Impositor

De les condicions del comissariJoaquín Almuniaperquè fons europeus anessin a reforçar el capital -és un préstec, no subvencions a fons perdut- d'antigues caixes amb problemes convertides en bancs, destaca la senzillesa de l'argument: que tornin a fer el que saben fer, guardar els estalvis dels impositors/estalviadors i prestar-los amb prudència. El que és sorprenent és que una obvietat es converteixi en nova doctrina. Senyal inequívoc que en serveis financers no s'hi val tot o, com diuen els que realment en saben del sector, «mai compris una cosa que no entens».

Hi ha una explicació perfectament assumible de per què es posa remei amb diner públic als abusos que s'han comès des de les cúpules de les caixes -més culpables que no pas els bancs, perquè demanaven confiança assegurant als seus clients que eren millor alternativa que les juntes d'accionistes de la banca privada-: la capitalització és necessària perquè s'han de garantir els dipòsits. És l'única justificació per mantenir l'activitat, la garantia que qualsevol Estat fa sobre el seu sector financer. Dit això, que el diner públic vagi a aquests rescats també exigeix que els impositors/contribuents tinguin garanties que no hi haurà reincidents.