La innocent invasió de les cigales

No fa falta trucar aquests dies a un entomòleg per saber què està passant als parcs i jardins de la ciutat, ocupats per milions de visitants d’ulls sortints que emergeixen de la terra cada 17 anys per alegrar les tardes amb un tamborineig metàl·lic que pot ser més eixordador que els motors dels avions que aterren a l’aeroport Ronald Reagan, a la vora. «El meu amic William és l’expert en cigales, però et puc dir que les femelles tenen el cul punxegut i els mascles són els únics que canten.  ¿A què són boniques? Tan rodanxones i amb els ulls vermells com els dolents dels còmics», diu el Gianluca, un nen de vuit anys mentre recull cigales amb els seus amics en un parc de Washington davant la mirada una mica aprensiva dels pares. A totes els posen nom: Bob Junior, Billy Bob, Jeffrey...

El fenomen és fascinant. Milers de milions de cigales periòdiques han tornat a envair la costa est dels Estats Units sense tancs ni llances, des de Geòrgia, al sud, fins a Pennsilvània, al nord, arribant fins a Illinois per l’oest. Les d’aquest any pertanyen a la Generació X, documentada per primera vegada a Filadèlfia el 1715, quan moltes d’aquestes terres no eren més que colònies britàniques. Les ‘generacions’, classificades amb xifres romanes, són com una mena d’arbre genealògic de les cigales periòdiques, que emergeixen a la superfície cada 13 o 17 anys després de passar la gairebé totalitat de la seva vida sota terra, alimentant-se de la saba dels arbres.

Gene Kritsky és un dels experts mundials més importants en la matèria. Porta estudiant aquests insectes hemípters des de fa 45 anys, des que un dels seus professors d’entomologia li transmetés la seva passió pel cicle vital de les cigales. «Vaig pensar que si era capaç de trobar arxius històrics podria esbrinar més detalls sobre com les generacions de cigales estan relacionades entre elles», diu aquest professor de Biologia de la Universitat de Mount St. Joseph, a Cincinatti (Ohio). El seu cicle vital és únic. Les femelles posen entre 200 i 400 ous en petits orificis de les branques d’arbres i arbustos. Entre 6 i 10 setmanes després, neixen les cries, anomenades nimfes, que cauen gairebé immediatament a terra per cavar petits túnels verticals a la terra. Al subsol passen el gruix de la seva vida, embriagant-se de la sarsaparrella de les arrels com si fossin vells bucaners.

Breu vida adulta

És la fase dorment de la seva vida, sens dubte la més agradable. Perquè una vegada transcorreguts 13 o 17 anys, en funció de l’espècie de cigala periòdica –hi ha també cigales anuals–, emergeixen a la superfície al maig, quan la temperatura del subsol arriba als 18 graus centígrads. Llavors muden de pell deixant la seva carcassa groguenca a les fulles dels arbres i comença així la seva brevíssima vida adulta. Moltes són víctimes immediates d’ocells i altres depredadors, mentre les altres es dediquen a acoblar-se frenèticament abans de morir en un termini màxim d’un mes, regalant el seu nitrogen i altres nutrients a l’ecosistema. 

Els mascles criden les femelles colpejant el timbal del seu abdomen i elles responen amb un feliç aleteig, una orquestra sexual que pot arribar fins als 96 decibels. Per posar tant soroll en perspectiva, els concerts de rock més eixordadors de la història es van acostar als 130 decibels. De manera que sentir les cigales és com quedar-se sord veient al seu dia The Who o Motörhead. Però no és el seu cant el que més ha intrigat els científics, fascinats pels secrets del seu rellotge biològic. «Sabem que les cigales periòdiques compten els anys monitoritzant els fluxos de la saba que emana de les arrels dels arbres», explica el professor Kritsky, autor de diversos llibres sobre aquests insectes.

Pistes sobre el canvi climàtic

«Són capaços de distingir entre la fase de parada vegetativa de l’hivern i la floració de la primavera, i cadascun d’aquests cicles el compten com un any». La seva erupció periòdica del subsol ha servit per aportar algunes pistes sobre el canvi climàtic. A principis del segle XX emergien uns 10 dies abans que ara, segons el professor Kritsky, «el que té sentit, perquè les nostres primaveres són avui més càlides». Però els científics no tenen encara totes les respostes sobre aquestes criatures alades riques en proteïnes que van formar part del menú dels natius americans. «Sabem com compten els anys, però no com són capaces de recordar en quin any són. Aquesta és la gran incògnita que ens queda per aclarir», diu Kritsky.  

Abans que ell, molts altres van compartir la seva fascinació per les cigales periòdiques, documentades per primera vegada a Amèrica del Nord el 1634 pels pelegrins que es van establir a Plymouth (Massachusetts) després d’arribar a les seves costes amb el ‘Mayflower’. Les van anomenar inicialment «mosques grans», fins que el 1715 els va posar el nom de «llagostes», quan els colons temorosos de Déu van buscar a la Bíblia una resposta a les plagues de cigales que emergien periòdicament. Passarien segles fins que la ciència les va distingir de les llagostes o saltamartins que, a diferència de les cigales, arrasen amb voracitat les collites. 

Sexualment boges

Les cigales tenen una altra sucosa particularitat. Alguns mascles s’infecten amb un fong (‘Massospora cicadina’) que emergeix en paral·lel a les cigales. Els fa perdre l’abdomen i els genitals, però les torna «sexualment boges», en paraules del professor. No per acoblar-se, sinó per escampar el fong que s’instal·la al seu abdòmen. Ho fan emulant el jovial aleteig de les femelles, cosa que els serveix per contagiar els dos gèneres. Entre un 5% i un 10% s’infecta, convertint aquests insectes en amfetamines volants, amb què comparteixen l’ingredient actiu.  

Notícies relacionades

¿Per què els mosquits sempre et piquen a tu? La ciència ja té la resposta

Telescopis de tot el món observen l’arribada d’un gegantí objecte interestel·lar al nostre Sistema Solar

Res d’això ha dissuadit els restaurants de la regió que aquests dies tornen a servir cigales als seus menús. Els experts afirmen que són totalment inofensives, baixes en greixos i riques en vitamines i proteïnes. Generalment es cuinen fregides i especiades, com els chapulines mexicans i se serveixen en tacos o saltejats asiàtics. Diuen que recorden espàrrecs freds enllaunats, però aprofitarem per reconèixer que no les hem tastat. 

Tampoc el professor Kritsky se les menja des de 1987, ni tan sols durant els àpats opípars que solia celebrar anualment abans de la pandèmia amb la dotzena d’experts en cigales periòdiques que hi ha al món. «Et seré sincer, m’agraden aquests insectes, m’he guanyat la vida gràcies a ells. Més que gana em generen tendresa», confessa el professor amb un deix d’ironia.