ENTREVISTA

«No podem demanar miracles a la ciència, trobar una vacuna no és fàcil»

L'investigador Alfonso Valencia explica el procés que s'està seguint per trobar una cura per al Covid-19, des del Barcelona Supercomputing Center

«Mentre veiem que molts països només miren pel seu, la diplomàcia científica està trencant aquestes fronteres», reflexiona l'expert

zentauroepp52865662 alfonso200320152809

zentauroepp52865662 alfonso200320152809

4
Es llegeix en minuts
Valentina Raffio
Valentina Raffio

Periodista.

Especialista en ciència, salut i medi ambient.

Ubicada/t a Barcelona.

ver +

La comunitat científica internacional està abocada en la recerca del tractament i la cura del coronavirus, així com d’una vacuna que eviti nous contagis. Però trobar una solució no és fàcil. Ni ràpid. «Hi ha diferents projectes en curs i esperem que comencin a donar bons resultats. Però no és fàcil. No podem demanar miracles a la ciència», recalca Alfonso Valencia,  professor d’ICREA i director del departament de Ciències de la Vida del Barcelona SuperComputing Center, un dels centres que investiguen com frenar l’actual pandèmia.

–¿En què consisteix el treball que fa el Barcelona SuperComputing Center sobre l’actual pandèmia de coronavirus?

Estem intentant explorar diferents vies per mitigar la gravetat d’aquesta crisi sanitària. Però també intentem preparar eines que puguin ser útils en el futur, per als pròxims casos que puguin sorgir. Necessitem molt coneixement bàsic per saber com fer front a aquest tipus de situacions d’una manera ràpida i efectiva. Nosaltres, com a grup computacional, no curarem cap malaltia. Però podem aportar informació valuosa als investigadors experimentals perquè vagin directes a les opcions terapèutiques que tinguin més opcions de prosperar.

–¿Quin tipus d’informació pot aportar un superordinador sobre el coronavirus?

Estem analitzant el genoma del virus. I com varia en funció de quan afecta un animal o un humà. Intentem entendre com funciona el virus a escala molecular, el seu ADN, les seves mutacions. És un treball teòric que, per exemple, ens pot permetre reconstruir la cadena de contagis. O saber qui són els portadors inicials del patogen. O com evoluciona al llarg del temps i dels diferents territoris que ocupa.

«Necessitem molt coneixement bàsic per saber com fer front a aquestes situacions de manera ràpida»

–¿Llavors, la ciència bàsica és la clau per trobar una cura?

Sí. Es tracta d’una informació molt valuosa. Entendre el funcionament de les proteïnes d’aquest virus en concret pot ajudar-nos a entendre com inhibir-les. Si sabem com és la diana a la qual hem d’apuntar, serà més fàcil desenvolupar anticossos, fàrmacs o vacunes que puguin ser realment efectius.

–¿Quin és, doncs, el procés que s’està seguint per trobar un tractament?

A través del que coneixem com a ‘disseny racional de fàrmacs’. Comencem analitzant tot el que coneixem del virus. Identifiquem el ‘target’, la diana, la part que cal atacar. I a partir d’allà despleguem la base de dades virtual de fàrmacs que ja han demostrat eficàcia en altres ocasions i que han sigut aprovats per al seu ús en humans. El superordinador ens permet executar centenars de proves de manera molt ràpida, a tall de cribratge. Per saber què pot ser efectiu i què no. Quan acabem, tenim una petita llista de compostos que tenen més possibilitats de funcionar a la pràctica. Allà hi intervenen els investigadors experimentals, que els posen a prova als seus laboratoris.

«Si sabem com és la diana a la qual hem d’apuntar, serà més fàcil desenvolupar anticossos, fàrmacs o vacunes efectius»

–¿I llavors? ¿Quin és el pas següent?

Comencen les proves. Primer, a escala bioquímica i amb models cel·lulars. Després, amb models animals, des de ratolins fins a micos. Si tot va bé, s’inicien les proves en humans. Als assajos clínics es fan diferents proves per assegurar que el tractament és segur i eficaç. Estem intentant treballar en paral·lel perquè tot aquest procés sigui el més fluid possible. I perquè si un fàrmac falla en la fase clínica, ja en tinguem un altre preparat per continuar intentant-ho.

–Entenc que és un procés més que complicat...

Molt. La bona notícia és que la comunitat científica internacional està abocada a trobar una solució. Hi ha moltíssima col·laboració entre grups d’investigació. S’estan compartint tots els resultats, pràcticament en temps real. Mentre veiem que molts països només miren pel seu, la diplomàcia científica està trencant aquestes fronteres. Els científics sabem que guanyem més compartint i col·laborant que competint.

«La bona notícia és que la comunitat científica internacional està abocada a trobar una solució»

–¿Quan s’esperen els primers resultats? Hi ha alguns països que ja diuen que han començat proves clíniques, fins i tot la mateixa OMS...

Sí, per sort ja estan començant les primeres proves. Però encara no podem donar una data definitiva. Seria enganyós. Som científics i sabem que tot pot anar bé, però també pot torçar-se i hauríem de tornar a començar de zero. És com quan parlem del llançament d’un satèl·lit. Sabem quin dia està previst, però no si tindrà èxit. Hi ha diferents projectes en curs i esperem que comencin a donar bons resultats. Però no és fàcil. No podem demanar miracles a la ciència.

–Les actuals línies d’investigació busquen anticossos, fàrmacs i vacunes. ¿Quin és l’objectiu de cada un?

Tant els anticossos com els fàrmacs són per tractar persones ja infectades. El seu objectiu és desactivar el virus. Les vacunes són perquè el cos desenvolupi una immunitat davant aquest patogen. Exactament igual que la vacuna de la grip. En aquests casos es treballa per trobar una vacuna que pugui funcionar contra aquest coronavirus i contra altres mutacions que puguin sorgir.

Notícies relacionades

–¿Quina reflexió en treu, de tota aquesta situació?

Cal invertir en sanitat pública, sí. Però també en ciència. Si haguéssim invertit més a conèixer les epidèmies anteriors, l’estructura dels virus, les proteïnes, els receptors i els altres mecanismes moleculars, ara estaríem en millors condicions per enfrontar-nos a aquesta crisi sanitària. La ciència és un salvavides. Només ens adonem que no l’hem cuidat prou en moments com ara, quan estem en una situació límit i li demanem una solució ràpida.

«Encara no podem donar una data definitiva. Seria enganyós»