L'auditor de les retribucions als directius desconeixia la crisi de Caixa Catalunya

El judici a l’excúpula  de Caixa Catalunya discorre en taules. Entre el debat ètic i l’avaluació de si hi va haver transgressió legal. En aquesta tessitura, el tribunal de l’Audiència de Barcelona haurà d’acumular durant les 38 sessions del judici els elements necessaris per dictaminar la responsabilitat dels 41 acusats, encapçalats per l’exdirector general Adolf Todó, en l’acusació d’haver elevat “de manera desproporcionada” les seves retribucions i les dels principals directius "sabedors de la situació de crisi de l’entitat o, almenys, en condicions de conèixer-la".

Mentre les declaracions alimenten el convenciment íntim del tribunal, les vistes pinten el quadre del que va envoltar la crisi financera de principis de la dècada; entitats en dificultats, expedients de regulació i salaris directius elevats. La sessió d’aquest dimarts 13 no passarà a la història dels jutjats més que d’altres, però va venir a esbossar una mica més les estratègies de la defensa i l’acusació entorn del cor de l’assumpte, l’avaluació salarial dels directius de Caixa Catalunya cap al 2010. Entre d’altres, aquest dimarts va seure al banc com a testimoni Antonio Valdivia, signant i coautor de l’informe del bufet Garrigues que va elaborar el 2010 una anàlisi de les retribucions de l’alta direcció de Caixa Catalunya. En aquell temps, l’informe havia de servir potser com a patent de cors de les decisions del consell de retribucions a l’hora d’aprovar els emoluments de la direcció.

Valdivia va ser clar: "En aquell moment no es podia inferir que es contravingués cap llei", tot i que també s’advertia a la direcció de Caixa Catalunya que la normativa sobre retribució a directius "estava pendent de concreció per part de la Comissió Europea". Garrigues, s’intueix, es va limitar a fer el que li demanaven; examinar les retribucions de la direcció i comprovar la seva adaptació al marc normatiu existent. En aquest àmbit d’actuació, als auditors els va semblar que el 35% d’ingressos variables era "raonable". Un punt a favor per a la defensa. 

Però el fiscal en el cas, Fernando Maldonado, que sembla haver perdut virulència en els seus interrogatoris en les últimes sessions, va tornar a posar sal a l’hemorràgia al preguntar si l’avaluació de les polítiques retributives no havien d’estar d’acord amb les perspectives de l’entitat. "No teníem aquesta informació", va reconèixer Valdivia. Amb pèrdues o sense, la direcció decidia guanyar més. Abans, Maldonado ja havia evidenciat davant d’altres testimonis que l’alça de les retribucions es va acordar en ple procés d’expedient de regulació i amb la proposta de rebaixes salarials per a la plantilla com una manera de reduir acomiadaments. 

Notícies relacionades

Sorpresa a Hisenda: el cobrament d’impostos pels guanys dels fons d’inversió es dispara el 20%

Vinted s’arrisca a violar la llei al fer servir fotos d’usuaris per a la seva IA

Les recomanacions de la Unió Europea sobre retribució de directius ja eren diàfanes el 2010, però no una obligació. I a Caixa Catalunya els salaris de la direcció van pujar en moments d’ajustos. L’advocada de l’Estat, persistent i guanyant pes en la causa dia a dia, va treure el bisturí per obrir ferida al preguntar si Garrigues va avaluar els compromisos adquirits al contracte dels directius en matèria de pensions. L’única menció al tema a la pàgina set de l’informe de Garrigues apuntava que la clàusula referent a les prejubilacions era en terreny pantanós. En concret, l’informe deia una cosa així com que la prejubilació (concepte jurídic inexistent però ben conegut en el sector financer) no havia de comportar pagaments després de la rescissió contractual ni convertir-se "en una recompensa per errors en la gestió". 

Al contracte de Todó es va establir una clàusula de prejubilació a partir dels 60 anys per la qual cobraria fins als 67 una renda mensual del 90% del seu sou, i a partir dels 67, "una renda vitalícia" del 80% del que hagués rebut els 12 mesos anteriors. Una altra clàusula establia que, en cas de morir, la seva filla podria rebre una pensió vitalícia pel 50% de la retribució cobrada per Todó els últims 12 mesos. En total, Todó va percebre més de quatre milions d’euros entre 2008 i 2012 –sumant les retribucions fixes i les variables– a la qual cosa cal afegir-hi aportacions al pla de pensions.