La ronda de Sant Antoni obre un debat sobre la tradició de jugar al carrer

"¿Quin pare o mare diria als seus fills que no jugui amb els amics en un parc o en una zona de joc infantil?". "¿Quin pare preferiria veure els seus fills davant d’una pantalla abans que, per exemple, d’una pilota?". En nom de la comunitat filipina de Barcelona posa aquestes dues preguntes sobre la taula Marc Malapitan de León, president de l’Associació Kalayaan Cultural Filipina a Catalunya, molt disconforme amb el retrat que aquest diari va fer el 6 d’agost sobre la denúncia d’alguns veïns de la ronda de Sant Antoni, queixosos que la part que s’acaba de convertir en zona de vianants d’aquest carrer ara sigui una zona de joc fins més enllà del que consideren hores raonables. Jutja Malapitan que aquell article anava més enllà de la descripció d’un conflicte pel soroll i, després d’una llarga i amigable conversa amb ell i amb una dotzena veïns més de la zona amb arrels filipines, han quedat sobre la taula diverses conclusions, alguna fins i tot que convida a una reflexió interessantíssima.

Entre Casanova i Villarroel, la ronda de Sant Antoni avui és íntegrament per als vianants, però no com volien diverses associacions del Raval i Sant Antoni, entre les quals, la filipina. Volien que la via fos un bulevard complet fins al carrer d’Urgell i, també, que la zona de joc infantil ocupés un espai central, que no desmereixés en absolut les que l’últim any s’han instal·lat o reformat en altres barris de la ciutat. Al final, el govern municipal va revisar a la baixa el projecte i la ronda deixa de ser íntegrament per als vianants a partir de Villarroel i la zona de joc infantil ha quedat encaixonada en el poc espai disponible de la minúscula plaça del Pes de la Palla.

Un altre urbanisme, opinen Malapitan i les associacions de veïns, hauria sigut millor, però, amb el que finalment hi ha, el fet que nens i adolescents juguin a pilota enmig del carrer no creuen que sigui un problema. Al contrari, remarquen que és una manera de socialitzar i, en definitiva, de teixir la vida veïnal. No són nens aliens a la zona. La majoria estan escolaritzats a prop, a les escoles Vedruna, Pia Sant Antoni, Castella...

Accepten les mares, això sí, que, poc o molt, aquí es reprodueix el dilema de tants patis d’escola de la ciutat, en els quals la pilota mana i altres maneres de jugar es queden a la zona perimetral. Reconeixen també que hi ha una hora límit perquè el veïnat, arribada la nit, pugui descansar. Però per sobre d’aquestes consideracions, el que no admeten és que es qualifiqui de problema la presència de nens jugant al carrer, una notícia que, en el que va ser un error que mereix una disculpa, va ser il·lustrada amb fotos sense pixelar.

Aquest estiu potser ha passat inadvertida una notícia que a França s’ha fet un lloc a les notícies. El saldo vegetatiu del país veí (o sigui, la diferència entre el nombre de naixements i el de defuncions) ha sigut negatiu per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial. Està bé que França debati sobre això. El que és estrany és que això alarmi tan poc a Barcelona, on el saldo vegetatiu és negatiu des de 1985, una barbaritat. Per un milfulls de condicionants, aquesta és una ciutat d’una baixíssima natalitat. L’absència de llocs on es pot jugar seria només un dels fulls d’aquest pastís, i si es tracta del Raval, molt més. No hi ha patis escolars oberts al barri fora de l’horari de classe i les poques places que hi ha ja tenen un ús predominant. Que la ronda de Sant Antoni sigui un èxit de públic, tot i que la conversió en zona de vianants sigui inferior de la desitjada, no hauria d’estranyar, diu Malapitan.

La queixa de la comunitat filipina, no obstant, obria una qüestió molt més delicada. ¿Al remarcar que la major part dels nens, tot i que nascuts a Barcelona, té arrels filipines, s’observava la qüestió des d’una òptica etnicista, per no dir veladament racista? Malapitan sosté que sí. Malgrat que en cap cas aquest fos el propòsit, insisteix que sí.

El padró municipal no descobreix cap gran sorpresa a l’exposar que les famílies estrangeres establertes a la ciutat despunten en segons quins barris. Hi ha dues zones, a punta i punta de la Diagonal, en les quals la russa és la segona comunitat més nombrosa per darrere de l’espanyola. En cinc barris de la zona alta, els francesos són la segona majoria. Els ucraïnesos tenen un especial pes en dos extrems diferents de la ciutat. El mapa del padró radiografia tot Barcelona i revela on resideixen majoritàriament les famílies xineses, nord-americanes, peruanes, colombianes..., i, sí, les filipines, també, al costat de la ronda de Sant Antoni.

No és un mapa pejoratiu, però Malapitan obre llavors, davant aquesta afirmació, el que potser és el gran debat encara no abordat. ¿Es pot escriure sobre immigració sense haver conegut mai en primera persona el racisme? És, cal reconèixer-ho, una pregunta molt reptadora que convida a la reflexió.

Quart de segle

Notícies relacionades

Desallotjat un edifici d’habitatges a Badalona al cedir el forjat

BCN fa el primer pas per adaptar la pista de Can Dragó a l’Europa

En el dia d’avui, el 35% de la població de Barcelona ha nascut a l’estranger. A aquest percentatge s’ha arribat en bastant menys d’un quart de segle, però aquesta evolució gairebé no s’ha vist reflectida, per exemple, en les llistes electorals, en el perfil social dels que gestionen la ciutat i molt poc també en els que escriuen sobre aquesta des dels mitjans de comunicació.

En ocasions es remarca el cas de Londres i el Regne Unit com a referent de la interculturalitat, ja que l’alcalde de la ciutat, Sadik Khan, és fill d’una família d’origen pakistanès i l’ex primer ministre Rishi Sunak té ascendència de l’Índia, però no es qüestiona que siguin britànics com el que més. Des del punt de vista de Malapitan, Barcelona no és Londres ni de lluny, però confia que un dia, almenys en aquest aspecte, no en d’altres, ho pugui ser. Malgrat tot, considera que aquesta és, en comparació amb d’altres, una ciutat oberta i tolerant.