Los Amaya: "Hem vist néixer i morir artistes des de casa, veient la televisió"

¿Qui no ha cantat mai allò de “Vete, me has hecho daño, vete”? Encara que al final van ser ells els que se'n van anar. La seva última gran aparició pública va ser el 1992, en la clausura dels Jocs Olímpics. Per això el seu nou disc es titula, simplement: 'Vuelven Los Amaya'. Pioners delpop gitano. Els primers que van agermanar la rumba catalana amb el rock. 'Vete'va ser el seu èxit més internacional, però no va ser l'únic. Van col·locar desenes i desenes de cançons a les llistes. La primera, 'Caramelos', i la que marcaria l'inici de la seva segona etapa amb la producció deTony Ronald,'La inyección'. En homenatge a totes dues, res millor que fer les fotos d'aquest reportatge en una de les botigues Happy Pills, on s'administren llaminadures com a medicina per a l'ànim.

¿'Vuelven Los Amaya' és un disc de duos? Més aviat de trios, ja que, encara que José sigui el solista, sempre han cantat tots dos. Tornen recreant els seus èxits al costat d'una nova generació. Entre altres, els acompanyenBebe,Mucha­chito Bombo Infierno,Antonio Carmona,El Canijo de Jerez,Marlango,Macaco,Rosario,El Arrebato, Li­chis, India Martínezi el raperHaze. José manté miraculosament la seva aguda veu d'etern adolescent i Delfín està pensant a tornar a posar-se les panoràmiques ulleres de pasta que va convertir en icona kitsch dels 70. “Als 80 estàvem perduts musicalment”, confessa José. I les dues últimes dècades a penes han actuat. “Hem vist néixer i morir artistes des de casa nostra, veient la televisió”, asseguren.

Aferrament a Barcelona

JoséiDelfín Amaya van ser els únics fills d'una família gitana provinent de Vic, encara que José va néixer a la Corunya, i Delfín, a Oviedo. Fa 63 i 61 anys, respectivament. “Els nostres pares es dedicaven a la venda ambulant de teles per a vestits i de molt petits vam viure en diferents ciutats”, explica Delfín. “Recordem amb molta nostàlgia aquells viatges en tren, mirant els paisatges per la finestra”. El 1960, mentre el paisatge social començava tímidament a canviar, es van instal·lar definitivament a Barcelona. I, encara que la seva professió els tornaria a portar contínuament d'una banda a l'altra, han mantingut des d'aleshores la seva base d'operacions sempre a la mateixa ciutat. Fins i tot al mateix barri, entre el Raval i la zona del Paral·lel. “A mi em treus de Barcelona i em mates”, confessa José. ¿I Barcelona no ha estat una mica injusta amb Los Amaya? “Doncs la veritat és que sí. Deu ser per això que ningú és profeta a casa seva”. I Delfín hi afegeix: “En altres llocs ens valoren més que aquí. Ni tan sols som al Museu de Cera”. I això que van créixer precisament just al carrer de la Cera, mític epicentre de la rumba.

Allà, a la casa familiar, van compondre gran part dels seus èxits futurs abans de convertir-se en estrelles. Un fet semblant al que també els passaria a dos altres germans rumbers. Si Estopa ha anat incloent en els seus consegüents discos moltes peces inèdites compostes quan encara treballaven per a la Seat, Los Amaya van triomfar a Espanya reinventant desconegudes cançons caribenyes i després van fer el salt internacional amb temes propis, la majoria escrits molt abans. “Quan encara no estàvem casats i vivíem a casa dels meus pares, hi va haver una època en què no paràvem de compondre. Les gravàvem en un casset i les acumulàvem en un calaix”. D'aquest calaix sortiria, entre moltes altres, Vete. La cançó que els va consagrar a Llatinoamèrica i es va ballar també als EUA, Rússia, Holanda, Israel, el Japó... I que, quan menys s'ho esperaven, va tornar a fer miracles.

Aquest retorn dels Amaya compta amb el suport d'una multinacional del disc gràcies, sobretot, a l'acollida que va tornar a tenir 'Vete' al protagonitzar una campanya publicitària de l'ONCE. No era la primera vegada que una marca reactivava els seus èxits. Si quan la majoria dels televisors seguien sent en blanc i negre Caramelos va tornar a la palestra gràcies a un insistent anunci en què amb la mateixa melodia es deia: “Caballero, Caballero, Caballero, Ponche Caballero”, un colorista espot convertiria l'arxifamós 'Vete' en una de les més inesperades cançons de l'estiu no gaire llunyà del 2011. I els trauria de l'oblit, ja que la publicitat de l'ONCE no només es basava en la cançó: la protagonitzaven dos actors vestits i maquillats com ells de joves. Quan Los Amaya eren gitanos hippies. “I ho seguim sent”, puntualitza José.

Centenari de Carmen Amaya

No només la indústria els acompanya en el seu actual retorn. L'escena mestissa gairebé en ple els ret homenatge secundant els seus grans èxits en aquest Vuelven Los Amaya. De Bebe a Muchachito, passant per Macaco, El Canijo de Jerez o les diferents escissions d'Ojos de Brujo. I entre noms tan dispars com El Arrebato i Marlango, només dues figures gitanes: Antonio Carmona i Rosario. “Ell sempre ha parlat de nosaltres com una de les seves grans influències i a ella la coneixem des de sempre”, asseguren. “Havíem estat moltíssimes vegades de festa a casa dels seus pares i Rosario estava al llit dormint, perquè era petitona”, recorden. I, bé, també d'ètnia calé sónSicusiLenacay, que encara que no protagonitzin cap duo participen en un trepidant mix final en què empalmen diferents tornades amb Los Manolos,Joan GarrigaiLa Pegatina sota el nom deRumba All Star 2013.

Ja és curiós. Un retorn que feia anys que s'estava gestant, de pura casualitat ha coincidit amb el centenari del seu parent més cèlebre: la bailaora Carmen Amaya. “Era tia nostra i de petits ens deia que el que era essencial era tenir art, tota la resta venia sola”, expliquen. Va ser el seu guitarrista,Andrés Batista, qui els va aconseguir el seu primer fitxatge. Encara eren un quintet, Los Amaya y su Combo Gitano, i van debutar el 1969 amb un single de cançons gairebé comestibles: a la primera cara, 'Bacalao salao' (en aquella època encara era el plat per excel·lència dels menús barats), i a la segona, 'En casa de Pepe', on explicaven la història d'un guateque al qual tots “iban a por filete”.

De sabor més refinat, 'Caramelos' els va catapultar a l'èxit l'any següent. Com la majoria d'aquella època, eren adapta­cions rumberes de temes caribenys inèdits aquí. “Moltes les vam conèixer en un bar a prop de la Rambla, al carrer d'Escudellers, que es deia El Paso, on actuàvem quan encara érem petits”, recorden. Es tractava d'un club de cites regentat per un policia aficionat a la música llatina. D'aquí va sortir la inspiració per a una altra de les seves cançons més famoses, aquella que deia “Enamorado de una mujer de la noche” i que encara trigaria molt a veure la llum.

Paradoxalment, més amagats van haver de portar els seus precoços matrimonis. “A la discogràfica ens deien que les fans no havien de saber que teníem nòvies, que seria catastròfic”. Tots dos es van casar fa 40 anys. “I seguim tots dos amb les nostres respectives esposes, que són paies”, diu Delfín, que té un fill de 33 anys. “I jo tinc quatre fills tots nois, i no sé si a Mèxic en tindré algun altre”, diu rient José. “Ara parlant de debò --afegeix Delfín--: en el meu cas he de reconèixer que la meva dona va arribar a ser molt condescendent amb mi. Jo me n'anava de gira i podia tenir no sé quantes relliscades, però ella pensava: 'Bé, fes el que vulguis, que al final tornaràs a mi'. I efectivament, no m'he quedat mai amb cap. Sempre he tornat a ella. És una persona meravellosa i molt lúcida, que ha aguantat de mi tempestats”.

Tempestuós era en si mateix el so de Los Amaya. Eren un remolí desenfrenat sense al principi més recursos que guitarres flamenques, bongos i palmes. Los Amaya serien la dècada dels 70 el queEl Pescaílla la dels 50 oPeretla dels 60: prínceps d'una rumba catalana de la qual es resisteixen a adjudicar a ningú la seva controvertida paternitat. “El que sí que és clar és que la rumba ve de Cuba i tots hem begut d'allà”, afirmen. També en aquella època van transformar en rumbes bandes sonores de 'spaghetti westerns'. El gènere que ara ha tornat a posar de moda Tarantino va tenir un fort impacte en aquells dos nois. “Vèiem moltes d'aquelles pel·lícules en un cine que es deia Padró, al mateix carrer de la Cera, i vam decidir adaptar els temes de 'La muerte tenía un precio' i 'El bo, el lleig i el dolent'. ¿I ells van mantenir algun duel al sol amb algun altre artista? “Bé, a l'ombra sempre hi ha enveges i petits enfrontaments entre artistes”, diu José. “No s'acostuma a reconèixer, però és així”.

Si en aquelles gravacions s'anticipaven a posteriors fenòmens comVenenooPata Negra, el 1972 es van avançar a la gran eclosió del pop gitano. Abans queLas Grecas oLos Chichos, ells van incloure bateria, baix elèctric i guitarres amb wah wah i altres efectes. “Yo les traigo mi afrorumba”, cantaven, i lluïen so i estètica propis d'un grup de rock.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Los Amaya van regnar entre el tardofranquisme i els primers anys de la democràcia. I entre una cosa i una altra també van viure la seva particular transició, en què si a algú li va tocar fer de Suárez va ser al recentment desaparegut Tony Ronald. “Per a nosaltres va ser un pare musical”, asseguren. “Va ser ell qui ens va presentar músics com Kitflus, Max Sunyer o Carles Benavent”. I qui va apostar per les seves pròpies composicions d'aire més sentimental i baladístic, tot i que el primer èxit que els va produir encara fos una desenfadada versió llatina. El 1977 amb 'La inyección (que te la pongo)' fins i tot els nens jugaven a metges sense tenir la més petita idea del fogós doble sentit de la lletra. 'Vete' va redefinir el seu estil l'any següent i, com més per a tota mena de públics van ser, més van reivindicar la seva raça amb cançons com 'A ti, pueblo gitano' o 'Ilusionañi', en què la tornada era en llengua romaní.

El 1983 encara van firmar una de les seves millors composicions, 'Ahora', recuperada a 'Vuelven Los Amaya' amb India Martínez. ¿També la van treure del vell calaix? “Doncs la veritat és que sí”, diu José. ¿I com és que van trigar tant a gravar-la? “Quan tens moltes cançons no saps realment quina triar: és com si tens molts cotxes”. Ells, no obstant, no van tenir mai el pàrquing ple a vessar. I no per falta de possibles. “És que els cotxes no ens han entusiasmat mai. Crec que és per la de quilòmetres que ens va tocar fer els anys 60 i 70. Solíem conduir nosaltres mateixos i llavors no era com ara: amb aquelles carreteres trigaves una barbaritat a arribar a qualsevol lloc”, recorda José rient: “¡Si semblàvem camioners més que artistes!”.