Governs pragmàtics

La meva impressió és que l’economia espanyola continua comportant-se millor del que vaticinen els pitjors pronòstics. Ja ho va fer en el tercer trimestre, sorprenent a propis i estranys. L’augment del PIB, del consum de les famílies, de les inversions de les empreses i de les exportacions van millorar tots els pronòstics. Malgrat no comptar amb el consum de diverses desenes de milions de turistes. És a causa del fet que l’economia espanyola és més dinàmica i competitiva del que habitualment se suposa. 

Tampoc s’han complert els pitjors pronòstics sobre desaparició d’empreses. Els pessimistes pensaran que els ertos i els ajuts a les empreses han permès guanyar temps, però que acabarà passant. És possible, però de moment no ha passat. A més, ara la mentalitat dels governs i els bancs centrals no és la de l’austeritat fiscal, sinó la degastar el que sigui necessari per evitar el desastre del 2010. Les dades de l’ocupació al novembre segueixen aquesta millora. L’ocupació ha augmentat i el nombre de treballadors en erto ha disminuït. Però, alhora,també ha crescut l’atur.És lògic. Si l’economia millora, s’incrementa el nombre de persones que havien deixat de buscar feina i que ara tornen a fer-ho. Això fa augmentar l’atur registrat.

Moltes d’aquestes persones que tornen a buscar feina no la podran trobar en les empreses privades. S’ha de comptar amb el concurs deles administracions públiques i el tercer sector social.De fet, en moltes petites i mitjanes ciutats són els hospitals públics o les universitats les principals fonts d’ocupació. Empreses privades, sector públic i tercer sector són els tres pilars de la prosperitat de les comunitats. No competeixen, sinó que es complementen.  

La pandèmia ha deixat al descobert fragilitats socials que ja existien, i n’han portat d’altres de noves: salubritat de les vivendes i escassetat d’espai d’ús públic als barris pobres; vivenda assequible; emancipació de joves que han tornat a casa dels seus pares per no poder pagar un lloguer; incapacitat de les parelles joves, especialment les mares, per treballar per no existir un ensenyament preescolar universal; dificultats per costejar el transport als llocs de treball; noves formes de pobresa i augment dels sense sostre; necessitat de recol·locar els treballadors que han perdut la feina per la pandèmia o per la robotització i la digitalització de les empreses. 

Les noves necessitats socials són enormes. Es necessita audàcia i imaginació. És exemplarla decisió del Govern escocès de finançar públicament els productes d’higiene íntimade les dones sense recursos. D’altres han decidit fer gratuït el transport públic. Iniciatives d’aquest tipus comencen a proliferar. Una societat més justa i una població més sana portaran un creixement més inclusiu i resilient. La inversa no és certa, el creixement per si sol no comporta cap equitat social.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

S’han de dissenyar noves polítiques i programes públics. En particular, dos nous instruments que caben dins dels objectius del ‘Next Generation UE’.Un fons municipal per a les emergències socials de la Covid-19. I un fons nacional, però gestionat localment, per promoure la plena ocupació i l’adquisició de noves habilitats laborals. Aquest fons faria convocatòries competitives per a noves iniciatives empresarials de creació d’ocupació, a les quals es podrien presentar tant les empreses privades com les administracions públiques i el tercer sector social. Un instrument d’aquest tipus potenciaria enormement la capacitat i el dinamisme que hi ha en les comunitats locals. 

Gran part d’aquests programes s’han de desenvolupar des de baix, des de l’àmbit local; i s’han de finançar i coordinar des de dalt, des dels tres governs: nacional, autonòmic i provincial. Perpromoure el progrés social i econòmic postpandèmic necessitem governs pragmàtics i radicals, que prioritzin la gestió sobre la ideologia.