Encarna Luna: "Jo no me n'aniria mai de Ciutat Meridana"

Encarna Luna Maguilla (Sevilla, 1941) és religiosa de les Missioneres de la Immaculada i fa més de 40 anys que viu a Ciutat Meridiana, on va treballar de mestra a l'escola Mare Alfonsa Cavin fins que es va jubilar, el 2009. Des d'aleshores, aquesta monja està involucrada en una infinitat de plataformes socials del barri. Per això li han atorgat el premi Nou Barris 2013.

-¡Felicitats pel premi!

-Em va sorprendre moltíssim. Aquest reconeixement no em pertany a mi sinó a totes aquelles persones del barri que lluiten cada dia perquè aquest progressi. Ciutat Meridiana és un barri molt batallador i ha aconseguit moltes millores gràcies a l'esforç dels seus veïns.

-¿Quin és l'últim èxit del barri?

-Gràcies a la plataforma 500x20 hem aturat la majoria dels desnonaments. Aquesta entitat es dedica a negociar amb els bancs, aconseguir lloguers socials i assessorar jurídicament els afectats.

-¿Troba a faltar la feina de mestra?

-No. Des que em vaig retirar tinc més temps lliure i dedico el temps en les diferents associacions amb què col·laboro. Es dediquen a millorar les condicions de vida dels veïns, trobant-los una vivenda o un lloc de treball. A títol individual, també acostumo a ajudar-los a solucionar conflictes que poden tenir amb altres veïns. Quan ja no puc fer res més, l'hi demano a Déu.

-¿Com és Ciutat Meridiana?

-És un barri immigrant que està tan castigat per la crisi que són moltes les famílies que no tenen mitjans per donar menjar als seus fills. Per un altre costat, a l'estar envoltat de naturalesa, el lloc és molt maco i, malgrat tot, les persones amb qui convisc són felices. A més, l'ambient és semblant al dels pobles, i és que a Ciutat Meridiana tothom es coneix. ¡No me n'aniria mai del barri!

-¿Quins orígens tenen els veïns?

-Encara que són molts els que procedeixen de l'Amèrica Llatina, les comunitats més importants són la marroquina i la pakistanesa. A diferència de la cultura hispanoamericana, la seva és molt diferent de l'occidental, i per això els costa més adaptar-se a la nostra societat.

-Però cal integrar-los.

-El primer pas s'ha de fer a través de la comunicació. Gràcies al cursos d'inserció socioeducativa, se'ls ofereixen coneixements en català i en castellà. Els resultats són un èxit, ja que d'aquesta manera aquests estrangers ja no necessiten intermediaris per relacionar-se. També és molt important que els veïns ens interessem per la seva cultura. Així, ells se senten reconeguts i s'incorporen a la vida del barri. Recentment es va inaugurar una mesquita i vam ser molts els que els vam acompanyar en les seves oracions.

-Expliqui'm el seu dia a dia.

-Quan em llevo faig la pregària, i abans de destinar el dia a les entitats en què col·laboro vaig a natació. Tinc una vida normal. I intento solucionar les dures realitats dels meus veïns.

-¿Per què va decidir ser monja?

-Durant la joventut vaig descobrir un Jesús entregat i, a més, em vaig adonar que dedicant la meva vida als altres era molt feliç. A la meva mare la idea li va semblar bé, però el meu pare, en canvi, no ho va entendre.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

-De jove se'n va anar de missionera a Guinea Equatorial.

-Hi vaig anar a donar classes en un institut. Allà vaig descobrir la necessitat i la pobresa. Em va enriquir molt conèixer una realitat i una cultura tan diferents de les meves. Vaig haver de tornar a Espanya perquè vaig contraure el paludisme.