Anar al contingut

10 claus per entendre la taxa de moda

Tobin per als de lletres

ANTONIO BAÑOS

El 1999, a Seattle, es va viure una explosió del que ara anomenaríem indignats. Els anys següents, el moviment antiglobalitzador va aconseguir un espai en l¿agenda política. I una de les reivindicacions, la taxa Tobin, va arribar a ser molt popular. Proposava gravar les transaccions financeres, una iniciativa que reposava des dels 70 en el somni dels justos fins que Ignacio Ramonet i la revista Le Monde Diplomatique la van impulsar al debat públic. Llavors, quan la globalització funcionava com una seda, la taxa Tobin semblava una idea rastaflàutica d¿antisistemes utòpics. Avui, amb el col·lapse general del sistema, un president de dretes, Nicolas Sarkozy, l¿ha fet seva i assegura que la pensa aplicar encara que sigui en solitari. Aquestes són les claus de la taxa Tobin.

1 ¿Què és exactament la taxa Tobin?

La taxa Tobin seria com una mena d¿IVA que s¿aplica als moviments financers. Cada operació de compravenda estaria gravada amb una taxa que podria anar des del 0,05% que es proposa avui dia fins al 0,1% original de James Tobin. El 1936, Keynes ja va suggerir que s¿havien de gravar els moviments especulatius que havien portat el món al crac del 1929, però no ha estat fins a la crisi del 2008 que s¿ha estès el consens polític per portar-la a terme. Si tenim en compte els milions d¿operacions diàries d¿aquest mercat i les immenses quantitats que es mouen, l¿aplicació d¿una taxa podria arribar a constituir-se en un ingrés estructural per a moltes economies. Seria, a més a més, una arma en mans dels estats per evitar atacs especulatius o excessos en els mercats. ¿Massa bonic per ser veritat? La part bona de les crisis és que el que sembla impossible es converteix en imprescindible.

2 ¿Qui la va inventar i qui són els seus partidaris?

James Tobin va ser un economista llorejat amb el Nobel del ram el 1981. Nord-americà de pro, va servir en un destructor en la segona guerra mundial i el seu Govern durant l¿Administració Kennedy des del Consell d¿Assessors Econòmics, un poderós organisme que orienta la política econòmica del president. Tobin era un keynesià que creia que l¿Estat havia d¿intervenir estimulant la producció i el consum per evitar recessions. Quan, l¿agost del 1971, el pervers president Nixon es va carregar el sistema monetari de tipus fixos que funcionava des del final de la guerra, Tobin va veure els problemes d¿especulació que això podria suposar. El 1972, va proposar un impost per a les transaccions de divises. La idea no es va aplicar i al seu dia tot just va tenir repercussió. Va morir gran i feliç als 84 anys.

3 ¿Què estaria gravat i com?

Tobin creia que només s¿havien de taxar els intercanvis de divises. Des d¿una perspectiva clàssica, aquí és on es trobaven els problemes especulatius que podien afectar les nacions. No obstant, el mercat financer avui està tan ple de productes tòxics (swaps, CDS, derivats) que els àmbits de taxació es multipliquen. Una de les possibilitats és l¿anomenada taxa Spahn (per l¿economista Paul Bernd Spahn), que només es posaria en marxa quan es detectessin moviments especulatius perillosos. Passat l¿atac, es desactivaria. Una altra proposta va venir del congressista ianqui Anthony DeFazio, que va proposar gravar els productes derivats com ara operacions a curt, swaps o CDS que tenen una funció exclusivament especulativa. Però totes la variacions tenen en comú la idea que cada moviment financer ha de ser fiscalitzat d¿alguna manera.

4 ¿De quants diners parlem?

 El mercat financer és el gran negoci del segle. Les dimensions del mercat de derivats l¿any 2010 van ser d¿uns 600 bilions de dòlars, 10 vegades més que tot el PIB de la Terra, que sumava uns 60 bilions de dòlars. És a dir, que solament amb diners financers es podria comprar 10 vegades tot el que existeix al planeta. Les transaccions financeres suposen un 75% més que el comerç de coses reals. Un mercat que segueix creixent. El Banc Internacional de Pagaments revela que el mercat només de divises movia l¿any passat un volum més d¿un 20% superior al del 2007. Es tracta de l¿activitat més rendible del món. Gairebé sense costos de maquinària, sense riscos de distribució ni problemes per trobar clients. Per aquest motiu la Tobin seria una quantitat significativa de diners. Depèn, és clar, de l¿import de la taxa. Es parla d¿uns tipus d¿entre el 0,05% i el 0,1%. Però, en qualsevol cas, la forquilla que s¿estudia està entre els 300.000 i 700.000 milions d¿euros anuals, o sigui entre el 0,6% i l¿1% del PIB mundial. Segons la Fundació Ideas, a Espanya aquesta quantitat podria ser de fins a 6.300 milions d¿euros anuals. Perquè ens en fem una idea, el rescat a Grècia va ser de 110.000 milions. Amb una taxa Tobin mitjana, se la podria rescatar tres vegades cada any. Tot un luxe.

5 ¿Com recaptar-la en un mercat global i digital?

¿És una taxa fàcil de recaptar o encara més fàcil d¿evitar? Hi ha disparitat de criteris. Joseph Stiglitz està convençut que la tecnologia d¿avui la fa viable, mentre que Strauss-Kahn opinava que, precisament, la tecnologia permet eludir-la. Amb la Tobin passa com amb els melons, fins que no s¿obren no se sap. El sector financer opera sense diners reals, són apunts bancaris i transaccions registrades virtualment. Els sistemes de pagament són diversos, i alguns mercats, opacs. Com els OTC, mercats over the counter constituïts privadament, sense autoritat central i fortament especulatius, que serien difícils de controlar. El complexíssim entramat informàtic que constitueix l¿espina dorsal dels mercats té alguns colls d¿ampolla on l¿autoritat sí que podria establir la seva recaptació. Però a ningú se li escapa la dificultat de controlar uns mercats que podrien desplaçar-se, de manera virtual i immediata, a països en què no s¿apliqués la taxa per operar des d¿allà.

6 ¿Crearia més inestabilitat en els mercats?

La taxa Tobin té en realitat dues funcions. La primera, evidentment, és aconseguir diners d¿un sector desregulat i en constant expansió que amb prou feines paga impostos. L¿altra és evitar que aquest mercat i els seus rampells de bogeria, perjudiquin l¿anomenada economia real i fins i tot l¿estabilitat dels estats. La Tobin és una arma dissuasòria que es podria usar per refredar els ànims dels mercats quan aquests es llancen talment com si fossin gossos contra una economia amb signes de debilitat. Com la crisi de deute sobirà del mes d¿agost passat, per exemple. Els governs, augmentant la taxa o ampliant-ne l¿àmbit, farien menys atractives les operacions especulatives, i de passada reduirien la volatilitat dels mercats. Un altre efecte que es podria aconseguir amb l¿aplicació d¿aquesta mesura és que, al baixar la rendibilitat de les operacions financeres, aquestes es reduïssin. Un mercat financer més petit i més previsible donaria tranquil·litat a l¿economia real que podria rebre finançament d¿aquells inversors que ja no veurien l¿especulació com un esport del tot s¿hi val que dóna altíssims beneficis. Es tracta no solament de recaptar, sinó de reflexionar sobre un tema que és molt més important com el de la recuperació del control polític, dels ciutadans, sobre aquesta espècie de Far West que són els mercats financers.

7 ¿Els mercats hi accedirien o anirien a paradisos fiscals?

Un dels grans misteris de la nostra època és el dels mercats. Qui són, a què dediquen el seu temps lliure (si és que en tenen) i a quin lloc es van enamorar del nostre deute sobirà. I una de les dificultats de l¿aplicació de la taxa Tobin és precisament aquesta, la por a la reacció dels mercats mimats, que ja sabem que és destructiva i imprevisible. Hi ha qui creu que el que afavoriria la taxa és l¿ocultació de capitals, que abandonarien la transparència i transitarien a través de paradisos fiscals per eludir l¿impost. Pensin que, gràcies a potents ordinadors i a complexos algoritmes, hi ha molts inversors que treballen en l¿anomenat High Frecuency Trading, un sistema que permet donar una ordre de compra cada 20 mil·lisegons, 50.000 ordres cada segon. Per petita que els sembli la taxa, a aquestes velocitats d¿operació, la pèrdua de rendibilitat és molt important. Els endevins parlen de falta de liquiditat o de refugi dels capitals en commodities, o sigui, en matèries primeres o valors segurs, com per exemple l¿or. No obstant, tenim experiències parcials d¿imposició de taxes sobre determinades activitats financeres com les de Suècia durant els anys 80 o al Brasil, des de l¿any 1993. Allà es va aplicar, de manera informàtica, un impost per a transaccions interbancàries. En cap dels dos casos, ni tampoc en altres, va passar res que es pugui considerar fora del normal.

8 ¿On anirien els diners recaptats?

També aquí hi ha una gran diversitat de suggeriments. Tenim un problema conceptual i operatiu, ja que es tracta d¿un impost sobre una activitat transnacional. Per ser exactes, el mercat financer (encara que passi per la City i Wall Street) no existeix físicament. Es tracta d¿un espai continu on no hi ha ni temps ni territori. Pertany a les xarxes. Imaginin-se un inversor espanyol, que opera a través d¿una hedge fund britànica especulant sobre cautxú de Malàisia, propietat d¿una companyia de les Cayman en una operació des de la borsa de Hong Kong. El problema consisteix tant a saber sobre quin lloc físic del procés gravem, com sobre quin país reverteix aquests diners. Algunes oenagés i entitats socials com Unicef van proposar el 2010 l¿anomenada taxa Robin Hood (Robin Hood tax). En realitat, es tracta d¿una variació de la taxa Tobin que hauria de ser recaptada per alguna entitat internacional adscrita a les Nacions Unides o bé per un organisme creat a l¿efecte amb supervisió internacional i destinada íntegrament a cooperació per al desenvolupament. Tinguem en compte que, segons el Programa de les Nacions per al Desenvolupament, per eradicar la fam al món es necessiten 50.000 milions de dòlars, sis vegades menys del que es podria recaptar a l¿any posant una taxa relativament baixa als capitals financers. També és necessari tenir en compte que, al moderar l¿especulació sobre, per exemple, els preus dels aliments, el benefici per als més pobres es redoblaria. Un altre exemple, la previsió de recaptació espanyola a través de la taxa (6.300 milions anuals) seria el doble del que es volia estalviar el Govern amb la congelació salarial a funcionaris l¿any 2011. O sigui, que allargava per a la paga extra i un pernil per barba.

9 ¿La pot aplicar un sol país o ho han de fer tots?

Nicolas Sarkozy, gran impulsor de la taxa, té la fe del convers. El 1999 sostenia en un debat electoral amb el socialista Hollande: «La taxa Tobin és un absurd perquè nosaltres l¿aplicarem i no ho farà cap altre país». Avui, segons sembla, els problemes derivats de la seva aplicació en un sol país ja no ho són tant per al petit Napoleó: «La meva convicció és que si nosaltres no donem exemple, no es farà», va comentar el mandatari francès aquesta setmana. El cert és que el consens a l¿Eurozona per gravar d¿alguna manera el sector financer és cada vegada més poderós. El 2001, l¿Assemblea Francesa ja en va aprovar la futura aplicació. El PSOE farà de la taxa Tobin el primer debat de la pròxima legislatura. Fins i tot Merkel ha considerat interessant la seva aplicació sempre que sigui consensuada per tota l¿Eurozona. Es tracta d¿una mesura pràctica però que també té una utilitat simbòlica de cara a la ciutadania. Una espècie de quid pro quo després de tanta austeritat i retallades, ara pagarien (una mica) els culpables de la crisi.
Ja que parlem d¿un mercat global i esmunyedís, la coordinació entre estats seria fonamental per al seu èxit. Encara que potser s¿estigui exagerant aquest moviment de pànic. A molts operadors de l¿Eurozona, acceptar la taxa els pot sortir més barat que el trasllat i generar-los un plus de respectabilitat i prestigi que pot ser, també, molt rendible.

10 ¿Com ajudaria la taxa a sortir de la crisi?

L¿aplicació de la taxa Tobin seria molt més eficaç com en més països s¿apliqués, cosa que avui sembla poc probable. Sí que sembla creïble que l¿Eurozona l¿adopti a curt o mitjà termini, necessitada de gestos d¿autoritat davant dels mercats. En aquest escenari, la taxa Tobin ajudaria en tres fronts. Primer, el polític. Es donaria un missatge clar als mercats que la sobirania està tocada però no enfonsada i que la política encara està per sobre del mercat global. El segon aspecte seria el control de les operacions que generen més volatilitat i perill. Especialment les que afecten el deute públic dels Estats en dificultats. Una taxa selectiva podria donar tranquil·litat sobretot a italians i espanyols, que serien capaços de finançar-se més bé evitant així extremar les retallades i els increments d¿impostos. El tercer aspecte és el més evident: els diners recaptats. Es calcula que, si s¿apliqués a la Unió Europea, la suma seria d¿entre 55.000 i 58.000 milions d¿euros any. Una mica més que el PIB de Lituània. En el cas d¿Europa, aquests diners podrien anar destinats tant a l¿aval de deute com a finançar rescats o programes d¿estímul. Ajudaria, doncs, a restablir la funció original del capital financer que era afavorir la inversió productiva. Els diners financers són com un núvol. Fan voltes al planeta però sense tocar mai el terreny, l¿economia real. La taxa Tobin, d¿aquesta manera, seria una invocació a la pluja, una forma d¿aconseguir que aquests diners reguessin empreses i particulars. 
 

Temes: Taxa Tobin