¿De què viuen els 'tuitstars'?

@Sr_Dios

És el Déu tuiter des del 2012. “L’Església fa centenars d’anys que parla en nom de Déu i no li ha anat malament, per això vaig pensar que podria fer el mateix”, es justifica ell. I sí, el seu diví sarcasme ha anat directe al Cel de Twitter: es va colar en el top 10 dels influenTTs del 2013 (rànquing dels tuiters amb més ganxo social elaborat pel professor d’Econòmiques Francesc Pujol). Jura que no dedica més de 15 o 20 minuts al dia a Twitter.

A la Vida 1.0 de sempre, que diu ell, l’anomenen Melo. El seu verdader resum vital en menys de 140 caràcters: “Un somiador una mica boig amb la sort de ser feliç”. 31 anys. Madrileny. Solter, sense fills. “En vaig tenir un i me’l van crucificar, per tant passo de tenir-ne més”. Fora de Twitter, reconeix, també viu com Déu, encara que el seu objectiu és viure com un capellà. “Aquests sí que viuen bé”. De moment, es guanya la vida gestionant xarxes socials i pàgines web. No vol deixar de ser anònim. “No crec que ser famós m’aporti res”.

Abans de ser @Sr_Dios, va tenir dos comptes. “Al primer no vaig arribar als 186 seguidors. Al segon, uns 1.800. Però em van servir per entendre com fer arribar els meus tuits a més gent”. ¿El truc? “Ser original, ser el més breu possible i saber diferenciar entre ‘ahí’, ‘ay’ i ‘hay”. Ara suma entre 50 i 5.000 seguidors al dia i l’amenacen diàriament. “Encara que amenaçar de mort un tipus que en tres dies va ressuscitar és una mica ridícul, ¿oi?”. El seu tuit rècord: 24.000 retuits per clavar-li un clatellot virtual a l’extronista Rafa Mora després de tuitejar: “Senyor, perdona’m x trencar milers d parelles a l’any”. El Senyor li va respondre: “Perdona’m tu per no posar-te cervell i en pau”.

El conviden a festes, li envien regals, li ofereixen fer publicitat. “M’han portat de festa a Eivissa i a una final de la Cham­pions a Londres. M’han enviat de tot a casa: cervesa, samarretes, ¡melmelada!”. Els seus tuits sí que tenen preu. “Si es refereix a la publicitat, és clar que sí –respon–. Encara que no acceptaria qualsevol cosa. Fa poc em demanaven publicar 11 tuits en un dia. Estava ben pagat, però em semblava un insult als meus followers”. El més sorprenent que li ha passat: “Una vegada vaig veure un paio amb una samarreta que portava escrit un tuit meu”. El més surrealista: “Pipi Estrada amenaçant-me per DM (missatge directe)”. El més gra­ciós: “Cada vegada que m’envien alguna cosa a casa. La cara dels missatgers preguntant per Déu és èpica”. Aconseguir l’adreça de Déu és fàcil. “Qualsevol persona amb un pernil ibèric la pot aconseguir”.

@norcoreano

Líder Suprem de Twitter des de finals del 2011. “Vaig obrir el compte per escriure un parell d’acudits i se me’n va anar de les mans”, reconeix. Aquest dictador fake ja té tot un poble virtual al darrere: 183.000 seguidors i creixent. Rei de l’humor negre i ideòleg de l’esdeveniment tuiter de l’any: el Festival de l’Urani. Va fitxar via tuit Leticia Sabater, Dinio i Malena Gracia amb la consegüent broma pública (tots tres van acceptar anar a actuar a Pyongyang).

“El Kim Jong-un andalús i d’esquerres”, l’anomenen. En la seva vida real és líder suprem de la seva vida, “que ja és bastant”. No és gens dictador. Fins i tot vota. Però en alguna cosa s’assembla al seu àlter ego. “Sí, que tots dos ens agrada la NBA i en la nostra sensualitat innata”. La seva autobiografia de carn i ossos en menys de 140 caràcters seria: “Una persona amb inquietuds, conscient dels contrasentits de la nostra societat i un boig de la música”. Es diu David. 28 anys. Va estudiar Sociologia i treballa al restaurant familiar. “Estic intentant obrir una petita botiga virtual i fa poc he començat a redactar continguts digitals per a una oenagé”. Twitter suma caixet al seu currículum. “S’han posat en contacte amb mi mitjans de comunicació, alguna productora de televisió i empreses per oferir-me coses. La majoria cau en sac foradat, encara que alguna cosa ha tirat endavant”. Per exemple: gestionar un parell de comptes de ­Twitter. També ha tret diners en metàl·lic. “Pocs, però alguna cosa he tret. Només un cop vaig fer una campanya de promoció a canvi de diners. La resta ha sigut a canvi d’algun regal. Poca cosa. Entenc que fer publicitat desgasta el compte”.

Entre 20 i 30 persones coneixen la seva doble identitat. Algun amic li ha arribat a parlar de @norcoreano sense saber que era ell. “No tindria cap problema si algun dia hagués de donar la cara, el problema és que no tinc cap motiu per donar-la”. L’han convidat a fer conferències i fins i tot a 'festes de brokers'. També l’han amenaçat de mort per “fer apologia del capitalisme”, assegura. “M’he adonat que hi ha més gent que defensa el socialisme ortodox del que pensava, especialment gent jove”. El més surrealista: “Un home d’uns 60 anys que es diu Amancio, nostàlgic del franquisme, va començar a discutir amb mi com si fos realment Kim Jong-un”. La clau del seu tuit èxit: “Una barreja d’humor negre, surrealisme i tonteries molt grans”.

@gobiernoespa

Caricatura oficiosa del Govern des de fa dos anys. “Si ets immigrant, estudiant, aturat, gai, ateu o roig, fora –adverteix la seva bio–. Si portes un sobre, benvingut”. Així doncs, a la 'Moncloaca' es mouen molts sobres. “Llàstima que tot siguin factures”, confessen els seus inquilins. La seva seu real: una oficina a Mataró. La seva autèntica bio: “Dos nois normals que treballen molt, dormen poc i s’estan quedant sense temps per fer-se milionaris abans de complir els 30”. De moment, tenen 26 i 28 anys, sumen més de 5 milions de 'followers' i han fet de Twitter el seu model de negoci.

Marc Solé i Juli Andrés Rubio són els responsables de Redes Media. En alguna cosa s’assemblen al Govern: “Cap dels dos està preparat per tirar el país endavant”. Van debutar a ­Twitter amb @LoMejorDeFB (569.000 seguidors). Ara porten 25 comptes, entre ells, ­@NaturPictures (872.000 seguidors) i @Inglesaldia (153.000), són set treballadors a l’oficina, i el seu Desgobierno de España va ocupar el cinquè lloc del top ­d’influenTTs 2013. ¿Que si un es guanya bé la vida amb Twitter? “Nosaltres ens guanyem la vida, ni bé ni malament”, responen. “Si es refereix a si qualsevol es pot guanyar la vida amb Twitter, la resposta és no. Famosos a part, no és el mateix que els teus missatges arribin a 200 persones que a dos milions. També hi influeix quants són usuaris reals, si són actius, l’edat, la nacionalitat, la teva influència sobre ells i els RT que aconsegueixes de manera natural”. ¿Com s’obtenen diners de Twitter? “Els anunciants ens paguen per realitzar 'branding' de les seves marques, dinamitzar continguts i aconseguir 'trending topics'”. Òbviament, a aquestes altures circulen per Twitter trucs de triler: “Alguns tuitstars augmenten els RT fent intercanvis entre ells, siguin pactats o no. És un mètode respectable, però falseja el potencial real del perfil”. El truc que els serveix a ells: “Dedicar moltes hores a analitzar quins són els tuits que han funcionat més bé i el motiu”. El seu gran èxit: “Encara ha d’arribar. Res del que s’ha aconseguit fins ara es pot considerar un èxit”. El més graciós de tot això: “Que malgrat tenir milions de seguidors, ets un complet desconegut”.

@elbaronrojo

Habitual dels rànquings d’“humor més corrosiu”. “El món real és bastant més corrosiu que jo –s’excusa–. Només utilitzo l’humor com a arma per defensar-me”. Tuiter veterà: està davant de l’ocellet des del maig del 2007. Ja s’ha acostumat que els fans de Barón Rojo –la banda– li preguntin dates de concerts. La seva frase cèlebre més retuitejada: “És important que dimiteixi Rajoy, es convoquin eleccions, torni a guanyar el PP i li quedi clar al món que som endarrerits” (7.689 RT).

El Barón Rojo solia ser el seu malnom en la vida real. “Per les meves idees polítiques”. És roig de cor i de vot. Nom autèntic: Óscar. Té 38 anys, viu a la Corunya i treballa en el sector sanitari. En menys de 140 caràcters: “Pare, marit i treballador intentant tirar endavant entre somriures, malgrat tot”. Twitter, assegura, no li ha canviat la vida. “Els meus fills van canviar la meva vida. Twitter li ha aportat moltes coses i li ha pres temps, ni més. Ni menys”. Li sol prendre, en concret, un parell d’hores al dia. Diu que el compensa. “Sí, és clar. Abans les dedicava a veure la tele, o sigui que tu diràs”. Una cosa queda clara: “Hi ha el tema de l’ego, és clar –respon–, però també hi ha la capacitat que tenen els comptes que segueixo d’informar-me, divertir-me, acompanyar-me en hores mortes”. També li han caigut uns dinerons extres. “Una vegada, Hernán Casciari [periodista argentí] va publicar una selecció dels meus millors tuits en una revista que editava, 'Orsai', i em va pagar”. Li han ofert fer publicitat i escriure “altres coses”, però ho ha rebutjat. “He promocionat coses dels meus amics absolutament gratis. No solament és un assumpte de diners, és qúestió de no enganyar els que et segueixen i respectar-te una mica a tu mateix –assenyala–. Però és una opció personal. Cadascú que faci el que vulgui i, després, que assumeixi les conseqüències”. El Barón Rojo tuiter no es cansa de ser enginyós gratis. “No tot es paga amb diners i el que és bo de ser gratis és que, si em canso, no tinc per què seguir sent enginyós”.

@torrrente

Clon tuiter de l’espècimen pel·liculer de Santiago Segura. També li agrada l’Atleti, el whisky i les dones, encara que aquest Torrrente amb tres erres prefereix el sexe en companyia que unes palletes. Només el seu cercle íntim coneix el seu “submón”, com el qualifiquen. 27 anys. Granadí. Va estudiar Filologia Hispànica i treballa en el sector de la moda, “entre altres coses”. Encara que la seva passió frustrada, diu, és el periodisme. La seva autodefinició en format tuit: “Tossut, despistat, enginyós, somiador, irònic, just, rialler, polèmic, visceral, raret, rebel... Una joieta”.

Va obrir el compte fa dos anys. “Una persona molt especial em va insistir que ho fes, perquè pensava que necessitava un hobby i que era raret per no tenir cap xarxa social. Ara se’n penedeix”. ¿Per què Torrente? “Perquè tots els homes tenim una mica de Torrente en el nostre interior i la part menyspreable del personatge em dóna llibertat d’opinió sense embuts”. Així ha arribat als 181.000 seguidors. “Només escric el que em passa pel meu cap boig sense pensar que em llegiran milers de persones”, diu. Es podria guanyar la vida amb això. “Es podria –respon–, però no és el meu cas”. Li han ofert fer publicitat. “Moltes vegades: pagines de sexe, discoteques, festes, rellotges, mòbils, moda, apostes esportives i un llarg etcètera”. Però no n’ha tret ni un euro. “No, però no per falta d’oportunitats. Per guanyar diners a ­Twitter cal involucrar-s’hi molt i jo no ho faig”. ¿Trucs? “Hi ha tuiters que acorden entre ells els retuits per aconseguir més seguidors. Jo mai he demanat res”. El segueixen futbolistes, cantants, diaris esportius. Li ha arribat a escriure una televisió mexicana per fer-li una entrevista pensant-se que era Santiago Segura. Però el seu gran èxit a Twitter, diu, “és que la gent que s’ho passa malament et doni les gràcies per animar-los el dia”. El més sorprenent: “Parlar amb algun famós per privat i saber coses increïbles –assegura–. Des de xafarderies del món rosa fins a fitxatges de futbol de primera mà. Els DM (missatges directes) a Twitter mouen més informació que els mateixos tuits”.

@Llourinho

Tuitparòdia ploranera de l’entrenador portuguès des del 2011. També parla d’àrbitres i conspiracions en la intimitat i sap tocar les pilotes només metafòricament. Mai ha jugat a futbol, tret del pati de l’escola. “Em limito a veure els partits des de la distància, com Casillas”. No desvela el seu nom. “M’encanta l’anonimat. És el millor de Twitter”. Així doncs, se l’ha d’intuir, com el retrat robot de Ments criminals: home, solter, d’entre 20 i 26 anys, Catalunya. ¿Estat civil? “Estic en mode Higuaín en partits importants amb el Reial Madrid”. En menys de 140 caràcters: “Apassionat de la feina que faig. Addicte a les sèries. Fan de les motos”. Treballa fent el mateix des dels 17 anys: “Al món de la informàtica, programant”. Com tot compte sarcàstic que surt en algun top 10, l’han amenaçat –“al compteamenaces no m’hi caben els dígits des de fa mesos”–, i l’han denunciat: “Diverses vegades, diuen, però mai han arribat a res. Fins i tot deien que s’havien reunit diversos socis del Reial Madrid per denunciar el meu compte ¡contra Florentino!”. També ha obtingut alguns diners. “Sí, un parell de vegades barrejant tuits irònics amb links a algun contingut relacionat. Podrien haver estat centenars de vegades, però se suposa que és un compte d’humor, i no per omplir-lo de spam. La majoria de gent fa publicitat d’una manera o d’una altra”. A ell fins i tot li han ofert feina. “A Goal.com, on vaig estar gairebé dos anys. Me n’han ofert a molts altres llocs, però no he pogut per l’horari a la meva feina de sempre”.

El seu gran èxit: “Veure a la televisió parlar sobre el meu compte a periodistes famosos de Llatinoamèrica i, entre ells, l’exfutbolista Kempes… va ser graciós”. El que més l’ha sorprès: “Han arribat a fer debats a TV/ràdio per una bola creada a Twitter”. La xarxa social, assegura, no li ha canviat la vida. “Sí que me l’ha canviat conèixer gent. N’he conegut molta i amb els mateixos interessos en comú”. 

@DeboConfesarQue

El monstre de les galetes en l’univers Twitter és des del 2010 un recopilador compulsiu de frases adolescents. Va obrir el compte una nit d’insomni als 13 anys. Ara té més de 3 milions de seguidors. El seu tuit més retuitejat suma 56.223 RT: “Una persona canvia per dues raons, va aprendre massa o va patir suficientment”. La clau del seu èxit: “Crec que publicar diàriament i a totes hores”, desvela. Ell sent satisfacció i vertigen a parts iguals. “Twitter és una arma de doble tall. Et pot afavorir o et pot enfonsar”.

Només dues o tres persones saben qui hi ha al darrere del seu avatar, assegura. ¿Nom real? “Pot dir-me Brian, a seques”. Del seu GPS vital, desvela només el continent. “Visc a Amèrica”. 18 anys. Estudia Administració d’Empreses. Té un blog d’aire poètic i un compte a Youtube amb accent sud-americà. La seva bio real seria: “Un noi apassionat pels seus somnis, amant de la bona literatura, la bona música, l’escriptura i l’art. Un boig sense cura”. No vol que el coneguin per un compte de frases. “Sempre he volgut ser un gran cantant i escriptor, i m’agradaria que la gent em conegués més, però per la meva persona”. Els seus tuits, assegura, no tenen preu. “No. Deien en una pàgina que em pagaven per publicar tuits, i això és fals. No estic a Twitter per guanyar diners, sinó per a l’entreteniment dels altres”. Li han fet ofertes de publicitat. “Sí, moltes, però la resposta ha sigut sempre la mateixa: ‘No omplo el timeline als meus seguidors de publicitat”, respon. “Twitter s’ha tornat tan comercial… Hi ha molts comptes que es dediquen a guanyar diners. No els jutjo, però en cert punt molesta que al TL només hi aparegui publicitat”.

@ifilosofia

El seu tuit epopeia podria passar per un títol de Paulo Coelho: “La in­creïble història de l’home que recopilava frases”, la resumeixen de blog en blog. @ifilosofia acumula 2,19 milions de 'followers' (és el que sumen gairebé els habitants de París). El segueixen polítics, futbolistes, artistes. Els rànquings el situen com a “líder d’opinió”. “Jo no em considero líder de res”, respon. Ell té clar quina és la clau del seu èxit virtual: “El treball constant”. Que no vol dir continu. Dedica a Twitter una hora al dia. “Hi ha nombroses aplicacions per programar els tuits de diversos dies en només uns minuts”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

A Twitter se’l coneix com a Miguel. “Sóc Miguel –es justifica– per diferenciar el compte del primer que vaig obrir, on vaig posar el meu verdader nom: Francisco”. Francisco Olmos. De Càceres amb seu a Vallecas. Té 50 anys i dos ordinadors. “Per raons de seguretat. Al principal utilitzo targetes de crèdit i contrasenyes importants. A l’altre hi guardo les coses menys compromeses”. La seva biografia real en format tuit: “Una persona tranquil·la, amb inquietuds intel·lectuals, que estima la naturalesa. Sóc un verd convençut”. Va obrir el seu compte filosofal el 2010. El seu objectiu, diu, segueix sent el mateix: difondre la cultura a través de Twitter. Recopila frases cèlebres, pensaments per reflexionar, notícies de ciència. En els dos primers anys, va sumar dos milions de seguidors. “Són matemàtiques pures –assegura–. Molt aviat publicaré un article sobre el model matemàtic que prediu el nombre de seguidors d’un compte amb el pas del temps”.

En el món amb més de 140 caràcters, Olmos és matemàtic. “Treballa en una important empresa de seguretat informàtica a nivell mundial –enumera el seu currículum–, segueixo amb la meva tasca de docent i he editat un llibre digital sobre passatemps de lògica i matemàtiques [Para razonar mejor]”. No creu que algú es pugui guanyar la vida amb Twitter. “No, s’han de fer més coses”. En el seu cas, gràcies a Twitter, Espasa li va oferir el 2012 publicar un llibre: 'Qué razón tenía Platón'… “He tingut més propostes, però menys formals”, afegeix. També li han ofert fer publicitat. “Però no ho he acceptat”. Així que el seu tuit benefici és indirecte: “Al tenir molts seguidors, és més fàcil vendre llibres, impartir classes…”. El més surrealista que ha viscut: “Tinc una bona amistat amb Amaia Montero. Això va fer que correguessin rumors de tot tipus pels retuits que ens fèiem”. Com al seu compte, Olmos es pren la vida amb filosofia. “És la millor manera d’agafar-se-la. Com deia María Zambrano: ‘Filòsof és aquell que ja no es queixa”. Twitter no li ha canviat la vida. “No, simplement és un entreteniment més”.