"Després del Raval, no sé si viuria en un barri de blancs"

Joan Colomo (Sant Celoni, 1981) tenia 12 anys quan va entrar en una botiga al costat de l'actual placeta de Martina Castells, en ple Raval, per comprar el seu primer pedal de distorsió. «La botiga es deia Rock Avenue i la regentava un paio molt peculiar. Aquell pedal que em va vendre ha sigut clau en la meva història musical: per fi podia fer soroll», expressa el músic.

Colomo no se'n recorda bé, però creu que aquell dia els pares el devien acompanyar fins a Ciutat Vella.  L'establiment era on avui viu amb la seva parella. «Quan ens vam instal·lar aquí, Rock Avenue ja estava tancada i, un dia, em vaig trobar amb uns arqueòlegs que desenterraven una calavera just al davant d'on hi havia hagut la mítica botiga», explica el veí del Raval.

La seva finestra indiscreta

Des de casa, veu la placeta de Martina Castells -metge de Lleida, com diu la placa que dóna nom al recinte-, un dels seus plats preferits a Ciutat Vella. «Em fascinen els divertits espectacles que s'hi munten a vegades, i les criatures jugant als gronxadors. Per sort, de nit tanquen la placeta», expressa Colomo. «El circ de personatges del Raval et crida a mirar, que és el que m'agrada també d'aquest barri i de tot el districte. Pots veure personatges curiosos en tot moment. Aquí no saps mai quin dia és», explica. «No hi ha res que m'avorreixi més que la gent normal. A mi m'encanten els contrastos», afegeix.

«Després d'haver-me acostumat al Raval, no sé si podria viure en un barri de blancs», reflexiona Colomo. Tampoc abans de viure en aquest districte es va imaginar que algun dia se sentiria bé a la ciutat. «No sóc boletaire ni excursionista, però m'agrada no tenir veïns i enyoro el silenci i el cel estrellat», diu.

Colomo es va criar enmig del Montnegre. «Els meus pares van comprar una masia aïllada al camp. La finca incloïa també una ermita romànica, Sant Llorenç de Vilardell, i un cementiri, on jo encara vaig assistir als últims enterraments que es van fer», rememora el vallesà. «Vaig passar moltes hores jugant al bosc a fer el ninja jo sol», diu el músic. «Me'n recordo que al col·legi, a Sant Celoni, em sentia una mica marginat quan els altres nens de la classe parlaven de la sèrie Campeones, protagonitzada per Oliver i Benji, que jo no podia veure perquè des de la masia hi havia molts canals, com Telecinco, que no podíem sintonitzar».

Colomo té una germana que va estudiar música, però en el seu cas la música li va anar arribant de manera totalment experimental. Quan tenia 10 anys, els pares li van regalar la primera guitarra. «Tenia una cinta de casset d'Elvis Presley i amb ell vaig començar a tocar», rememora. Molt aviat va formar la seva primera banda, amb amics de Sant Celoni, i fins avui, de banda en banda -del punk al pop-. I en l'actualitat, que actua sobretot en solitari, Colomo incideix, amb les seves cançons, en temes d'interès social i reflexions que «segurament tenen alguna cosa a veure amb els dos anys de Filosofia que vaig estudiar a la universitat», explica el cantautor de treballs com el disc d'aquest any, La fília i la fòbia, o Producto Interior Bruto, del 2012, tots dos de la discogràfica BeCore Disc, que ara fa 25 anys.

Escenaris a Ciutat Vella

La sala Big Band (Botella, 7) va ser un dels primers locals de Barcelona on Joan Colomo va actuar. «D'això ja fa  gairebé 15 anys», precisa el músic, que demà passat (divendres, 12, a les 22 hores) actuarà al mític bar Sidecar (plaça Reial, 7), al costat de Joan Pons i Mau Boada. Serà dins del format d'espectacle Artista Versus Crític, que organitzen Sidecar i la revista Rockdelux. «Hi combinem el concert i les preguntes d'un crític musical, tots sobre l'escenari», resumeix el cantautor. També al Sidecar, el dissabte 27 de desembre (22 hores), Colomo celebrarà el seu ja tradicional concert -amb Xavi Garcia i Guillem Caballero- «amb versions de conya de Raffaella Carrà i molts altres», anuncia el cantant.

Notícies relacionades

Cop de volant al 'vintage'

«Els que vinguin al concert seran mecenes de la ciència»

Les actuacions al Sidecar, la sala Apolo, la Big Band, el Llantiol o el Miscelánea li permeten a Colomo desplaçar-se a peu des de casa amb la guitarra a l'esquena. «I quan no sóc jo el que actua, hi vaig a veure els col·legues. Sempre n'hi ha algun que toca. Això és malaltís. Amb prou feines desconnecto dels concerts», afirma Colomo, tot anant cap al basar on es proveeix de cables per gravar  maquetes a casa. En un mateix carrer, Tallers, el músic té importants referències per a la seva dedicació professional: discos, cordes i connexions electròniques.

La música i la seva vida a Ciutat Vella des de fa 10 anys han rebaixat -assegura Colomo- la timidesa que es va emportar del bosc.