Charlize Theron: "La família perfecta és una fal·làcia"

CHARLIZE THERON (Benoni, Sud-àfrica, 1975) podria haver estat una víctima de la violència de gènere. O una model sense cara, només un cos. Podria haver desaparegut entre mals papers, com el que li van oferir per protagonitzar Showgirls (1995) i que finalment no va aconseguir. En el seu moment ho va viure com una derrota. Avui, no obstant, ha deixat enrere les frustracions professionals i sentimentals. La seva imatge freda i solitària és cosa del passat i l’actual Charlize no pot ser més lluminosa. Princesa de Holly­wood coronada el 2004 amb l’Oscar pel seu treball a Monster, la seva filmografia combina títols taquillers (The Italian job, Hancock, Blancanieves y la leyenda del cazador) amb films que s’han guanyat el favor de la crítica (En terra d’homes, La carretera, Prometheus, A la vall d’Elah). I tot això mantenint una carrera de model presidida, com les dives d’abans, per l’elegància i el glamur: és la cara de la casa Dior, ni més ni menys. I en qüestió d’amors, en té a cabassos. El seu fill, Jackson, que va adoptar fa dos anys i anomena sense manies el seu petit “cabronet”, és l’home de la seva vida. I Sean Penn, actor conscienciat, estrella rebel, l’ex de Madonna i Robin Wright, és el seu home del moment, l’amic que els anys van transformar en parella i de qui s’estima més no parlar, tot i que van junts a tot arreu. Theron es riu ara de la vida que podria haver viscut. I riu també a la pantalla: la seva nova estrena, Mil maneras de morder el polvo, és el seu primer paper protagonista en una comèdia gamberra i està totalment encantada. Exactament l’humor que li agrada a aquesta bellesa amb una boca que, per les paraulotes que deixa anar, s’hauria de rentar amb sabó.

Es podria dir que aquest és “l’any Theron”. 

No en tinc cap queixa. Seria una ofensa contra la humanitat queixar-me de res. La vida ha sigut molt bona amb mi.

I aquest moment de plenitud l’arrodonirà l’any que ve amb l’estrena de ‘Mad Max: fury road’, l’esperada nova entrega de la saga apocalíptica, el mateix any que compleix els 40. Una carrera, un fill, un nou amor. ¿Se sent realitzada?

Molt. Amb tota honestedat. Sóc una persona amb molta sort.

¿Sempre ha sigut així? ¿Què recorda del seu primer dia a Hollywood?

Recordo que em vaig posar en un taxi a l’aeroport i li vaig demanar que em portés a un motel net però barat. Em va deixar en el que avui és el Farmer’s Daughter, un lloc peculiar i molt agradable, però que llavors era un hotel per hores. Em recordo a Sunset Boulevard, mirant aquells grans cartells en què s’anunciava Angelyne [un personatge cèlebre a Los Angeles, que no és model ni actriu, però que s’anuncia com si fos una estrella] que em van deixar perplexa per la seva exuberància. Però sobretot recordo la primera trucada a la meva mare, contenta, innocent, plena d’alegria i sense saber el que em portaria el futur.

¿Es va complir aquesta alegria inicial?

 Com ja he dit, no em puc queixar. Suposo que, a més de sort, em vaig criar entre dones fortes que em van animar a ser el que sóc, el que havia somiat ser. No vaig tenir mai problemes. Potser només quan vaig fer el salt de model a actriu. Aquí sí que em vaig haver de plantar i dir “no foteu ”. Però en general, en les meves reunions amb directors i productors, era clar que estàvem parlant entre gent intel·ligent i no em vaig sentir mai tractada d’una altra forma.

¿Mai?

No és això el que es diu del món de Hollywood. Bé, quan vaig arribar aquí, ser model era una mena de tabú en la indústria. Aconseguir el paper de Pactar amb el diable [amb Al Pacino i Keanu Reeves] va ser molt difícil. Vaig anar cinc vegades a les proves de rodatge. Buscaven una cara, no una actriu. I va passar el mateix amb L’altra cara del crim [on va compartir cartell amb Mark Wahlberg i Joaquin Phoenix]. Però tot va canviar amb Monster. Aquí em va tocar la grossa. Ara, mirar enrere se’m fa més agradable perquè sóc capaç d’apreciar el que faig i el que tinc molt més que si ho hagués aconseguit amb 19 anys.

I malgrat la fama, la casa a Malibu, l’Oscar, els flaixos de l’alfombra vermella, no ha oblidat la seva lluita pels drets de la dona. Ara més que mai.

La meva vinculació política i social va començar el 1994, en una campanya per cridar l’atenció sobre l’elevat nombre de violacions que es cometen a Sud-àfrica, i des d’aleshores no he parat. I és una implicació contínua i en cadena, perquè un no pot parlar de violacions sense parlar de la sida, sense parlar de la seva prevenció, sense parlar a les joves perquè agafin el control de la seva sexualitat i als joves del que és l’amor i no només sexe. O sense parlar de la pobresa.

¿Aquest esperit solidari la uneix més a la seva nova parella, Sean Penn? 

Et sents atret per la gent que pensa de la mateixa forma. En realitat, més que pensar de la mateixa forma em refereixo a algú que tingui els teus mateixos interessos, amb qui puguis conversar. Algú que, com és el cas, ha sigut el meu amic durant molt, molt temps, a qui dec conèixer des de fa més de 20 anys, i que segueix apareixent en la meva vida, sempre amb una conversa intel·ligent. Això és el que ens va fer amics al principi.

¿Què ha après dels homes de la seva vida? 

¡Res! I és millor així, perquè ja sóc molt gran per anar a escola. Ja en tinc prou amb Jackson. Per tant, és millor que la versió adulta vingui apresa de casa [riu]. Sóc independent. Sé cuidar-me soleta. No necessito un home al meu costat, encara que disfruti de la seva companyia.

EL NOM DE SEAN PENN elimina el continu somriure que hi ha a la cara de Charlize Theron i fa saltar les alarmes de la publicista que hi ha amb ella en aquesta habitació del Four Seasons de Los Angeles. Però no és l’únic tema incòmode del qual ningú vol parlar. L’actriu va perdre el seu pare el 1991, quan la seva mare li va disparar en defensa pròpia després d’haver estat víctima dels seus abusos durant anys. Fa molt temps que Theron va deixar de parlar d’aquest tema en públic. En aquella època explicava que en la vida a vegades passen coses impossibles de controlar. “És una lliçó que vaig aprendre de molt jove i amb la qual sempre hauré de lidiar. No només per la mort del meu pare, sinó per tota la gent que he perdut”, va ser tot el que va insinuar sobre el que ara calla. Allò va accentuar encara més l’estreta relació que manté amb la seva mare, Gerda, la persona que la va animar a perseguir els seus somnis, primer com a ballarina, la seva gran passió, i després a Hollywood, en aquell primer viatge que la seva progenitora va pagar de la seva butxaca. La carrera de model va ser una feina alimentària, mai la seva meta. Ara Gerda viu a dos passos de Charlize, fent d’“àvia perfecta”.

Donada la seva història familiar, als qualificatius positius que li col·loquen s’hi podria sumar també el de “supervivent”, ¿no ho creu?

Suposo que en el fons del meu cor ho sóc, però no vull que això es confongui amb el fet de ser una dona dura. Això millor ho deixem per a una sessió de psicoanàlisi. Sóc de les que prefereixen cobrir els seus punts febles amb humor. ¿Quina alternativa hi ha? ¿Asseure’s a plorar? No sóc d’aquestes, i a més seria una ofensa en aquest moment. Em considero una dona molt afortunada. No sóc dura ni tètrica, encara que molts han donat la llauna amb això aprofitant les meves últimes pel·lícules. En van dir el meu “període fosc”, pel dramatisme d’aquelles històries, i van intentar veure el que no hi havia.

El seu fill, Jackson, ara té dos anys. ¿Com van les coses en la seva ocupació com a mare?

¡Com vol que vagin! És un nen. Amb totes les lletres. Vaja, que és un dictador [riu]. Ordeno i mano. I en aquests moments, quan miro la meva mare només sento això d’“igual que la seva mare”. No sé per què ho diu, ¡jo em recordo com una nena molt educada! [riu].

¿Com equilibra la seva vida personal amb la feina? ¿La preocupa que Jackson creixi sense una figura paterna?

Toquem fusta, però crec que fins ara he pogut compaginar molt bé la feina amb la meva vida privada. La meva mare no viu amb nosaltres, però la tenim molt a prop i això ajuda. A me¿s, tinc la sort de pertànyer a una generació que sap que la idea de família perfecta és una fal·làcia. I que mentre hi hagi amor, una mare soltera, dues mares, dos pares, un pare solter o l’esquema tradicional d’un pare i una mare funciona de la mateixa manera. El meu únic desig és que el meu fill creixi sentint-se estimat. La resta… Sé que no projectem la imatge de família perfecta en la nostra societat, però això no em preocupa.

¿Pensa tenir més fills?

Tant de bo, però no sé quan. Sempre he sabut que vull tenir més fills si tinc aquesta sort.

Hi ha qui qualifica l’humor de ‘Mil maneras de morder el polvo’ de pueril, de nen de col·legi. No obstant, vostè assegura que de tots els personatges que ha interpretat en la seva carrera, aquest és el que més se li assembla.

L’humor és molt personal. És clar que l’humor de Seth MacFarlane o t’agrada o l’odies. Però a mi m’agrada. I molt. El rodatge va ser terrible, el clima va ser duríssim, tot el dia coberts de pols. ¡Semblàvem croquetes! Els mocs de Jackson semblaven bombolles marrons. Però un cop allà em vaig adonar que era molt divertit treballar amb Seth i que em vaig sentir molt a gust en la pell del meu personatge. Quan vaig veure la pel·lícula per primera vegada, vaig pensar que ho havia fet malament perquè la que hi havia a la pantalla era jo, Charlize Theron, i no aquella noia de l’Oest. Ja sé que hi ha qui diu que aquest humor és cosa d’homes. Però en més d’una ocasió vaig ser jo la que va deixar Seth bocabadat amb les burrades que li vaig proposar durant el rodatge.

¿Com quines?

Bé, això ho deixo per als extres del DVD [riu]. El guió estava perfectament escrit. ¡Seth és el creador de Padre de familia! ¿Com li havia de canviar una coma? Però sí que vam improvisar en la manera d’explicar els acudits, de deixar anar les burrades, i vam riure sense parar malgrat les condicions en què rodàvem. Va ser tan dur com la vida dels pioners del Far West. No li dic cap mentida. I mira que sóc una noia acostumada al camp.

Vostè fa humor adolescent quan s’acosta als 40. ¿L’espanta l’edat?

El que m’espanta és la hipocresia. Aquesta idea tan estesa que els homes són com el bon vi, que milloren amb els anys, i les dones som com les flors tallades, que ens pansim. ¿Què estem fent? I no és només un problema de Hollywood. És la societat en què vivim.

¿I encara és pitjor en el camp de la moda?

Només puc dir coses bones de la meva relació amb Dior, una casa que m’ha demostrat en aquests 10 anys una lleialtat desconeguda en la indústria. Ha sigut un viatge increïblement creatiu que m’ha permès evolucionar des de la noia que va començar tota vestida d’or fins ara. Per a mi ha sigut un honor.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

A l’alfombra vermella sempre és el centre de totes les mirades. ¿Com viu aquest moment?

Cada una de les meves entrades en els Oscars ha sigut una experiència única i irrepetible, i tant me fa el que pensin els altres. Sé que en l’actualitat els agrada etiquetar els actors pel que vesteixen a l’alfombra vermella i em sembla una manera de pensar molt primitiva. Enyoro aquells anys en què actrius com Meryl Streep o Diane Keaton assistien a la cerimònia amb el primer que agafaven de l’armari. Però tant si m’agrada com si no, l’alfombra vermella, avui, és part de la indústria. I jo en formo part.