¿Austeritat o creixement? ¿Hayek o Keynes?

Des que es va iniciar la crisi econòmica que viu la Unió Europea, el debat entre les idees de Hayek i Keynes ha agafat un fort protagonisme. El ressorgiment de l'economista austríac Friedrich von Hayek arriba a la seva apoteosi a la dècada dels 80, sota la presidència de Ronald Reagan als EUA i de Margaret Thatcher al Regne Unit. El principi del final de la Unió Soviètica i el fracàs del seu sistema econòmic van donar ales a les seves idees neoliberals.

Però, encara que la defensa de Hayek del sistema de mercat -contra la ineficiència de la planificació central- va anar guanyant cada vegada més partidaris, l'opinió de Keynes, que els sistemes de mercat requereixen una estabilització contínua, va continuar vigent entre els responsables de l'economia i de les finances. Els problemes no han canviat gaire des que van iniciar la seva discussió en la Gran Depressió de la dècada del 1930. ¿Qui causa el col·lapse de les economies de mercat? ¿Com es pot respondre adequadament a una crisi d'aquesta naturalesa? ¿Com es poden evitar circumstàncies que puguin provocar crisis futures? Encara avui, després de la crisi mundial de les economies que va irrompre a partir del 2007-2008, aquestes tornen a ser les preguntes que avui es fan la majoria de ministres d'economia i els seus assessors a la Unió Europea.

Després de l'inici de la crisi, la Unió Europea va establir un pla de rellançament de l'economia que va fracassar gairebé al mateix temps que es posava en marxa. El pla descansava en dos pilars: 1) injecció massiva de liquiditat amb la finalitat d'estimular la demanda, reforçar la confiança dels consumidors i atenuar el cost sobre les persones, i 2) orientar l'economia a curt termini per reforçar la competitivitat europea en el llarg termini. Aquesta resposta contracíclica de la UE es va dotar d'un pressupost de 200.000 milions d'euros per finançar les activitats que fossin necessàries. No obstant, el pla va fracassar per la seva mala implementació (recordin a Espanya l'anomenat Pla E llançat per Zapatero) i perquè el finançament previst va resultar absolutament insuficient per tapar els forats que van anar apareixent (rescats de Grècia, Portugal i Irlanda, etcètera).

En certa manera les receptes keynesianes d'estímul van quedar desacreditades, cosa que deixava el camp lliure per a l'aplicació de mesures d'austeritat d'acord amb les tesis de Hayek. Per Hayek, cada auge artificial porta les llavors de la seva pròpia destrucció. La recuperació s'aconsegueix mitjançant la liquidació de les assignacions inadequades, la reducció del consum i l'augment de l'estalvi. A la Unió Europea l'èmfasi posat en l'austeritat, arran del fracàs del pla de rellançament, té el seu origen en la postura oficial segons la qual la crisi va ser principalment el resultat del malbaratament fiscal. Això podia ser vàlid per a Grècia, però de cap manera per a Irlanda o Espanya. Per això les receptes basades en les retallades mai van ser acceptades per aquells que denunciaven que la sortida de la crisi s'havia de fer enfrontant-se en primer lloc a la crisi bancària.

La diferència entre les respostes de la sortida de la crisi entre els Estats Units i la Unió Europea és molt significativa i posa en evidència els responsables europeus que han recolzat mesures de gran austeritat que, a més a més, s'han hagut de portar a terme en un període de temps excessivament reduït. Els EUA es van ocupar, des d'un inici, del deute bancari i de la reestructuració, i van ajornar l'ajust fiscal fins que l'economia donés senyals de bonança. La Unió Europea va fer just la cosa contrària. Si comparem el rendiment macroeconòmic als dos costats de l'Atlàntic, de moment els EUA guanyen i amb bastant avantatge.

Un col·lapse més gran

És un fet que, des del 2013, l'èmfasi en la ràpida consolidació fiscal ha anat disminuint gradualment i comença a reconèixer-se que el cost per a molts governs de rescatar els seus bancs i mantenir les seves economies dretes davant el col·lapse de l'economia ha malmès o destruït la seva capacitat creditícia. Cada vegada més es reconeix que l'austeritat del sector públic, en un moment de feble despesa del sector privat, garanteix anys d'estancament, si no un col·lapse més gran.

Recentment, el secretari general de l'OCDE acaba d'assenyalar que l'economia de l'oferta i l'objectiu de la consolidació fiscal han de conviure urgentment amb mesures que recuperin la demanda i promoguin el creixement econòmic. L'FMI també s'ha manifestat en el mateix sentit. Hayek, igual que a la dècada dels 30, torna a perdre la seva batalla davant Keynes.

Notícies relacionades

Les dones només gestionen una de cada tres empreses franquiciades

Una bona planificació financera permet anticipar necessitats futures

En aquest sentit semblen anar les decisions adoptades pel consell general del BCE i difoses pel seu governador, Mario Draghi, a l'anunciar la  possibilitat de llançar ben aviat un pla de compra de titulitzacions per un import de fins a mig bilió d'euros, amb la finalitat de donar més liquiditat al sistema financer perquè la transfereixi al món empresarial.

Esperem que en aquesta ocasió no passi com amb les mesures, amb un objectiu similar, llançades pel BCE en anys anteriors i que només van servir per tapar forats del sector financer i donar suport a les activitats d'escassa contribució al creixement econòmic.