"La Prosperitat m'ajuda a seguir amb els peus a terra"

On es neix, és pura casualitat. Et toca on et toca», diu. A ell, fill de professors -el pare, de Bellver de Cerdanya, i la mare, barceloni-

na-, l'atzar el va fer de Nou Barris. Els carrers del barri de la Prosperitat han estat el seu lloc de jocs, la seva escola de gairebé tot i l'escenari d'alguna cosa que aquest actor, Llorenç González, valora per sobre de tot: les relacions humanes.«El més interessant d'un lloc són els sentiments i les emocions que les relacions t'hi fan viure», afirma.

Sí, el Llorenç, per tornar a casa seva des de l'escola de música, al capdamunt de l'enfilat carrer d'Artesania, s'estimava més agafar sempre el camí més llarg. D'aquesta manera, podia aprofitar al màxim aquell viatge a peu per intercanviar bromes i rialles amb el seu grup d'amics i companys de solfeig i piano.

«Compartíem part del trajecte i, a l'arribar a la Via Júlia, era el moment d'acomiadar-nos, perquè cadascú continuava per un carrer diferent. Però era llavors quan semblava començar tot», recorda. En aquella cruïlla de carrers on les emocions espremien l'amistat, en aquell últim i etern fins demà, també hi va haver moments per a l'amor.«Algun primer 'm'agrades' es va donar en aquella cantonada»,confessa.

Independent als 21

Cantonades com la de Via Júlia i Artesania, però també el carrer de Pablo Iglesias, larambleta, que és com s'hi refereix amb tot l'afecte, la gent del barri ha deixat la seva empremta en l'actor de Ventdelplà i d'El cor de la ciutat, que al març va acabar el rodatge de la seva primera pel·lícula, encara sense data d'estrena: El sexo de los ángeles, del director gallec Xavier Villaverde.«Sóc un dels tres protagonistes d'aquest llargmetratge sobre la convivència en parella, la infidelitat i altres assumptes molt actuals», explica González.

El jove actor explica que amb 21 anys ja es va independitzar.«Va ser a l'acabar els meus estudis a l'Institut del Teatre -on es va decantar pel gènere del Musical-. Primer em vaig instal·lar a Horta, i després entre Camp de l'Arpa i el Guinardó. Al centre de Barcelona no hi podria viure, m'ofega»,diu.«M'agraden els barris més perifèrics, com per exemple els de NouBarris. Aquí hi ha llum i espai, i a més a més la Prosperitat és un barri molt actiu i lluitador»,afegeix.

«Jo estic encantat d'haver crescut en aquests carrers. Recordo que, cada nit, queia rendit al llit. Havia deixat tota la meva energia jugant a la rambleta», rememora d'aquell espai, just davant el portal on vivia.«Només havia de tocar el timbre, per dir-li a la meva mare: 'Em quedo mitja hora més'», explica González.

Un carrer per sota d'aquella rambla,«on vaig aprendre a anar en bici i on, després de la fal·leradel futbol, vam començar a fixar-nos en les primeres noies...»,hi havia la seva escola, el col·legi públic Mercè Rodoreda.«Em va tocar el primer any de l'ESO, i vaig tenir la meva mare de professora»,apunta.

Dos de dos. Pares professors, i els seus dos fills, actors. El Robert, el germà del Llorenç, de 28 anys (dos més que ell), roda, també a Madrid, la seva pròxima intervenció, a partir del mes de setembre, a Bandolera, la sèrie que emet Antena 3.«Vam estudiar alhora a l'Institut del Teatre, però encara no hem treballat junts», assenyala el petit dels germans González.

El 'cau' i el teatre

«En realitat, no sé per què em vaig ficar en el món del teatre, però sí que sé per què hi segueixo»,afirma.«Expressar emocions, el treball en grup, les relacions, tot això és el que m'agrada i aquest món m'ho dóna».

I sent, a més a més, que hi ha alguna cosa que va viure al barri de la Prosperitat que l'acompanya sempre en la seva carrera professional. «Els meus anys alcau, com a nen i, al final, de monitor, em van deixar uns valors molt aprofitables», assenyala.«El rodatge d'una sèrie o una pel·lícula, o els assajos de teatre, són com preparar uns campaments. El resultat final és fruit de moltes hores de treball en equip»,compara l'actor, que va començar amb el grup Els Pirates Teatre, i que l'any passat va obtenir el premi Butaca pel seu paper a L'auca del senyor Esteve.«Jo no seria el mateix si no hagués passat pel cau», diu.«Vaig aprendre a establir vincles personals. I, al final, això és el que et queda d'un lloc, les relacions».

Cada retrobament amb els seus amics del barri l'hi confirma. «Ells viuen amb entusiasme els meus èxits professionals, i a mi, venir al barri m'ajuda a continuar tenint els peus a terra», diu González.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Vídeo del recorregut amb Llorenç

González, a www.elperiodico.cat