Una reforma construïda a base de mites

El primer gran mite patronal en què es basa la proposta de l'actual reforma laboral és el plantejament sobre «l'alt cost de l'acomiadament». La realitat de l'últim any demostra tot al contrari: una mitjana de 19 a 23 dies per any treballat en les indemnitzacions per extincions contractuals. Segons dades oficials del Ministeri de Treball, en el període que va de l'octubre del 2008 a l'octubre del 2009, el 50% de les relacions laborals s'han extingit amb una indemnització de vuit dies per any treballat (finalització de contracte temporal). De les restants extincions, fins a un 5 % ho han estat per ERO (indemnització legal de 20 dies per any treballat), i les altres, una combinació entre els 20 dies per any treballat de l'acomiadament objectiu i la indemnització d'entre 33 a 45 dies per any que correspon als acomiadaments que són improcedents.

D'altrABANDA, el cost per als empresaris és substancialment inferior per dos motius: en el cas dels acomiadaments individuals i col·lectius en empreses amb menys de 25 treballadors que derivin de causes econòmiques, tècniques organitzatives o productives, l'empresari n'abona el 60%, i el Fogasa (Fons de Garantia Salarial), el 40% restant. Les empreses insolvents no abonen cap quantitat i n'assumeix les indemnitzacions el Fogasa, de la qual cosa es deriva una minoració de la indemnització des dels potencials 45 dies fins als 30 per any treballat sense que la quantitat que s'ha de percebre pugui superar el salari d'una anualitat.

El segon mite empresarial són els «salaris alts i augments desproporcionats». Per justificar-ho, només ens traslladen dades parcials sobre increments en convenis col·lectius o increments interanuals sectorials, no es reflecteixen mai els nivells salarials existents. L'últim gran estudi sobre salaris a l'Estat espanyol, portat a terme amb dades oficials de l'Agència Tributària corresponents a l'any 2007, indica que el 63% dels assalariats espanyols tenien unes retribucions inferiors als 1.100 euros bruts, quantitat que situava 16,7 milions de treballadors i treballadores entre l'inframileurisme i el mileurisme.

El tercer mite empresarial és que «les relacions laborals són rígides i la negociació col·lectiva és deficient». Pel que fa a la suposada rigidesa de les condicions de treball, ens veiem obligats a pensar que les persones que fan afirmacions com aquestes no només desconeixen les habituals pràctiques empresarials, sinó que ometen qualsevol anàlisi de la legislació laboral vigent sobre la matèria. L'article 41 de l'Estatut dels Treballadors permet la modificació de la jornada de treball, de l'horari, del règim de torns, del sistema de treball, dels rendiments i les funcions, etcètera. Només es requereix que la mesura adoptada «contribueixi a millorar la situació de l'empresa...».

Se'ns vol fer creure que existeix ineficiència i rigidesa en la negociació col·lectiva quan, tot al contrari, els últims anys s'ha patit una permanent desregulació de drets laborals a través dels convenis (borses d'hores, distribució irregular de la jornada, possibilitat de modificar les condicions de treball sense que les modificacions introduïdes ostentin aquesta consideració, dobles escales salarials legals i il·legals, etcètera).

Notícies relacionades

Economia i eleccions a Catalunya

Les vendes de Thermomix cauen per tercer any seguit a Espanya

Finalment, el quart i gran mite empresarial és la «dualitat laboral» ¿Quina és la realitat, la dualitat o l'atomització de la precarietat? La descripció de la dualitat es basa en l'existència de fixos i protegits-temporals i desprotegits en percentatges iguals. Aquesta divisió no té res a veure amb la realitat, que es caracteritza per una generalització de la precarietat laboral. I a tot això s'hi ha d'afegir les persones que se situen en la infralaboralitat: falsos autònoms, contractes administratius, falsos becaris, treballadors sense alta a la Seguretat Social i immigrants sense permís de treball. Totes aquestes realitats compostes per la flexiblitat i la inaplicació de les lleis laborals són les que construeixen la realitat del món del treball remunerat actual: l'atomització de la precarietat.

En definitiva, les propostes de reforma laboral presentades pel Govern, lluny d'apostar per actuacions per a la creació de llocs de treball, el seu repartiment i protecció, opten per traslladar la crisi a aquells que la pateixen més, els treballadors i les treballadores.