Philip Hoare: després del punk va arribar la calma

Philip Hoare té raó: tenint en compte que un 65% del cos humà és aigua, tots portem un mar a dins. 'El mar interior', com ha titulat el llibre que segueix l'estela de 'Leviatán o la ballena' (tots dos, a Ático de los Libros), l’obra amb què fa quatre anys el vam descobrir aquí. Almenys com a escriptor, perquè els molt aficionats a la música, i en especial al punk, potser ja en coneixien la seva trajectòria com a editor de fanzins, mànager de grups i dissenyador de cobertes d’alguns discos adscrits al moviment del nihilisme i la cresta. Hoare va participar intensament en aquella ràbia i ara, instal·lat en la maduresa, disfruta de la calma.

La troba al mar. I això que al mar, als mars, hi bull el moviment. Hoare no para de viatjar, en totes les direccions. Cap a dins i cap a fora, al passat i al futur, entre llibres i entre continents. I tot queda recollit a 'El mar interior', un llibre que, com l’aclamat 'Leviatán', és impossible d’etiquetar, ja que es mou entre el 'collage' de memòries, la divulgació científica, la història cultural i el llibre de viatges, en què narra els seus desplaçaments des de Southampton, on va néixer el 1958, fins a les Açores, Sri Lanka i Nova Zelanda per nedar al costat de balenes i dofins. En cada una de les seves pàgines hi flota una evident voluntat de denúncia, encara que més poètica que pamfletària

“'El mar interior' no és una diatriba política. No pretenc fer un sermó ecològic: només estic intentant reflectir com em meravella la naturalesa, i plantejar de quina forma podríem interactuar-hi culturalment –explica l’autor–. Les investigacions demostren cada vegada més que animals com els ocells, els elefants i les balenes tenen una cultura pròpia. ¿Com canvia quan entren en contacte amb la nostra? Un científic, Hal Whitehead, fins i tot suggereix que els catxalots, l’animal amb el cervell més gran que hi ha hagut mai, han desenvolupat una consciència tan gran del seu propi ésser que fins i tot podrien tenir un sentit de la religió”

I això els acostaria encara més als humans –Hoare presencia (i descriu mil·limètricament) l’autòpsia d’una marsopa, el cetaci més petit, i se sorprèn per les moltes coses que té en comú la seva anatomia amb la de l’home– i que faria més dur i més reprovable encara el comportament de la nostra espècie amb la seva. “La balena representa la més extrema col·lisió de la història humana i la natural. Històricament ha sigut víctima del nostre saqueig a una escala industrial, fins al punt que, i això ho he viscut jo, va estar molt a prop de l’extinció. No obstant, ara, en el breu espai d’una generació, s’ha reinventat com un símbol davant l’amenaça ambiental. ‘Salvem les balenes’ ha estat el primer triomf de l’ecologia”, proclama.

L'empremta de l'home

Un triomf relatiu. Com el progrés de la humanitat. Perquè 'El mar interior' parla de mars, i de cetacis, i d’animals gairebé mitològics com el tigre de Tasmània i el moa, sí, però sobretot parla dels homes i de l’empremta del seu pas per la Terra, que es mou entre la grandesa i l’abjecció. El llibre de Hoare és ple de personatges sorprenents, capaços del millor i el pitjor, que haurien de figurar als llibres d’història perquè, encara que no ens serveixin per entendre la geopolítica actual, sí que ens parlen del més profund de nosaltres. Com Valentina Iakovlevna Orlikova, una soviètica que es va avançar al seu temps capitanejant tot un balener, els anys 40 del segle passat... per acabar amb la vida de 185.778 cetacis.

O John Hunter, un famós cirurgià escocès del segle XVIII que, en la seva ànsia d’avançar en el coneixement animal (va esmenar la plana fins i tot a Carl von Linné al descobrir la condició mamífera de les balenes, classificades fins aleshores com a peixos), en va torturar molts tancant-los en un zoo que fascinava els seus coetanis i sotmetent-los a proves. Hunter va morir el 1793, però la col·lecció en què exhibia les seves troballes va seguir creixent: el 1811 es va crear a Londres el museu Hunterian, i va ser ampliat el 1855. El 1941, un bombardeig alemany va destruir tres quartes parts de la col·lecció. La casa de camp que havia acollit el seu particular zoo i els seus experiments es va reconvertir en asil psiquiàtric privat per a dames, i va acabar sent demolit a finals del segle XIX. Metàfora en safata.

“¿I les hem salvat, al cap i a la fi? –continua Hoare–. El Japó, Noruega i Islàndia segueixen caçant balenes. Milers de cetacis, si no mi­lions, moren com a resultat de la contaminació antropogènica, química i auditiva, es veuen afectats pels vaixells o s’ofeguen a les xarxes de pesca. La nostra proclamada actitud respecte a les balenes contrasta molt amb el que encara els estem fent. Si les balenes ens poguessin parlar, no crec que ens agradés sentir el que ens dirien”.

Viatjar per reinventar-se

La  connexió dE Hoare amb els cetacis encara no dóna per desxifrar aquest missatge, tot i que s’ha banyat amb catxalots a les Açores i ha compartit vibracions amb dos centenars de dofins foscos al Pacífic. Es va interposar en el seu camí i els animals li van passar veloços per damunt del cap, per sota dels peus, pel costat dels braços, tocant-li lleument les cames, en una carícia col·lectiva energètica i fins i tot eròtica, segons la seva descripció. Experiències com aquesta bé justifiquen passar-se bona part de l’any donant voltes pel món. I també una conclusió a la qual ha arribat Hoare amb tants viatges: que al final, per lletja que sigui la seva realitat, a un sempre li agafen ganes de tornar a casa.

“Viatgem per escapar-nos de nosaltres mateixos. Sentim que, si ens en poguéssim allunyar prou, ens podríem reinventar completament i renéixer com algú nou, algú millor. Com més lluny me’n vaig anar d’Europa, més em vaig convèncer que jo sempre romandria. Les cèl·lules del cos humà es renoven totalment cada set anys. Físicament, no som els mateixos que érem fa 7, 14, 21 anys, i així successivament. No obstant, ens reconeixem conscientment com la mateixa persona. ¿Què en queda? ¿L’ànima?”, argumenta. La pregunta és retòrica. La resposta, tan insondable com la pàtria dels catxalots.

Els soterranis del punk

¿Què en queda del noi de Southampton que es tancava a la seva habitació a escoltar amb devoció David Bowie i Roxy Music, que va baixar “als soterranis del punk”, que va aprendre a beure i a drogar-se i a vestir-se “cada nit com si fos la primera i l’última”? “Volia viure com els personatges dels pòsters que tenia penjats a la paret, escapar-me dels meus orígens. I, no obstant, sempre havia volgut tornar a casa”, confessa a 'El mar interior', en una de les intenses referències al seu passat, molt més abundants en aquest llibre que en qualsevol dels que havia escrit anteriorment. Aquell noi va canviar fa un quart de segle la música per les lletres, atresora mitja dotzena de llibres d’èxit (encara que només s’han traduït al castellà els dos d’Ático de los Libros) i ara es banya cada dia al mar –en la seva estada a Barcelona, al desembre, va assegurar que havia disfrutat de les aigües de la Barceloneta.

“Em preocupava la publicació d’aquesta obra perquè m’exposo molt més que en altres. Em feia por que la gent pogués pensar que estic boig, o que em compadís. Però ho he fet amb l’esperança d’aconseguir que els lectors empatitzin més amb el que els explico. A més, m’agrada creure que he arribat a un punt en què [tics del passat punk] no m’importa el que la gent pensi de mi. Encara que això és fals, evidentment”, reconeix Hoare.

El pes del dibuix

Com a 'Leviatán', el dibuix (en teniu una mostra aquí) ocupen un lloc destacat en el seu recorregut a la caça del misteri de les balenes. Tant, que no creu que s’hagin de considerar il·lustracions. “No ho són. Són part integral del llibre, part de la història. I no il·lustren l’escriptura: ¡més aviat és al revés! La seva presència remet a l’amor que sentia per les meves enciclopèdies infantils, amb les seves il·lustracions en color. Sentia tanta por i tanta fascinació alhora pel mar que pensava que, si tocava una d’aquelles fotos dels estranys i monstruosos peixos que viuen a les profunditats bentòniques, jo també podria ser arrossegat fins allà. He arribat a passar les pàgines amb l’ungla per evitar tocar-los”, explica.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

En qualsevol cas, aquests dibuixos són un altre dels elements que li permeten recrear la seva història d’amor amb el mar i plantejar-se, a través d’ella, la relació de l’home amb tot el que l’envolta. “Vull crear alguna cosa que ens permeti reaccionar a la forma diarreica que tenim d’entendre el món. Com les peces del puzle, que al final s’uneixen per crear la imatge completa. Experimentem les coses en flaixos, i després imposem un patró al que hem experimentat, com si això pogués donar sentit al que no en té. Els humans creiem que podem ordenar el món a la nostra imatge. Jo vull escriure més com pensem, per tant no concebo mai un pla o una estructura. Només deixo que les coses passin, com fa la vida”, argumenta.

Per això les seves pàgines són imprevisibles com les onades i, també com les onades, atrapen en el seu vaivé. I per això no pot avançar res de projectes futurs: “Trigo cinc anys a pensar i escriure un llibre, i això és una gran inversió. No tinc ni idea sobre què versarà el pròxim llibre, ni tan sols si n’hi haurà. I, si ho sabés, no l’hi diria. Principalment, perquè no m’ho podria dir a mi mateix”.