Lola de la Fuente: «La gent amb discapacitat ens ensenya»

Lola de la Fuente (Barcelona,1955), llicenciada en Psicologia, fa molts anys que treballa amb persones amb discapacitat, i veient com aprenen i milloren cada dia. Creu fermament en la funció proactiva de la societat per canviar un món en què la gent amb discapacitat no té les mateixes alternatives que la resta. Treballa a l'associació que defensa els drets de les persones amb paràlisi cerebral Esclat (Guitard, 80-92) des que es va fundar a les Corts l'any 1977 i fa 12 anys que n'és directora general.

—¿Com va començar la seva vinculació amb els afectats?

— Quan tenia 14 o 15 anys ja era monitora de nens. Sempre m'han interessat els temes socials i solidaris. M'agrada donar suport a la gent que ho necessita. És una feina dura perquè s'ha de lluitar molt. Quan es va fundar Esclat, el 1977, era una època molt difícil per a tothom.

—Els començaments devien ser bastant durs.

—En aquells temps no teníem democràcia. Era un món fosc, encara que també hi havia molta gent, sobretot jove, amb ganes de canviar les coses. Vam aconseguir fer-ho i vam tenir democràcia. I ara em sap greu perquè aquestes coses no es tenen gaire en compte. No podem perdre la il·lusió. Quan et lleves al matí s'ha de tenir il·lusió per fer coses. Hem de ser optimistes i actius. Som actors de la transformació de la societat.

—¿I les persones amb discapacitat quin paper tenien, llavors?

—Cap. En aquells anys no es considerava la gent amb discapacitat com a persones. No es comptaven com a ciutadans. Nosaltres vam agafar aquells nens i els vam treure al carrer, els vam portar al teatre, al cinema, als museus... La gent ens mirava com dient '¿què feu?'. Llavors alguns nens amb discapacitats no sortien de casa perquè les famílies creien que a casa estarien millor que a qualsevol altre lloc.

—Les van haver de convèncer del contrari.

—Exactament. Vam haver d'anar gairebé casa per casa explicant a les famílies que els seus fills tenien dret a l'educació, que aprendrien i que millorarien, que nosaltres podíem ajudar-los a ells i també les seves famílies a guanyar temps i també qualitat de vida. Fèiem molta feina altruista. Els primers professionals que hi vam treballar ho vam fer gairebé com a voluntaris. El sou d'una persona ens el repartíem entre tres.

—Però ja li servia, a vostè.

—Estic encantada amb tot el que hem aconseguit. És una feina dura però molt agraïda. Jo guanyo molt aquí: col·laboro, tinc valors socials... Quan connectes amb una persona no veus la discapacitat, sinó algú que té inquietuds i gustos, igual que tu. No t'adones de si no poden parlar o no poden moure una mà. I el que és millor de tot és veure com els nens progressen, perquè ho fan, dins de les seves possibilitats. Estic molt contenta perquè hem aconseguit fer visibles les persones amb discapacitat. La societat és molt rica, i hi cabem tots. La gent amb discapacitat també ens ensenya moltes coses.

—El 2009 es van traslladar al carrer de Guitard.

—Sí. Estem molt agraïts al districte perquè ens van trobar aquesta ubicació i ens han ajudat molt. Aquí tenim una escola nova, totalment remodelada i adaptada, una ludoteca i la seu de l'associació. L'escola té un currículum totalment adaptat i compta amb 25 nens, de 3 a 18 anys, amb paràlisi cerebral i pluridiscapacitat. Alguns es poden quedar al centre fins als 21 anys. Intentem que arribin a ser tan independents com sigui possible dins de les seves capacitats.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

—¿I quan surten de l'escola?

—Quan surten de l'escola amb 18 o 21 anys tenen dues alternatives. Les persones que estan menys afectades poden anar al nostre centre ocupacional Esclat 2, que té la seu al districte d'Horta-Guinardó. Els que estan més afectats van al nostre centre de dia. A més a més tenim un altre recinte especial de treball, l'Esclatec, també al barri d'Horta-Guinardó, que dóna feina a un total de 17 persones afectades de paràlisi cerebral, i una residència inaugurada fa un any a Sants-Montjuïc. Hem intentat tancar tot el cicle vital perquè les persones amb discapacitat se sentin acompanyades al llarg de tota la seva vida.