¿I si hi hagués una altra superterra a Proxima Centauri?

La manera més eficaç que tenim de saber què està passant als racons més recòndits de l’univers és la llum. Aquesta és la que permet veure més enllà del que, valgui la redundància, és visible a simple vista. Ara, de fet, una nova anàlisi dels canvis cíclics en l’espectre de llum de Proxima Centauri, l’estrella més pròxima al nostre Sol, suggereix que al seu voltant hi podria haver un planeta fins ara desconegut. La investigació, publicada aquest mateix dimecres a la revista ‘Science Advances’, apunta a l’emocionant possibilitat que estiguem davant d’un nou món temperat i, en certa manera, similar al qual ens trobem. Tot i que no es preveu que compleixi les condicions adequades per allotjar-hi vida. 

El planeta en qüestió, si es confirma la seva existència, heretaria el nom de Proxima Centauri c. La lletra ‘a’ continuaria designant l’astre amfitrió, situat a uns 4.243 anys llum de la Terra. La ‘b’ faria referència al que fins ara era l’únic planeta conegut que deambula per allà i que, sorprenentment, també va ser descobert fa relativament poc, el 2016. I la ‘c’, finalment, es quedaria per al planeta acabat de presentar. «No és una troballa inesperada», comenta l’astrofísic italià Mario Damasso, que, com a líder de l’equip internacional d’investigadors que ha fet possible aquest descobriment, ja parla d’aquest com «el nostre planeta».  

Ara per ara, les dades recopilades dibuixen una primera panoràmica de com podria ser aquest nou món. En el seu debut, de fet, Proxima Centauri ‘c’ ja es presenta davant del seu públic com una superterra.  Aquest terme, per grandiloqüent que pugui sonar per als que estiguin poc familiaritzats amb les novetats astronòmiques, denota aquells planetes terrestres amb una massa superior a la del nostre planeta. En aquest cas, de fet, tot apunta que Proxima Centauri c seria un món rocós amb una massa sis vegades superior a la terrestre però, tot i així, inferior a la que trobaríem en gegants del Sistema Solar com Urà o Neptú. Aquest gegantí món, no apte per a la vida, demoraria més de cinc anys a completar la seva òrbita. Un fet una mica inusual que, per als investigadors, suposarà una dificultat addicional per corroborar la seva existència.

Misteris per resoldre

Notícies relacionades

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

Aquestes són les feines que porten més infelicitat

Però el que potser és la dada més sorprenent és que se l’ha trobat on no se’l buscava. Els planetes que se situen a aquesta distància de la seva estrella solen ser gasosos, com Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Aquest, en canvi, és rocós, com Mercuri, Venus, la Terra i Mart. «Teòricament, segons l’estàndard actual, no hauria de ser allà», comenta Cristina Rodríguez-López, investigadora a l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia (IAA-CSIC). Això, per tant, obligaria a replantejar les teories sobre la formació de cossos celestes. O, millor encara, obriria la possibilitat d’explorar hipòtesis tan diverses com la migració de planetes.

«Esperem que la següent generació d’instruments pugui ajudar-nos a aclarir totes aquestes preguntes i, sobretot, a donar dades més convincents sobre l’existència d’aquest planeta», explica entusiasmat Damasso a aquest diari. Per a això, explica, haurem d’esperar fins a la posada en marxa dels nous i potents telescopis que s’estan construint a Xile, a la Xina i a altres llocs del món. O a la publicació de les dades de la missió Gaia, que podrien arribar a partir del 2023. «Fins aleshores, per ser correctes, hem de parlar de candidat a planeta», matisa. «Això demostra que encara queda molt per descobrir en l’univers i que fins i tot al nostre veïnat estel·lar hi continuen havent moltes coses que desconeixem», conclou Rodríguez-López.