Les penes del peso cubà

Amb frases de l'estil «¡que ve el llop!», cada setmana els cubans vaticinen que en efecte ve, ara sí, la unificació monetària i tot seguit se senyen, unes quantes vegades. I és que n'hi ha per a això i per a molt més.

La qüestió és que l'illa és l'únic lloc del planeta on circulen dues monedes nacionals a la vegada, des del 1994: l'una, el peso (CUP), amb el qual es paga la immensa majoria dels cubans i, l'altra, el peso convertible (CUC), és a dir, la divisa que es requereix per comprar els dos terços que falten per completar la cistella bàsica mensual que s'entrega amb una Llibreta de Proveïments (cartilla de racionament), vigent des del 1960.

Aquest sistema, el de les dues monedes, és una de les cares de la doble moral: es paga en CUP i s'exigeix comprar en CUC, sobrevaluat i que no es correspon amb la productivitat de l'economia cubana perquè no té el suport del Producte Interior Brut.

Presentat d'aquesta manera, sembla un sistema senzill i gairebé sona bé, fins que es coneix la taxa oficial de canvi de 24 pesos per cada CUC; que el salari mitjà és equivalent a 20 CUC, i que els productes a la venda només en aquesta divisa criolla suporten un gravamen de fins al 260%.

Per una altra part, les autoritats van establir per decret que el CUC ¡és més fort que el dòlar nord-americà! i per cada 100 dòlars (la majoria vénen de les remeses dels Estats Units) només s'entreguen, oficialment, 87 CUC. Així, Fidel Castro, en els seus dies de comandant en cap, va penalitzar al dòlar per portar-se malament.

En poques paraules: el salari mitjà mensual, íntegre, únicament arribaria per beure's 20 cerveses de fabricació nacional. És clar, aquest no és l'exemple més cruel. L'explicació es pot sentir al carrer, al parlar amb els vianants al Vedado, al Cerro, a Marianao... o el municipi de Playa de la capital. «Em dic Jaime, tinc nom de majordom, i Ortega. El cognom pot ser de qualsevol altre ofici, i porto una calculadora a les mans perquè el que rebo de la jubilació és tan poc que faig números amb els dits, és a dir, la meva calculadora de mà, i per això quan vingui el canvi i posin una sola moneda per a tot, me les veuré negres». Ortega té uns 70 anys molt mal portats.

Els cubans aconsegueixen sobreviure, en un estat d'inòpia, perquè es beneficien d'una llarga llista de subsidis que inclou el pagament de l'electricitat, els serveis de telèfon, de gas, aigua potable i els productes que encara sobreviuen a la llibreta de proveïments; a més a més del transport públic, l'educació des de l'escola bressol fins a la universitat, la salut i la venda de medicaments.

Parlem de la mesura més complexa i difícil empresa per Raúl Castro, que va començar de mica en mica a substituir el seu germà Fidel des de mitjans del 2006. Per a la nació, tant se val quan arribi, avui o demà però més aviat avui, aquest canvi de moneda és tan inevitable com imminent i la pitjor part, com li passarà a Jaime Ortega, tocarà als de  més a baix.

L'illa no pot continuar amb aquesta dualitat monetària, una idea de Fidel Castro que ho té tot trastornat i que constitueix un fre per a la reforma econòmica de Raúl Castro perquè aquesta unificació, que no acaba d'arribar, gairebé ha aturat els seus dos pilars bàsics: el port del Mariel, una zona especial de desenvolupament assimilada del model xinès, anunciada el 2003 i, un any després, la nova llei d'inversió estrangera, per atraure el capital que l'illa no té i treure al país de l'asfíxia financera.

Cal recordar, en aquest punt de l'asfíxia, que diverses inversions a Cuba s'han vist afectades els últims 10 anys pel tancament de gairebé dos centenars d'empreses mixtes, la majoria espanyoles, i pel corralito financer que hi va haver del 2008 al 2010.

L'antesala de l'actual situació, després de l'alerta del propi general Castro sobre el final de la dualitat monetària, va consistir a permetre que als establiments de divises també es compri amb pesos. El resultat: els preus són tan alts que les autoritats s'han vist obligades a explicar en bans que la xifra més alta, un reguitzell de números, no es correspon a cap codi de barres, si no que és per indicar el que val el mateix producte en pesos cubans. Un quilo de llet en pols costa 165 pesos (6,60 CUC) i cinc de carn picada, picadillo per als cubans, de segona 63,75 (2,55), però pel ventilador més senzill, en una illa que és un estiu etern segons l'eslògan publicitari, se n'han de pagar 1.200 (50).

Bitllets de molt valor

Notícies relacionades

Catalunya lidera la creació d’ocupació a Espanya amb 37.000 nous ocupats al maig

Uns 2.000 funcionaris pendents d’un trasllat dins de la Generalitat poden no tenir plaça fins al setembre

El segon pas va consistir a posar en circulació des de començament d'aquest mes, bitllets de molt alta denominació, 1.000 pesos, posem per cas, que vol dir que amb dos bitllets i mig es pot pagar una persona per un any sencer de treball. Per als analistes, això indica com de dura serà la convertibilitat del peso cubà quan només n'hi hagi un.

Serà el pitjor problema que haurà d'afrontar el peso cubà, vigent des del 1914, i també Jaime Ortega i milions més. «¿Sap què passarà? Que el Govern ens pagarà amb la mateixa moneda, que no val res», va dir.