Les casetes dels estibadors del cotó

«Jo vaig néixer aquí», afirma Joaquim Gil, a la porta entreoberta del número 2 del passatge de l'Esperança, una caseta baixa amb la façana de color rosa salmó.«Això és Cal Barbes. Aquí --assenyala cap a la meitat del passatge, una casa de color vainilla--hi havia Ca l'Esteba, i a la cantonada --d'un verd clar--,Ca la Pepis». A poc a poc, la porta de casa seva s'ha obert de bat a bat. El present ha deixat pas als records, que embasten la història del barri dels cotoners,nascut a finals dels anys 20 del segle passat. I el que parla ja no és Joaquim Gil, sinó«el Joaquimet, el nét de Juan el Barbes i de la Benita, el fill de l'Angelina i el nebot de la Lola».

El passatge de l'Esperança, catalogat com a patrimoni, s'aixeca entre els carrers d'Arnau Oms i Desfar, al cor de Nou Barris. A cada costat del passatge, es reparteixen 16 cases senzilles influïdes per l'estil noucentista i l'art déco. A la part superior, els frontons de les terrasses, petites i arrodonides, estan decorats amb poms de flors esgrafiats. A sota, les finestres allargades i enreixades s'alternen amb portals amb la mateixa decoració i de la mateixa mida.

Darrere d'aquestes reixes hi ha el ressò d'una història veïnal que comença amb la construcció d'aquest grup de 16 cases (n'hi va haver 16 més, repartides entre els carrers d'Escòcia i de la Jota, avui ja desaparegudes) i de la Cooperativa de Consum L'Esperança, de la qual el Joaquim va ser l'últim president. Tot el conjunt es va construir el 1927

-es va inaugurar un any després- per iniciativa de la Societat Cooperativa de Carregadors i Descarregadors de Cotó. I d'això, el Joaquim en sap bastant:«El meu avi va ser president d'aquesta secció d'estibadors i va aconseguir que es reconeguessin alguns drets de treballadors del sector»,explica orgullós. Aquells treballadors i les seves famílies van ocupar aquestes cases,«homenassos», recorda el Joaquim, que van carregar els Gegants de Barcelona a les processons del Corpus.

Aquestes cases i d'altres, com les del carrer de l'Arquitecte Millàs

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

-vinculades a la Cooperativa d'Empleats de Tramvies de Barcelona--,«són fruit de les lleis impulsades durant la dictadura de Primo de Rivera per fomentar la construcció de cases barates»,apunta Manel Martí, del grup d'Història de Nou Barris-Can Basté.«En la majoria dels casos no eren construccions ni d'iniciativa pública ni privada, sinó vinculades a cooperatives de treballadors», explica Ricard Fernández, president de l'Arxiu de Roquetes-Nou Barris.

Aquelles lleis van donar impuls a un projecte d'expansió urbana que ja existia a la zona a finals del segle XIX, i que va ser possible gràcies també a la cessió de terrenys per part de grans i mitjans propietaris. De fet, l'origen del passatge de l'Esperança està lligat a Can Sitjà, un casalot d'estiueig del marquès de Castellvell, que va cedir els terrenys per urbanitzar. El passatge de l'Esperança és el testimoni viu d'una classe obrera«privilegiada que va fer realitat el seu somni: tenir una caseta pròpia amb hort». Per a Joaquim Gil, és molt més, és el record d'un barri i de la seva gent.