Caixa o faixa

El pati financer català està esverat amb el futur de les caixes d’estalvis. Hi ha diversos processos d’integració en marxa i converses bilaterals, trilaterals, multilaterals... Vaja, que tots parlen amb tots.

El més curiós del cas és que, fins i tot tractant-se d’una negociació més tècnica que política, en aquestes converses acaba aflorant aquell esperit català tan atiat en els últims anys que persegueix diferenciar-se de tot i de tots els que habiten a l’altre costat de l’Ebre.

Ningú vol que una entitat d’estalvis de l’altre costat aparegui per Catalunya amb la insana intenció de treure del compromís una caixa d’estalvis local els directius de la qual no han sabut estar a l’altura de les circumstàncies de la gestió ni han fet els deures en els anys en què la llonganissa servia per lligar els gossos.

¡Quin horror! ¡Quin desvergonyiment deixar passar la frontera a qualsevol entitat de fora! Excepte La Caixa, que en tres dècades ha deixat de ser una caixa regional per convertir-se en un gegant del sistema financer espanyol, europeu i, segons com es mesuri, fins i tot mundial, la resta de les caixes d’estalvis han viscut concentrades en el terrer però, és clar, sense la més mínima objecció a captar negoci allà on ha estat necessari.

Notícies relacionades

Brussel·les millora les previsions per a Espanya i empitjora les de la UE

Les renovables alerten d’una fugida inversora si no es tanquen les nuclears

Ara, mentre els uns i els altres desfullen la margarida de les aliances possibles, encara existeix qui des del sistema financer català es mostra formidable amb un discurs entre nacionalista i provincià sobre protegir déu sap quins interessos financers propis. El cert és que per més que a alguns els molesti, l’aprimament de marques que viurà el mapa bancari català ja és inevitable. Moltes d’aquestes petites caixes que diuen servir el seu territori tenen tant de virregnat politicofinancer per a la burgesia i el poder polític local com d’activitat bancària.

Si tant mimessin el seu àmbit d’actuació, inundarien de crèdit la pime catalana que encara sobreviu i ajornarien deutes de particulars desitjosos de pagar però amb dificultats per fer-ho. Però no ho fan. ¿Per què? Perquè s’han quedat sense diners. I aquí és on el Banc d’Espanya mana. Per això les presses i el tancament a l’exterior. Però és igual, ara toca obrir-se. Vaja, o caixa o faixa.