Edward Hugh: «A canvi d'abaixar-nos el sou, Europa ens ha de perdonar deute»

El profeta del cataclisme de la zona euro» -així el presenta The New York Times- veu nuvolades a l'horitzó que es veu després de travessar el cap d'Hornos que va anunciar Rajoy. En el seu últim llibre, ¿Adiós a la crisis? (Deusto), pronostica llargs anys d'estancament, desocupació i marginació social si no es prenen mesures, moltes de les quals sonen impopulars. Altres parlen d'oïdes, però ell coneix el terreny: fa 25 anys que viu a Catalunya, tot i que pensa amb mentalitat europea.

-En el debat de l'estat de la nació, Rajoy va anunciar el final de la crisi. ¿Hi està d'acord?

-No, detecto al Govern un triomfalisme que no es correspon amb la realitat. Pot ser que efectivament hàgim creuat aquell cap del qual parla Rajoy, però la tripulació està tan malmesa que parlar del final de la crisi és irreal. No prenc partit per cap grup polític, però em va semblar més encertat Rubalcaba quan li va contestar: «¿Però vostè en quin país viu?».

-¿Com veu aquest país?

-El nostre principal problema és que no reconeguem la realitat. Ens va passar durant els anys de la bombolla, ens va tornar a passar quan va esclatar la crisi i presumíem de tenir els millors bancs del món, i temo que ens torni a passar ara. Avui hi ha xifres macroeconòmiques positives, però el deute que va acumular el país en els temps del totxo segueix sense pagar-se i el 25% de la població està fora del mercat laboral, condemnat a l'exclusió social. Parlar de sortida de la crisi en aquestes condicions és un disbarat.

-¿Nega que hi hagi un canvi de tendència?

-Nego que hi hagi una recuperació ferma. Potser la caiguda s'ha aturat, però ens encaminem cap a un llarg període de feble creixement, greu deflació i escassa creació d'ocupació. Seguim els passos del Japó i la seva dècada perduda. Amb el que s'ha fet fins ara és insuficient per sortir de la crisi.

-¿Què queda per fer?

-Espanya necessita un pacte en què participin totes les institucions polítiques, econòmiques, financeres i laborals del país, des dels partits polítics fins als sindicats i els empresaris. Un pacte en què tots es comprometin a evitar la picaresca d'aprofitar-se de l'esforç que es demanarà als altres.

-¿Picaresca?

-Sí. El principal perill que veig ara mateix a Espanya és que alguns intentin beneficiar-se del sacrifici que farà la resta. Estic parlant d'un acord similar al dels Pactes de la Moncloa. Allà es van asseure a la mateixa taula persones que tenien avantpassats morts a mans dels que tenien al davant, però van parlar i van arribar a acords. Aquí s'ha de fer una cosa semblant, assumint que els esforços dels uns s'han de compensar amb l'ajust dels altres i tenint molt present que les decisions que es prenguin ara decidiran el destí d'aquest país en el transcurs de les pròximes dècades.

-Parla de sacrificis. ¿Li semblen pocs els que ja ha suportat  la població?

-L'FMI acaba de proposar una devaluació interna del país que inclou una reducció de salaris del 10%. Sé que això és molt impopular i que la gent ja porta moltes retallades a l'esquena, però aquesta vegada és una cosa diferent. Ara no es planteja això per millorar la productivitat del país, sinó com una mesura solidària, per evitar l'exclusió social a la qual, en cas contrari, es condemnarà el 25% de la població. Parlo de baixades de salaris, però també de preus.

-Ja es pot imaginar la resposta de la gent quan se li proposi una cosa així.

-Depèn de com s'expliqui i del consens que generi. ¿Quina és l'alternativa? ¿Li diem a una quarta part de la població que mai trobarà feina i que dependrà dels subsidis tota la seva vida? ¿Continuem apujant els impostos per pagar aquestes ajudes? Seria fins i tot més rendible que l'Estat posés a treballar aquests aturats a les empreses i els pagués el sou abans que tenir-los a casa. Si això s'uneix a una baixada de preus, la reducció de salaris no seria tan dolorosa, ja que tot costaria menys.

-Baixada de preus significa deflació, una paraula temuda pels economistes perquè dificulta el pagament del deute.

-Aquí entra la segona part del pla: s'ha d'implicar en aquest esforç els països als quals els devem aquests diners, la majoria pertanyents a la zona euro, i molt especialment Alemanya. Han d'entendre que aquest deute s'ha de reestructurar i que bona part no es podrà pagar. Si no, és impossible.

-Temo que aquesta proposta tampoc els farà gaire gràcia a Merkel i els seus.

-Els països del nord han de comprometre's perquè s'han beneficiat del model que es va seguir per implantar l'euro, que és culpable en gran part de la gravetat de la crisi espanyola. Sense l'euro, els diners que van inflar la bombolla del totxo no haurien existit. La càrrega de la recessió no s'està distribuint d'una manera equitativa a Europa i això s'ha de corregir, l'esforç ha de ser compartit. A canvi que ens abaixem el sou, Europa ha de perdonar-nos part del deute.

-Si no es prenen aquestes mesures, vostè pronostica que seguirem els passos del Japó. Però competir en sous baixos, ¿no ens acosta més a la Xina?

-Jo no penso en la Xina, sinó en la indústria que se'n va anar des d'Espanya cap a l'Europa de l'Est. És cap allà cap on hem de mirar. Hem de recuperar aquell sector industrial que vam perdre llavors. Ara, el que estem perdent és els joves, que se'n van a l'emigració, amb el perill que això comporta.

-Hi ha veus que els animen a marxar.

-Això s'ha d'aturar ara mateix. Si aquesta fuga continua, estem preparant el col·lapse del sistema de pensions de la pròxima dècada. L'any passat, un total de 56.000 espanyols es van donar d'alta a la Seguretat Social britànica. Molts tornaran. ¿Com esperen que es paguin les pensions dels espanyols que avui tenen 40 o 50 anys?

-La gent es queixa del greuge comparatiu amb Alemanya. Ells han apujat el seu nivell de vida durant la crisi. A nosaltres se'ns demana que ens devaluem.

-Però és que ells no tenen el problema d'atur que hi ha aquí. Alemanya disposa d'una indústria que no té Espanya, i compta amb un marge d'exportacions que aquí no tenim. La idea no és abaixar els salaris per sempre, sinó puntualment, per incorporar més persones al mercat laboral, produir més i millor, i amb aquest marge començar a generar riquesa que a mitjà termini permeti fer pujar el nivell de vida. Però, sobretot, sense deixar ningú en l'exclusió social.

-¿Aquesta és una sortida liberal o progressista de la crisi?

-No m'agrada fer servir aquesta terminologia, perquè és política, no econòmica. Jo només poso sobre la taula propostes. Que altres ofereixin les seves. En una situació tan greu com aquesta, el que no podem fer és plegar-nos de braços i esperar. Tampoc serveix seguir amb la medicina utilitzada fins ara des del Banc Central Europeu.

-¿A què es refereix?

-A Brussel·les i a Berlín aprecien molt l'austeritat i les retallades del sector públic, que és el que han imposat per reactivar l'economia. Però ¿en què ens beneficia que el PIB pugi un 2% si tenim una quarta part de la població condemnada a l'exclusió social? Els diners només estan arribant als parquets, que no han parat de pujar, però no a l'economia real. Hauria estat més eficaç deixar anar els diners en helicòpters perquè alehores haurien entrat a les butxaques de la gent i de les pimes, no a les borses.

-¿Diners en helicòpters?

-Hi ha maneres de fer-ho. Europa necessita la creació urgent d'un fons d'inversions per a infraestructures dirigides a crear llocs de treball concrets, i que el Banc Central compri bons d'aquella entitat. Sé que això també sona extravagant, però el que s'ha fet fins ara tampoc és gaire ortodox, i s'ha fet.

Notícies relacionades

Les dones només gestionen una de cada tres empreses franquiciades

Una bona planificació financera permet anticipar necessitats futures

-Té fama de profeta. ¿Una Catalunya independent és econòmicament viable?

-Tot depèn de les circumstàncies. Fa poc es va plantejar la sortida d'Espanya de l'euro. No sé si això hauria estat bo o dolent per a Espanya, però només podria haver-se fet de manera pactada. Com que els socis europeus no ho haurien acceptat, es va descartar. Amb Catalunya i Espanya passa exactament el mateix: la separació només és viable si es pacta. Si es fa d'una manerabèstia, sense negociar-ho, seria un desastre per a les dues parts. El problema és com es poden trencar els vincles tan forts que hi ha. H