Notícies relacionades

Governs pragmàtics

A Davos no utilitzen pin parental

En aquesta mateixa línia, l’últim informe de l’oenagé Oxfam Intermón ha tornat a posar de manifest les pràctiques d’elusió fiscal d’aquestes companyies (a través de paradisos fiscals i territoris de baixa tributació), la persistent bretxa salarial de gènere i l’enorme distància entre els sous del primer executiu i la mitjana de la plantilla. Però l’informe també certifica una tendència a la baixa en aquests comportaments i valora les iniciatives d’aquestes companyies durant la crisi sanitària.

«Pot ser un senyal que les coses estan canviant», afirma. Algunes empreses van completar els sous dels treballadors en erto i d’altres van reduir la remuneració dels directius, com a mesura exemplaritzant. A més, existeix unmoviment empresarial creixent a Espanya i a Europaentorn del que es coneix com a «economia del bé comú», empreses pel triple balanç (econòmic, social i ambiental), economia solidària, o el model de les anomenades ‘B-Corps’, amb distintius propis que, des del punt de vista d’Oxfam, avancen cap al nou model que imposa el capitalisme inclusiu.