Reblons al parquet

L’agost del 2007, quan es va propagar la caiguda de les hipoteques escombraria que va causar la crisi actual, Desa, una modesta empresa catalana, es posava a cotitzar al mercat de ròdols de la Borsa de Barcelona. Aspirava a aconseguir finançament per comprar

empreses competidores però, de moment, els mercats segueixen sense ser propicis.

Tot i això, els directius d’aquest fabricant i distribuïdor de productes de fixació per a formigó –tacs, claus, ancoratges i reblons d’alta resistència, als antípodes dels tacs de niló que es fan servir per penjar un quadro al saló– estan encantats amb aquella decisió. «Som més visibles al nostre mercat, la banca ha redoblat la seva confiança –hem de presentar resultats trimestrals i tot està auditat– i donem garanties de liquiditat [encara que ara el free float o part del capital de fàcil negociació sigui només de l’1%] a possibles nous accionistes», diu el conseller delegat i accionista, Josep Maria Vidal.

Als despatxos de Desa havien arribat a la conclusió que hauria estat molt difícil disfrutar de grans creixements per la via de la incorporació de nous productes al seu catàleg, que ja té 2.500 referències. Així que amb la sortida a borsa perseguien aconseguir un revulsiu, en un moment en què els comptes ja estaven encaixant l’impacte de la caiguda del totxo. El 2008 els ingressos van baixar el 20%: «I això que no estem concentrats en el sector residencial: els nostres ancoratges es fan servir en la construcció d’equipaments públics, naus industrials, carreteres –els guarda-rails estan fixats al paviment–,

etcètera». El seu principal client és la ferreteria industrial, que passa per moments de problemes pels impagaments i per les exagerades expansions a què s’havia entregat.

Però les coses no pinten tan malament, i ja s’adverteixen alguns brots verds: «La nostra mitjana de vendes diàries està pujant».

A l’espera que es presenti una oportunitat de compra i que hi hagi diners per sufragar-la, la companyia aposta per incorporar noves línies de producte al seu negoci de distribució (l’any passat va introduir una gamma de cargols). D’altra banda, ha entrat en nous canals, els establiments de lampisteria i de material elèctric, als quals serveixen una selecció del seu catàleg.

Avui el 60% de les vendes –14,5 milions d’euros el 2008– provenen de productes dissenyats per l’empresa. Tenen una oficina tècnica de quatre persones a Xangai que supervisa la producció a la Xina de molts dels articles.

Notícies relacionades

Persones que canvien de sector laboral: una tendència que ja representa més del 18 % dels contractes signats

El Govern argumenta que la llei li permet demanar "exigències addicionals"

Ja fa molts anys que Desa va deixar de ser una empresa industrial pura. Als 90 se’n van canviar els fonaments i es va reemplaçar una activitat industrial una mica dispersa per un model de negoci basat en el disseny, la logística i el servei (avui no hi ha ni un operari en nòmina). Tot i que els titubejos d’aquella metamorfosi expliquen que el 1997 es presentés una suspensió de pagaments, que es va superar de seguida. «Pesaven molt les inèrcies dels 60, quan es fabricava de tot i no hi havia una especialització». El propòsit del grup de professionals que va adquirir a finals dels 80 aquesta empresa familiar era reinterpretar aquella herència maleïda, objectiu que es va fer difícil perquè just llavors irrompia a Europa la competència xinesa, cada vegada més audaç.

Els productes que comercialitzen amarren cables i canonades de tota mena al formigó o al totxo. «Cada fixació ha d’aguantar des d’un quilo fins a més de 5.000». Aquesta responsabilitat mesurada en tones és el que fa en bona part de barrera d’entrada als xinesos.