Un químic que pot superar la ciència-ficció

El seu no és un model tòpic de triomfador que apuntava alt des de petitó i que entre la família i els professors l'acaben d'empènyer cap amunt. Samuel Sánchez Ordóñez té una biografia molt comuna de finals del segle passat: pares de famílies molt nombroses d'Andalusia, emigrants a Rubí i Terrassa els anys 60 i que es van conèixer als tallers de la multinacional BBraun. Samuel (Terrassa, 1980) va estudiar a l'escola pública i als maristes, i Química a la UAB. I, per si de cas, també va seguir els cursos per ser entrenador de bàsquet (és de la generació Gasol). ¿Bones notes? Sí, fins a la universitat. Allà, de la pila. Però així que anava al laboratori de pràctiques, ¡ai!, sobresortia l'autèntica vocació: mirar, reflexionar, revisar mètodes. I més tard -tot això ja en aquest segle- posar en dubte els materials utilitzats.

Com en tota història d'alumne aplicat, hi ha un professor providencial, Esteve Fàbregas, que orienta la seva tesi doctoral. Era l'època dels biosensors electroquímics, l'èxit més gran dels quals fins ara «ha sigut el que usen els diabètics per detectar nivells de glucosa», explica Sánchez.

¿I si als laboratoris es busquen nous materials que transportin millor les medicines que curen? És més: ¿I si la mítica pel·lícula del 1966, Fantastic voyage, en què un microsubmarí penetra en el cos d'un humà per curar-lo, ja és possible? Sánchez és categòric: «Encara no, i falta molt». Però admet que als laboratoris on treballa continuen pensant en aquesta possibilitat.

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

Samuel va haver de triar, a l'acabar la tesi (2008) i tenir ofertes -modestes- d'investigador, entre ser entrenador professional de bàsquet o convertir en professió la seva vocació del laboratori. Gràcies a un company txec de la UAB, Martin Pumera, el van cridar a investigar al Japó, i després ell solet se'n va anar a Dresden. Sánchez explica que, després de Fábregas i Pumera, qui més l'ha influït és l'investigador a nivell mundial en nanotecnologia Joseph Wang, a qui va sentir en una conferència a Brno. (Orientació: 1 metre té mil milions de nanòmetres. La investigació actual busca crear sistemes autopropulsats i controlables de desenes de nanòmetres.)

Casat amb Lorenia, una mexicana llicenciada en Polítiques  -dos fills: Sebastián, vuit anys, porta samarretes del Barça; i Júlia, nascuda a Alemanya-, Samuel Sánchez ha compartit temps d'investigació -estades i seminaris a part- al Japó i Alemanya (Dresden i Stuttgart). La seva targeta de presentació científica: especialistes en nanorobots (o micronanobiòtica), uns organismes simples creats al laboratori que són capaços d'actuar com éssers vius com els bacteris per atacar elements nocius. De moment, només en activitats com la depuració d'aigües. Algun dia, també en el cos humà. Aquesta és la vocació de Sánchez, que a la tardor s'incorpora a l'Ibec (Institut de Biotecnologia de Catalunya) com a professor sènior en el programa Icrea. Amb 35 anys, molts menys d'aquella pel·lícula que semblava només ficció.