Lluís Llach: "Sóc un vell madur com una vinya vella"

Les campanes de l’església de Sant Joan, a Porrera, anuncien les dotze del migdia. És dijous, 18 de setembre. Els escocesos voten avui el sí o el no a la seva independència. El resultat encara haurà d’esperar unes hores, però, curiosament, el que està passant avui a Escòcia, un referèndum democràtic amb totes les de la llei, també ressona en aquest racó del Priorat. Ens rep Lluís Llach en el seu territori mineral, de vinyes i 'llicorella', en un matí de núvols prenyats i mosques enganxoses. Per aquí estan enfeinats amb la verema: són setmanes crucials. El carinyena i el garnatxa, atapeït i moradenc, viatgen en caixes fins als cellers, fins al seu destí líquid i final. 

Els gotims encara trigaran uns dies a arribar fins al celler Vall Llach, a l’altre costat del vell pont de pedra. El que va ser cantautor, convertit després en viticultor i, després, en escriptor és dels últims a recol·lectar. Una fixació que té: esperar fins a l’últim moment, que el sol faci madurar bé el raïm. Després parlarem de com han d’estar de madures les coses perquè fructifiquin i que cada un interpreti en aquestes paraules el que vulgui.

Aquí que el tenim, a uns passos de la plaça, assegut a l’ombra en un pati del darrere on creixen les males herbes, sense la gorra a què ens té acostumats. Sobre la taula deixem un exemplar del motiu que ens porta fins aquí: la seva nova novel·la, 'Les dones de la Principal', després del seu debut literari amb l’emotiu 'Memòria d’uns ulls pintats'. Entremig, Llach va publicar 'Estimat Miquel', un homenatge al seu amic el poeta Miquel Martí i Pol deu anys després de la seva pèrdua. "Però allò era una altra cosa, ara he tornat a la ficció". Encara que alteri els topònims, aquesta història de tres dones traspua Priorat per cada una de les seves pàgines."Llach ha recreat un crim local", li etzibo. I riu. Sí, hi ha un assassinat en aquesta saga. Però és inventat i no serem nosaltres qui revelem el cas.

"Aquesta vegada m’he sentit més lliure. A 'Memòria d’uns ulls tristos' explicava una història d’amor entre dos homes en uns anys dificilíssims. Volia parlar de com es vivia llavors aquest tipus de sexualitat diguem-ne no oficial, i això em tocava més de prop. Estava més compromès. Per un altre costat, parlava de la guerra civil, de la repressió a Barcelona, i m’havia de cenyir als esdeveniments i a les dates. Ara m’he permès volar una mica més".

¿Sap que encara hi ha  qui se sorprèn que vostè escrigui?

Jo també, el primer. A mi m’ho juren fa uns anys i no m’ho crec. Jo vinc d’una altra cultura. Durant 40 anys vaig estar obligat a la síntesi. Sobretot si, en la teva beneïda innocència, amb quatre notes aspires a salvar el món. Jo destil·lava idees. I un llibre, en canvi, et permet canviar de registre, aprofundir en els matisos, posar comes i obrir parèntesis allà on convingui. I és una aventura a la qual m’enfronto com una novetat absoluta.

La veritat és que després de l’Estimat Miquel em moria de ganes de tornar a escriure ficció. M’he divertit molt amb aquesta història.

¿Se sent encara un aprenent?

¿Se sent encara un aprenent? Miri, tota la meva vida he intentat ser un aprenent; en la música també. I ser aprenent és un ofici molt difícil. Després del Viatge a Ítaca vaig necessitar fer Campanades a morts, que era una altra història. I així sempre. Si alguna cosa ha pesat en el meu tarannà com a artista, i posi totes les cometes que vulgui a artista, és la voluntat de no repetir-me. Això és un privilegi magnífic. I els artistes que no ho fan no estan complint amb un dels seus deures, que és el d’autoqüestionar-se tota l’estona i no repetir-se durant 40 anys.

¿Ha sentit que aquesta història el posseïa?

Ja em va passar amb 'Memòria...' Pots reprimir aquesta possessió, però la temptació que la novel·la visqui sola és molt atractiva, almenys a mi em passa.

¿D’on sorgeixen aquestes tres Maries?

¿D’on sorgeixen aquestes tres Maries?Parlant un dia amb Jordi Cornudella, que és el meu editor preferit, li vaig dir: "M’agradaria explicar la història de tres generacions de dones que fossin poderoses i en un àmbit geogràfic com el Priorat". I llavors em vaig animar a escriure sense saber ben bé el què. Vaig iniciar l’escriptura amb la més gran, amb la vella. Després es veu que un dia em vaig llevar amb ganes de matar algú i vaig posar un mort a la novel·la i llavors em vaig haver d’inventar un policia perquè investigués el cas. I vaig seguir estirant aquest fil. Però és pura ficció, no fotem.

Àvia, mare i filla. Dels estralls de la fil·loxera saltem al final de la guerra civil. I del novembre de l’any 40 als anys de la revolució dels vins del Priorat. Entre la crònica costumista i la crònica negra. I topant amb l’Església. I sense faltar-hi una història d’amor que se salta les convencions. Un culebró en tota regla.

"Sí, sí [riu]. En realitat estic parlant de la valentia d’unes dones, sobretot de la María del mig, la María Magí, que es rebel·la contra el destí que havien decidit per a ella i s’enamora i se la juga per un empleat seu, en Llorenç, que ella veu com un homosexual però que, en realitat, és bisexual i que és l’eix de tot perquè en ell conflueixen l’amor, el sexe i el crim".

¿Ho veu? Un culebró, amb escenes de llit i de quadres i imatges ­poderoses.

¡No em digui que al final hauré de fer la pel·lícula!

¿No l’hi han suggerit ja?

M’ho han comentat altres persones i he de confessar que jo era molt cinèfil de jove. Molt admirador sobretot del neorealisme italià.

Doncs els exteriors ja els té aquí: muntanyes, vinyes, cellers, masies de pedra.

Jo sempre dic que Pous no és Porrera, Rius no és Reus, Felius no és Falset ni l’Abadia és el Priorat, però sense tots ells no hauria pogut escriure aquesta novel·la.

I sense la seva reconversió. Perquè el vi també hi és present.

Potser algun dia em cansaré i deixaré de fer-ho, però m’agrada parlar dels anys que he viscut. Ho considero un patrimoni, sobretot pensant en la gent jove. La meva mare va heretar aquí a Porrera una masia i unes terres quan jo tenia 5 o 6 anys. Jo venia aquí a menjar bé, a engreixar-me i a jugar al carrer sense perill, coses que encara es poden fer avui. Doncs hi ha imatges d’aquella infantesa que he recuperat ara, 60 anys després, amb aquest relat. Hi ha molt també de la meva mare aquí. Fixi’s que he hagut de recórrer el camí invers i fer el contrari que va fer ella. La meva mare va arrencar la vinyes i va ­plantar avellaners i jo he aixecat aquí el meu propi celler.

Vostè torna a Porrera de la manera més dramàtica. I per sort ho pot explicar.

Sí. El 92 em van diagnosticar un melanoma que estava en estat avançat. Em donaven un any i mig de vida. Jo llavors vivia a l’Empordà i la casa que tinc a Verges estava molt envaïda per raons artístiques. Allà hi tenia l’estudi de gravació. Així que em vaig proposar viure el final amb serenitat i calma i disfrutar cada dia com l’últim i veure passar els ocells i tot això. I vaig escollir venir a Porrera perquè aquí es respira una ruralitat molt més tancada. Aquests són pobles que han viscut sobre si mateixos. I aquí sempre he sentit molta pau i, a la vegada, la proximitat de la gent. Aquí tot passa aquí, no sé si m’explico.

I després, l’octubre del 94, arriba la riuada.

Sí. I la gent desesperada. Per això vaig decidir entrar al món del vi, per veure si podia ajudar una mica. Ho vaig fer seguint l’exemple de la gent de Gratallops, de René Barbier i d’Álvaro Palacios, als quals s’ha de reconèixer tot el mèrit perquè van fer una autèntica revolució. Eren gent que t’animava a tirar endavant. Jo vaig tenir en José Luis Pérez, el propietari de Mas Martinet, un assessor magnífic. Pensi que aquí a Porrera en quatre anys es va passar de pagar el quilo de raïm de 45-60 pessetes a 600-650. Després ha arribat la crisi, però aquí el vi funciona. A Porrera, de celler i mig hem passat a 14, i 12 són completament familiars. Aquí la gent respira vinya. I això és fantàstic perquè el ­Priorat s’ha fet un nom ­internacional gràcies al vi.

No em negarà que té la seva gràcia que això m’ho expliqui un ­abstemi.

Abstemi total. Vaig fer dos anys de tast i alguna cosa vaig aprendre. Almenys amb els priorats no m’enganyen.

I Llach, ¿en quin punt de maduració està?

Bé. Als 60 anys ja vaig dir que començava el tercer acte i ja vaig pels 66, doncs diguem que sóc un vell madur com una vinya vella. En certa manera sóc algú que disfruta d’una vida regalada, en temps de descompte si vol dir-ho així, però amb el cap encara al seu lloc.

¿Ara es considera més savi?

Tot això del coneixement està molt bé, però, alerta, només compta si a base d’experiències passades no et muntes una presó. La intel·ligència deu ser, perquè jo no en tinc, aprofitar les coses bones de l’experiència sense perdre la capacitat de renovació interior. Perquè, si no, el perill és con­vertir-se en un conservador acollonit per tots els escarments que la vida t’ha donat.

¿Vostè ha escarmentat molt?

Jo he viscut molt. Vaig deixar de cantar als 60 per mirar de viure d’una altra manera. Fins llavors la meva vida havia estat un no parar, com un tren a tota velocitat. I, com dic, estava entrant en el tercer acte, que és el millor perquè, com en les obres de Shakespeare, es resol tot. I no volia viure aquest tercer acte com una caiguda pel precipici. Vull acabar amb un cert honor interior. I des d’aquesta perspectiva pujo a nous trens: l’escriptura, el Senegal...

¿Què l’empeny a passar allà set mesos de l’any i a muntar una ­fundació?

Bé, abans de decidir-me a donar un cop de mà, vaig estar observant-los un any per entendre’ls millor, perquè, si no és així, quan hi vas amb la teva mentalitat d’europeu, la cagues. I el que em va passar al Senegal va ser que les meves creences i les meves ­seguretats es van començar a remoure i a qüestionar-se de nou. I a mi m’encanta que em sacsegin i em provoquin. Per això la paraula clau és 'aprenentatge'. Encara que, en el fons, el que faig és buscar la meva pròpia felicitat.

¿Fent piragües?

Sí, però se m’enfonsen. Se’ns en va enfonsar una fa dos mesos i va ser el disgust més gran d’aquest any. I d’una segona embarcació se’ns va destrossar la xarxa. Pensi que de la pesca amb aquestes barques en viuen de 600 a 700 persones. Estem descapitalitzats. Per això ara me’n vaig uns dies allà.

¿Aquesta novel·la la va escriure al Senegal?

Tota sencera. No sé si és bo o dolent però és allà on em concentro, on tinc les condicions, on poso distància.

¿Aquí hi ha massa soroll? I quan dic ‘aquí’ dic ‘Catalunya’.

Aquí les coses s’estan posant molt interessants. El que està passant ara era impensable fa només cinc anys.

I vostè que arrossega tantes lluites, ¿com ho viu?

Amb il·lusió. Encara que li diré que amb tot això del procés i la consulta em penedeixo de dues coses. La primera, de deixar de cantar, ho sento per les pobres víctimes que tenia. Crec que ara hauria de cantar. I, la segona, d’anar-me’n quan començava la crisi, perquè resulta que les necessitats són gairebé més peremptòries aquí que allà. Tinc remordiments per això.

No em digui que vol tornar a fer cançó protesta.

No sento nostàlgia de posar-me a escriure cançons. Però, en canvi, aquesta densitat de la comunicació amb el públic, aquella cosa tan rara d’algunes nits, en algun teatre... Aquesta complicitat de diverses generacions, aquells ulls de la gent declarant-te el seu amor quan s’encenen els llums, aquella entrega... Tot això barrejat amb quatre notes de piano, això que sé que ja no tornarà, ho enyoro.

Si li serveix de consol, li diré que aquest estiu, i a ritme de ska català, he sentit molt ‘L’estaca’.

M’encanta que la facin seva i fins i tot que la destrossin si volen.

Vostè va tancar amb ‘Tossudament alçats’ el Concert per la Llibertat al Camp Nou el juny de l’any passat i va cantar ‘Ara és l’hora’ al vèrtex de la ‘V’ per la Diada. ¿Pel país el que faci falta? 

Vostè va tancar amb ‘Tossudament alçats’ el Concert per la Llibertat al Camp Nou el juny de l’any passat i va cantar ‘Ara és l’hora’ al vèrtex de la ‘V’ per la Diada. ¿Pel país el que faci falta? Sí, va ser un vèrtex molt interessant. Jo ja vaig dir que quan fos necessari em posaria al servei de l’Assemblea [Nacional Catalana] i crec que vaig fer el paper que em pertocava.

Avui vota Escòcia. ¿Aviat ho farà Catalunya?

Espero. Però això va més enllà. A veure si m’explico. Quan el políticament gilipolles senyor Mariano Rajoy diu que tot això torpedina Europa, és d’una ignorància supina. Això pot salvar Europa, i ell no se n’adona. Europa s’ha fet sobre la competència i l’enveja entre estats. I que la voluntat de la gent estigui per sobre dels interessos dels estats qüestiona moltes coses.

Fins i tot Pujol és qüestionat.

És que per la Diada el que s’estava demanant també és 'fer net', netejar-ho tot. Això, en contra de desmotivar, va motivar la gent a sortir al carrer, i d’una forma exemplar, cívica i democràtica.

Això és com viure la història al minut.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

És que nosaltres, com a països i com a estats, som les conseqüències de guerres, genocidis, espolis..., les conseqüències de les decisions de testes coronades plenes d’imbecil·litat. ¿És que avui, el 2014, en plena democràcia, els ciutadans hem d’acceptar totes les imbecil·litats històriques com si fos una cosa inamovible quan la mateixa Constitució diu que la sobirania és nostra? Si som lliures, som lliures i, si no, que ens tornin a reprimir.

I aquests ulls que ara brillen tant, ¿veuran una Catalunya independent?

Home, tinc una salut fràgil, però crec que sí que la veuré. Crec que aquest país antic, que ve de molt lluny i que afortunadament és un país impur, mescla de moltes cultures, mereix que se’l tracti amb dignitat. L’Estat espanyol, no dic Espanya, no ens ha deixat viure mai amb dignitat. Fa cinc anys encara deien que no som una nació. I l’espoliació econòmica és certa, i no dic amb això que no hàgim de ser solidaris amb els extremenys i amb els andalusos. ¡I fins i tot amb la gent d’Etiòpia si cal! La futura societat que jo visualitzo és una societat del segle XXI, amb lleis, amb transparència i sense servilismes polítics. És el moment de reinventar aquest país. Fins i tot els polítics saben que això no pot continuar així