El llegat de Pujol i Disney

Hi va haver un temps en què Catalunya no somiava amb la independència, sinó amb acollir Disneyland. Ja el 1984, la Generalitat va competir amb altres autonomies espanyoles per aconseguir que la gran multinacional nord-americana delshow businessescollís Catalunya en lloc d'altres comunitats espanyoles. Totes elles van comptar amb el suport del Govern de Felipe González, que es va oferir fins i tot a invertir 36 milions d'euros en un pavelló espanyol al Disneyworld de Florida.

Jordi Pujol perseguia inversions a tota costa, de tota mena i a tot arreu. I aconseguir que el primer parc de Disney a Europa s'instal·lés a Catalunya hauria estat un èxit molt vistós. Però al cap de poc, obtenir aquest triomf va passar de ser convenient a imprescindible per a CiU a partir del 1986, quan el seu arxirival, el socialista Pasqual Maragall, s'havia anotat el gol dels Jocs Olímpics del 1992 per a Barcelona. Els socialistes es van cobrar durant moltes eleccions locals els rèdits de l'organització d'aquest esdeveniment i l'espectacular transformació de la ciutat.

Pujol necessitava la carta d'Eurodisney. Però quan va anar el 1986 a Califòrnia a visitar la cúpula de Disneyland, ja era massa tard. Els hereus del mag de Burbank ja havien apostat per París. Elpresidentno es va donar per vençut. Va buscar alternatives i va trobar la més atractiva també als Estats Units: Anheuser Busch, un gegant de les indústries de la cervesa, la pastisseria i la panificació, que posseïa unapetitadivisió de centres d'atraccions amb parcs temàtics repartits per tot Amèrica del Nord.

Aleshores, el 1989, la Generalitat ja tenia preparats els terrenys per a l'aterratge de la multinacional. I molta pressa. Els Jocs Olímpics eren a prop i Pujol volia inaugurar el parc el mateix any 1992. Però al líder nacionalista li van jugar una mala passada les vel·leïtats secessionistes de dos municipis. Els ajuntaments de Vilaseca i de Salou, als termes dels quals s'havien d'aixecar el parc i una ambiciosa urbanització annexa, es van rebel·lar contra la decisió del Govern. L'enrenou polític i jurídic va ser tan gran, que Anheuser es va fer enrere. No va servir de res que Pujol viatgés fins a un dels parcs d'Anheuser a Williamsburg (Virgínia) per convèncer el seu president. Ni que ell, la seva dona i també diversos consellers muntessin en l'estremidordragon khand'allà. La que havia de ser«la inversió estrangera més gran de tots els temps a Catalunya»,en paraules del mateix president,va naufragar. I Pujol va seguir sense tirar la tovallola.

Aquesta vegada va buscar aliats dins del país. I qui millor que el llavors emergent Javier de la Rosa, l'home dels petrodòlars de la Kuwait Investment Office (KIO). El Govern va buscar l'experiència (know how)dels nord-americans estudis Universal i, amb el generós capital d'origen opac de Tibigardens, Pujol va aconseguir posar la primera pedra del complex tarragoní. Va ser un dia per als annals, però no per a l'inici de les obres, sinó perquè va ser llavors quan Pujol va pronunciar una de les frases que més li han refregat els seus adversaris:«De la Rosa és un empresari exemplar».

El fraudulent castell de cartes de De la Rosa va trigar poc a caure amb estrèpit i amb moltes víctimes de les seves estafes. Més maldecaps per a Pujol a la recerca de diners per al parc, amb tants amos com noms: Busch, Tibigardens, Port Aventura, Universal Port Aventura, Universal Mediterránea i, al final, Port Aventura una altra vegada. Llavors --com ara-- va aparèixer la mà salvífica de La Caixa per treure de l'embolic el Govern convergent.

La marca Barcelona

Notícies relacionades

La tela de la capa de Superman també ha vestit Letizia

La muntanya russa cripto

Ja el 1989, els plans de la Generalitat preveien, a més del parc temàtic, l'edificació de sis hotels, 595 places de pàrquing, 22.000 metres quadrats de restaurants i sales d'espectacles, tres camps de golf de 18 forats, 2.500 cases individuals i 3.000 vivendes col·lectives, 95.000 metres quadrats de botigues i 40.000 metres quadrats per a un centre de congressos.

Tot això s'havia de portar a terme en una segona fase. Amb altres xifres i altres pressupostos, els conceptes són similars als que ara, gairebé 25 anys després, prometen els pares de Barcelona World. Una denominació, aquesta, per cert, que els convergents mai haurien beneït llavors, quan identificaven la marca Barcelona amb l'hegemonia municipal socialista i amb Maragall.