El sorprenent motiu pel qual alguns ocells s’empassen pedres (i no per error)

A primera vista sembla un error. Un ocell picoteja el terra, s’atura un segon i acaba empassant-se una petita pedra. Qualsevol diria que s’ha confós. Però no: en molts casos, ho fa expressament.

L’explicació es troba en una de les parts més curioses del cos de les aus: la morella, una zona musculosa de l’aparell digestiu que actua com una mena de molí intern. Situada a la part posterior de l’estómac, té parets fortes i pot contenir petites pedres, anomenades gastròlits, que ajuden a descompondre mecànicament llavors i altres aliments.

Aquest detall resulta clau, perquè les aus no masteguen com els mamífers. No tenen dents per triturar grans, llavors dures, closques o certes parts resistents del seu aliment. Així que algunes espècies compensen aquesta mancança utilitzant pedretes com a eina digestiva. Aquestes pedres queden dins de la morella i, juntament amb la contracció muscular, ajuden a aixafar l’aliment abans que passi a l’intestí.

La imatge és gairebé de ciència-ficció, però és completament natural: un ocell que es fabrica una mena de dentadura portàtil amb minerals recollits del terra. No totes ho necessiten igual. El Cornell Lab of Ornithology recorda que totes les aus tenen pedrer, tot i que en les espècies que mengen aliments tous —com fruites suaus, nèctar o insectes de cos tou— aquesta estructura pot ser molt petita i prima. En canvi, en les que mengen materials més durs, la seva funció adquireix molta més importància.

Aquí hi ha una de les claus més cridaneres de la qüestió: no es tracta que tots els ocells vagin per aquí empassant-se pedres com un costum universal, sinó que algunes aus les utilitzen quan el seu tipus d’alimentació ho requereix. Com més dur sigui el que mengen, més sentit té aquest «molí» reforçat.

També crida l’atenció que no sigui un gest aleatori. Les aus que recorren als gastròlits no s’empassen qualsevol cosa sense motius. Busquen petites partícules minerals adequades per a aquesta funció, i aquestes pedres van exercint el seu paper fins que es desgasten, s’expulsen o se substitueixen per altres noves. El que des de fora sembla una raresa absurda és, en realitat, una estratègia molt precisa.

Notícies relacionades

Un projecte espanyol aconsegueix capturar fins al 98% de l’amoníac produït per les granges i convertir-lo en fertilitzant per al camp

Les restes de pesticides, fàrmacs i productes químics envaeixen els oceans: les costes concentren fins a una cinquena part de la pol·lució

De fet, aquesta és la part més fascinant de la història: la natura va trobar una solució mecànica a un problema anatòmic. Si no hi ha dents, s’inventa una altra cosa. I aquesta altra cosa no és fora del cos, sinó dins.

Per això, la pròxima vegada que vegis un ocell picotejant el terra sense que sembli que estigui menjant res, potser no està buscant llavors perdudes ni comportant-se de manera erràtica. Pot ser que, simplement, estigui renovant una peça essencial del seu sistema digestiu. Una pedra mínima, gairebé invisible, però decisiva per convertir l’aliment en alguna cosa aprofitable.