07 d’ag 2020

Anar al contingut

creixement

Catalunya ¿de protagonista a actriu de repartiment?

La comunitat reté la seva part en la riquesa espanyola, però cedeix en vista de l'auge madrileny

La centralització econòmica a la capital es va accelerar amb Aznar i es va consolidar amb Rajoy

Agustí Sala

Catalunya ¿de protagonista a actriu de repartiment?

Catalunya manté el mateix pes en l’economia espanyola, entre el 18% i el 19% del producte interior brut (PIB), des d’abans de la guerra civil, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i de les dades que Julio Alcaide incorporava en l’estudi ‘L’evolució econòmica de les regions i províncies espanyoles del segle XX’, de la Fundació BBVA. Però, després de molt temps de ser líder, passa que un altre vehicle que ve darrere prem l’accelerador i avança.

Això és el que va passar amb la Comunitat de Madrid el 2018 (ja havia passat el 2012 i el 2013) i el que s’ha consolidat el 2019, segons les dades de la comptabilitat regional que elabora l’INE que s’han donat a conèixer aquesta setmana. El famós ‘sorpasso’ es consolida, a més, amb una Catalunya estancada en el 19% i una comunitat amb la capital que ha escalat fins al 19,3% contra el 19,2% del 2018 en un procés que ve de molt enrere, com pot veure’s en les dades, des de 1930, abans de la guerra civil, quan amb prou feines arribava al 8% del PIB total. I continua guanyant velocitat.

Pot ser que el procés hagi ajudat a aquest canvi al podi, la tendència ve de molt enrere i es va accelerar a principis dels 2000, quan va coincidir un corrent globalitzador amb un altre centralitzador en la política pel socialista Felipe González i especialment pel popular José María Aznar, explica Antón Costas, catedràtic de Política Econòmica d’Universitat de Barcelona (UB) i president de la Fundació Cercle d’Economia. I aquesta concentració de poder polític i econòmic i d’òrgans de contractació a Madrid té com a conseqüència que «els contractes s’assignen majoritàriament a empreses de la capital», com afirmen els autors de l’estudi ‘Madrid, capitalitat, economia del coneixement i competència fiscal’, del Laboratori d’Anàlisi de Polítiques Públiques (IvieLAB) de la Generalitat Valenciana. Com un peix que es mossega la cua.

I també s’ha traduït en més inversions en infraestructures per a la capital, «en detriment d’altres connexions amb més trànsit, que continuen postergades, com el corredor mediterrani», segons el mateix estudi. N’hi ha prou amb analitzar la diferència entre les obres pressupostades i les realment executades per l’Estat a Catalunya, com destaca l’últim informe de la Cambra de Comerç de Barcelona. En aquesta crítica coincideixen entitats amb posicions molt diferents en altres matèries. I això és el que fa uns 13 anys va portar a la cimera d’empresaris a l’IESE de Barcelona en defensa d’una gestió autònoma de l’aeroport i de més connexions internacionals.  

Directius i empresaris en l’acte en defensa de la gestió autònoma de l’aeroport el 2007 / EFE

Un dels grans errors de principis dels 2000 va ser que Endesa no ubiqués la seu a Barcelona després d’absorbir Fecsa. El projecte a què era favorable el president de l’elèctrica, Rodolfo Martín Villa, finalment va caure dels famosos pactes del Majestic que van segellar Aznar i el llavors president i líder de CiU, Jordi Pujol, recorda Costas. Els ‘empresaris catalans de tota la vida’ tampoc van participar en les privatitzacions de grans companyies públiques. Probablement seguint aquesta vella tradició que criticava el difunt president del Grup Planeta, José Manuel Lara, de preferir ser cap de ratolí que cua de lleó, o el que deia el seu pare: «Prefereixen tenir el 100% d’un quiosc a La Rambla que el 5% d’El Corte Inglés».   

La veritat és que, en lloc de guanyar grans grups que atraguin d’altres, com passa amb Inditex (Galícia) o Mercadona (València), Catalunya no ha deixat de perdre’ls. «¿Quin pals de paller ens queden a Catalunya?», es pregunten els analistes. En els últims anys, a més del trasllat de seus socials fora de la comunitat s’han venut des de grans grups familiars, com CirsaFreixenetCodorniu o Amplifón, a multinacionals que abans tenien La Caixa com a principal accionista, com Abertis.

El president del Cercle d’EconomiaJavier Faus, l’entitat del qual va insistir fa uns dies en la necessitat de frenar «la deriva centralista» i aprofitar la transformació que es podrà recolzar en els 140.000 milions que arribaran a Espanya en fons europeus per reequilibrar el poder econòmic, afirmava en la reunió anual d’aquest organisme l’any passat (encara no era president) que «Catalunya avui té el mateix pes en el PIB espanyol que en la dècada de 1940 –al voltant d’un 19%». I, malgrat això, «percebem que hem perdut rellevància. ¿Per què? Perquè Madrid ha doblat el seu pes relatiu en el PIB no a costa de Catalunya, sinó de la resta de comunitats autònomes», especialment de les que té al voltant.

És el que Costas denomina l’‘efecte seu’. La capital d’Espanya es beneficia de tenir més pes en la terciarització (serveis) i la concentració de negocis amb més o menys regulació, així com de les seus de les antigues companyies públiques i els organismes reguladors. El 2001 el Cercle d’Economia ja advertia d’aquesta concentració de poder. De fet estava tan assentada que el tímid intent de situar la seu de l’antiga Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) a Barcelona fruit d’un pacte en el 2004 entre els presidents socialistes del Govern i de la Generalitat, José Luis Rodríguez Zapatero, i Pasqual Maragall, la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, ho va titllar de «deportació». I el 2006 va aconseguir que el Tribunal Suprem l’invalidés.  

I va passar el mateix amb l’opa que Gas Natural (avui Naturgy) va fer sobre Endesa el 2004. Qui llavors presidia l’elèctrica, Manuel Pizarro, va esgrimir un exemplar de la Constitució per defensar-se de l’operació empresarial, convertida en una guerra economicopolítica avivada per un PP de Mariano Rajoy que es dedicava a recollir firmes per tot Espanya contra l’Estatut

Manuel Pizarro, amb un exemplar de la Constitució el setembre del 2005, després de l’opa de Gas Natural a Endesa / JUAN MANUEL PRATS  

A més, a principis dels 2000 Madrid va iniciar una política de rebaixes fiscals que va començar amb l’impost de successions el 2003, es va propagar per altres comunitats populars i va acabar estenent-se a l’impost del patrimoni i al tram autonòmic de l’IRPF. Aquestes mesures han atret nombrosos directius. Segons l’estudi d’IvieLAB, des del 2009 Madrid ha guanyat prop de 100.000 nous contribuents, sobretot d’ingressos alts, que són els més ben tractats a la capital. A Catalunya, els tributs, en canvi, han pujat, amb, per exemple, els tipus de l’IRPF dels més alts d’Espanya

En l’actualitat Madrid encapçala el PIB per càpita, amb 35.876 euros, el 35,7% per sobre de la mitjana espanyola, amb gran pes i atracció d’ocupacions d’alt nivell de qualificació i salarial. Catalunya és la quarta, superada per Euskadi i Navarra, amb 31.110 euros, el 17,7% per sobre de la mitjana, però perdent pistonada.  En els últims anys, Madrid ha crescut més que Cataluya. Ho reconeix Joan Ramon Rovira, responsable d’estudis de la Cambra de Barcelona. Segons l’INE, en els últims 10 anys Madrid ha crescut set dècimes més que Catalunya, una mitjana de l’1,8% contra l’1,1%.   

En tot cas, Catalunya manté gairebé inalterada la seva participació, gràcies a la indústria i les exportacions, que pesen més que la mitjana espanyola, però també es veuen més afectades quan hi ha crisi. Rovira també adverteix que la que més pateix l’ascens madrileny i la concentració política i econòmica és la denominada Espanya buidada, que són autonomies que l’envolten, com Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Extremadura.

En el cas de Catalunya, el que preocupa és la ruptura de ponts entre la Generalitat i les empreses, que és una cosa que existia, per exemple, amb els seus pros i contres, en l’època de Pujol. Això pot debilitar la capacitat catalana d’aportar projectes que puguin finançar-se amb els fons europeus acordats la setmana passada, explica Costas. Segons el parer de Rovira, l’opció que té Catalunya és «aprofitar els avantatges amb què compta com a seu de ‘start-ups’, d’activitats de ciències de la salut...» I per això s’ha de reforçar i atraure negoci de, per exemple, capital risc, un territori en què queda molt camí per recórrer.