La ràtio

'Ratus'

1
Es llegeix en minuts
JOSEP-MARIA URETA

Massa broma amb el masculí de rata pot convertir en un episodi nacional més, subgènere vodevil, un fet que transcendeix tant en l'àmbit polític com en el jurídic i econòmic. Qui no paga impostos a Espanya i per què des que va governar Aznar amb Rato, aquesta és la qüestió. En aquells temps en què Antoni Bassas dedicava un petit espai dels matins a Catalunya Ràdio a parlar d'Economia recreativa amb l'immens Fabian Estapé, aquest mestre d'economistes i bon coneixedor de les entreteles madrilenyes -va descobrir, gairebé l'únic, que el vicepresident s'havia doctorat sobre si mateix- anomenava el vicepresident, Rato i Consumado.

Per dret: un matrimoni rat (del llatí ratus, confirmat) necessita consumar-se, saber si donarà fruits. Avui no sembla que faci falta ni en sentit figurat. Però qui vulgui donar dimensió del greu problema espanyol i els impostos, hauria de seguir la notícia d'ahir que explica com s'intenta jutjar ara a una colla de consultors de minuta alta i ètica social inexistent, els directius de PwC Espanya, que el 2002 van vendre la marca a una multinacional i amb prou feines van pagar impostos. Tot legal, com saben assessorar els més rics i les seves societats. Per això Estapé sabia llatí.