'Brain drain': ¿problema o vàlvula d'escapament?

El procés d'emigració de població jove i formada se sol conèixer com abrain drain. En una concepció àmplia, elbrain drainfa referència a la fuga de capital humà (o pèrdua de talent) en economies en què individus qualificats no poden desenvolupar plenament les seves capacitats o, si poden, aquestes no són remunerades d'acord amb el seu valor en el mercat internacional.

¿Fins a quin punt és rellevant aquest fenomen a Espanya? Les dades del Padró d'Espanyols Residents a l'Estranger (PERE) indiquen que el gener del 2009 hi havia gairebé 1,5 milions d'espanyols a l'estranger, per prop de dos milions el gener del 2013. Per tant, en els quatre anys transcorreguts entre les dues xifres han marxat 460.000 espanyols. Si n'excloem els 105.000 que tenien fins a 19 anys d'edat (que no poden tenir formació superior) i els 160.000 que tenien 50 anys o més (perquè no entren en la definició anterior), el fenomen delbrain drainengloba, segons aquesta font, com a molt 195.000 persones, suposant que totes elles tinguessin una formació elevada.

Sabem, no obstant (dades de l'Enquesta de Població Activa del quart trimestre del 2012), que dels 20,2 milions d'habitants d'entre 20 i 49 anys hi ha un 35,9% que té estudis superiors. Aplicant aquest percentatge a la xifra anterior, obtenim un total de 70.000 persones.

En altres paraules, la fuga de població jove i formada durant la crisi no ha estat inferior a les 70.000 persones i no ha estat superior a les 195.000. Sobre una població de 41 milions d'espanyols (encara que la població total a Espanya és de 46 milions), concloem que el fenomen delbrain draindes que ha començat la crisi ha afectat entre el 0,2% i el 0,6% de la població.

¿Quines conseqüències econòmiques té aquest tipus d'emigració? Principalment dues. La primera, la reducció de l'oferta de mà d'obra qualificada i, per tant, l'increment dels costos laborals en certs sectors en què aquesta mà d'obra es torna escassa. La segona, la pèrdua dels recursos invertits en la formació de l'individu que emigra. En relació amb la primera conseqüència, ¿realment s'ha tornat escassa la mà d'obra formada? La resposta és un no contundent. Dels gairebé sis milions d'aturats del quart trimestre de l'any passat, 5,2 milions tenen entre 20 i 54 anys i, d'aquests, més d'1,2 milions tenen estudis superiors.

Respecte de la segona conseqüència, el cost en recursos invertits en la formació d'aquests nous emigrants no és encara exagerat ja que es tracta d'una situació nova. Es pot argumentar que, malgrat això, es tracta d'un fenomen creixent, i que per això ens hauria de preocupar. No obstant, la pèrdua de recursos invertits en la formació dels nostres joves (i no tan joves) és molt més important per altres dos motius que haurien de rebre molta més atenció.

El primer és la dificultat de casar la formació rebuda amb un encaix professional adequat. Per posar un exemple, si els individus amb estudis superiors acaben aconseguint llocs de treball sistemàticament per sota de la seva qualificació, això implica que una part de la inversió realitzada en la seva formació era innecessària. Aquest des-

ajust es coneix com a sobreeducació i hi ha evidència que a Espanya és substancial. Per descomptat, la formació és un bé en si mateix, però la valoració econòmica s'ha de fer precisament perquè és un dels costos econòmics habitualment quantificats a l'analitzar el fenomen delbrain drain. La solució al problema de la sobreeducació passa per invertir en el sistema educatiu i millorar dràsticament la seva connexió amb les demandes del sector productiu.

El segon motiu, tan o més important, es troba en el mercat de treball i té un doble vessant: la inactivitat i la desocupació. És clar que la millor manera de no perdre recursos invertits en formació és garantir el seu ús productiu, però les xifres actuals són desoladores. En un tram vital tan fonamental, pel que suposa en termes de consolidació del projecte familiar i professional, com el que transcorre entre els 25 i els 44 anys, tenim pràcticament 1,6 milions d'inactius i més de 3,3 milions d'aturats (el 55% del total). És clar que el repte, avui, és recuperar aquests cinc milions de persones.

I per això l'emigració de població jove i formada no es pot veure en les actuals circumstàncies com un problema, sinó més aviat al contrari. A nivell individual, emigrar pot contribuir a una realització personal i professional que el propi país no pot oferir, ni en el curt ni en el mitjà termini. Aquesta aspiració és precisament l'estímul per prendre una decisió molt dura com és la de marxar. I a nivell col·lectiu, el flux creixent d'emigració neta és una vàlvula d'escapament de l'excedent de treballadors. Amb una taxa d'atur del 26% i sis milions de treballadors a l'atur, qualsevol alleujament ha de ser benvingut.

Per descomptat, elbrain drain, el drenatge creixent de mà d'obra qualificada, suposa un cost per a la nostra societat que no es pot negar, però un cost ínfim quan es compara amb els costos i ajustos que enfrentem en aquesta crisi. La decisió d'emigrar no només és valenta sinó que és racional a la vista de l'escenari laboral en que ens trobem. Que els que se'n van tinguin sort, i que els que ens quedem tinguem encert a gestionar la situació. Si som capaços de reconduir-la, no només haurem transformat el país, sinó que farem atractiu el retorn dels que un dia se'n van anar i recuperarem un capital humà que s'haurà multiplicat.

Notícies relacionades

Sorpresa a Hisenda: el cobrament d’impostos pels guanys dels fons d’inversió es dispara el 20%

Vinted s’arrisca a violar la llei al fer servir fotos d’usuaris per a la seva IA

Encara que aquest escenari sembli llunyà, no per això s'han d'abaixar els braços.

Professor del Departament d'Economia Aplicada de la UAB. Doctor en Economia per la UAB, màster en Economia pel Birkberck College, de la Universitat de Londres. Investigador de l'Institute for the Study of Labor (HISSA), de Bonn (Alemanya), i del Grup de Recerca en Mercats, Institucions i Redistribució (Gremir)