Cristina Villanueva i la bogeria de canviar el món

Ànima és una nova manera de parlar de l’àmbit social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l’Obra Social La Caixa

La innovació requereix un punt d’excentricitat. Un punt de bogeria i de creure en impossibles. Això sí, sempre consolidat en el poder de la ment i de la intel·ligència. Penso en ments com la de Da Vinci; aquest tipus de ment capaçd’avançar-se al temps en què viu i capaç d’imaginar coses aparentment inversemblants i portar-les a la realitat.

Un text de Cristina Villanueva:

Avui dia la innovació és necessària per avançar tant en termes econòmics com humans. No pot estar només orientada als guanys, sinó també a les persones. Com a societat ens enfrontem a grans reptes: l’estat del benestar davant la globalització, el medi ambient, el no acceptar qui és diferent... Hem de ser capaços d’adaptar tota aquesta innovació per millorar la vida de les persones. I jo crec que hi ha un canvi de tendència en aquest sentit.

En l’àmbit laboral, per primera vegada les companyies pregunten als seus treballadors com es troben, què poden millorar... perquè està demostrat que la competitivitat en les empreses és més gran quan l’ambient laboral és agradable, quan es valora l’empleat. I les novetats tecnològiques contribueixen a crear aquest entorn favorable, a poder conciliar.

En el camp del ‘big data’ aplicat a béns científics i socials, una notícia molt refrescant ha sigut el recent estudi sobre leucèmia, en el qual s’ha pogut mapar d’on ve la leucèmia limfàtica gràcies al supercomputador que hi ha a Barcelona. Sí, necessitem la tecnologia, necessitem la innovació, i està bé que tinguem aquestes finalitats diferenciades de «no només guanyarem diners, sinó que millorarem la vida de les persones».

Els Premis «la Caixa» a la Innovació Social també fan una tasca fantàstica donant finançament a un munt de projectes pioners en el social: això és bàsic. Després, evidentment, és important la difusió perquè es conegui el que s’està fent i per encomanar-ho. Els mitjans de comunicació, de fet, haurien de ser els principals activistes en la vida social. Si creiem en el periodisme com el quart poder, aquest poder que s’encarrega de fiscalitzar el que fan els nostres governs, està clar que, tot i que en informatius de vegades sigui difícil fer-ho, és una manera d’implicar la societat en un activisme realista i funcional.

Moltes maneres d’ajudar 

Amb la fundació Ana Bella, premiada en l’última edició dels premis, és curiós que la difusió hagi sigut molt fàcil i la seva aparició en els mitjans hagi encomanat l’entusiasme a moltíssimes persones i a moltíssims periodistes. La violència de gènere és una cosa horrible que vivim diàriament, i un projecte així, que va començar amb una sola dona i ara n’ajuda milers a apoderar-se i a convertir-se en agents de canvi de la societat, arriba a tot el món. Sol ser difícil que les persones es posin davant d’una càmera i expliquin com han viscut el seu infern i la seva resurrecció, perquè és un tema molt íntim i molt profund. Però, per sort, encara hi ha gent valenta que ho fa.

Com els maltractaments, el suïcidi també és un problema social silenciat i, per això, reconèixer en els premis la tasca de l’associació Justalegría, que treballa per prevenir conductes suïcides en les persones vulnerables, em sembla tremendament vital. Cal començar a parlar del suïcidi sense tabús per desculpabilitzar, no només a la persona, sinó tot el seu entorn. És essencial que sortim del silenci per convertir-lo en un problema col·lectiu. Al final en la societat hi participem tots: el problema d’uns quants pot tenir repercussions inesperades en la vida de molts altres. Així que, tot i que sigui per pur egoisme, hauríem de ser solidaris.

Notícies relacionades

111 punts d’atenció LGBTI+ per garantir el dret a viure i ser com vulguis

El futur del català: parlem-ne avui per parlar-lo demà

I hi ha moltes maneres d’ajudar. El projecte finalista de l’associació Superacció, per exemple, impulsa lasuperació personal en joves que han tingut una vida difícil a través de l’esport. És clar que l’esport ens pot ensenyar valors com l’esforç o el treball en equip, i que crea vincles entre les persones que ho practiquen. Però, sobretot en l’adolescència, això és molt important, ja que arrossega els nanos cap a entorns més sans, més segurs. Perquè, per molt que vulguem canviar, necessitem un entorn favorable per aconseguir-ho.

Contineu llegint l’article de Cristina Villanueva a Mirades amb Ànima.