Lidia Guevara: un viatge cap a la llum

El nou disc de Lidia Guevara, 'Héroe del universo', aconsegueix un petit miracle: condensar en menys d’una hora el llarg procés de dol que va portar aquesta cantautora barcelonina de la desolació a l’esperança. De la més terrible de les foscors a la llum. La mort del seu germà gran, Gabriel, el seu referent, el seu heroi, va enfonsar els fonaments de la seva vida, i només les ganes de complir la promesa que li havia fet anys enrere, quan el càncer va trepitjar els plans de tots dos, li va donar força per tornar a aixecar-los. “No és només un disc d’homenatge: també és un disc terapèutic. Ha sigut una ajuda en un moment en què volia deixar la música, en què no volia viure. Quan el meu germà lluitava contra la malaltia, li vaig dir que m’estava demostrant que era un heroi, i que el meu pròxim disc seria per a ell. Així que em vaig aferrar al seu llegat, a la motivació que ell sempre ha sigut per a mi”, explica.

El resultat és un disc sentit, plorat, sofert, però no trist. “Ell era una persona molt positiva, així que no ho podia ser. Les primeres cançons que vaig escriure eren molt dures (Hueca, Aprender a levitar, Naufragio en el sofá), però quan vaig posar en marxa el crowdfounding i vaig veure com anava avançant, el suport de la gent, van començar a arribar cançons més optimistes, com el single, 'No voy a llorar”, continua.

Llibertat creativa

El 'crowdfounding' és un concepte clau en la carrera d’aquesta cantautora. És, de fet, el que li ha permès considerar-se cantautora i artista. Lidia Guevara havia fet de tot per poder dedicar-se a la música: enviar munts de maquetes que acabaven al fons d’un calaix, posar veu a temes de ball, fer cors a triunfitos... Per això va acceptar l’oferta, el 2007, d’entrar a formar part de Banghra, un grup espanyol que pretenia aprofitar la moda de la dansa del ventre. “Vaig creure que podria escriure cançons per al grup, i m’ho vaig prendre com un repte: aprendria a ballar, que no hi tinc gaire traça, faria contactes... Però vaig acabar amb una crisi existencial. Vaig entendre que fàcil que és que et manipulin, i en l’art això és l’últim que pots permetre. L’art és una cosa intrínseca, surt de tu. I si et diuen com ha de ser, ja no és art”, proclama. Així que va aconseguir la carta de llibertat i va decidir començar de zero.

“Vaig penjar les meves cançons a internet i em vaig inscriure en el projecte de crowdfounding anomenat Apadrina un artista. Allà vaig aconseguir els 12.000 euros que necessitava per al disc. Ni jo m’ho creia”. Amb aquell àlbum, Memoria de elefante (2011), va sonar a les radiofórmules, va guanyar premis i una multinacional va trucar a la seva porta. “Anava a editar aquest disc amb ells, però van començar a opinar massa sobre les meves cançons, i per a mi eren intocables. Vaig trencar el contracte. ‘Si estic escrivint sobre un heroi, em toca ser una heroïna’, vaig pensar. I me la vaig tornar a jugar amb el crowdfounding. Necessitava 15.000 euros, i no era fàcil, amb la competència que hi ha avui. Però ho vaig aconseguir i al març va sortir el disc”.

Públic compromès

La clau va estar en la fidelitat del seu públic. Lidia Guevara sintonitza molt, en el terreny artístic i en el personal, amb cantautors com Dani Flaco, Rafa Pons, Marwan i Rozalén, artistes que, tot i el caràcter universal de la seva proposta, encara es mouen en un circuit minoritari. “Fem cançó d’autor, que busca molt endins i no vol maquillatges. La tendència actual és la música de consum ràpid. De ball, de desinhibició, d’evasió. A molta gent no li agrada enfrontar-se amb el que de veritat sent, que és el que abordem nosaltres. Potser per això el nostre públic és menor. Això sí, està molt més compromès amb els nostres projectes”, argumenta Guevara. 

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

A ella, el seu no ha deixat de donar-li les gràcies per aquest disc. “Crec que és un treball que arriba a tothom qui ha patit una pèrdua. Jo volia enviar un missatge de superació i fortalesa, el que a mi em va inculcar el meu germà, a la gent que està vivint el que jo he viscut. I també a qui ha perdut altres coses: un amor, una feina... S’ha de viure buscant la felicitat. I, si et posen obstacles, pren-te’ls com a trampolins: t’impulsen, et fan més fort”. 

En un d’aquests salts, el seu germà es va posar unes ales de colibrí, com canta Guevara amb Marwan a la cançó que porta el nom de l’au. 'Colibrí', com 'Payaso supersónico', tenen història: quan el meu germà estava malalt, jugàvem amb les paraules per entretenir-nos. Un dia li vaig plantejar: ‘Vinga, digue’m el primer que et passi pel cap’. ‘¡Colibrí!’, va exclamar ell. ‘¿Colibrí?’ ‘¡Pallasso supersònic!’ Vam riure molt, perquè no tenia cap sentit, i li vaig dir que serien títols de cançons del disc. Després vaig pensar que ell, encara que seguís fent-nos riure a tots, com el pallasso, devia plorar per dins. Gabriel segueix avui aquí, i és supersònic perquè viatja més de pressa que la llum. Ell mateix és ara llum”.