09 jul 2020

Anar al contingut

ANIVERSARI TECNOLÒGIC

Quan el domini .es era a Barcelona

Catalunya i Espanya van ser pioneres en la difusió d'internet

Michele Catanzaro

Quan el domini .es era a Barcelona

Un dels pioners d’internet a Espanya, Andreu Veà Baró, encara recorda com als anys 80 el seu germà, que treballava a la Universitat de Barcelona, tornava a casa a la nit amb uns mapes fascinants en paper d’impressora. El germà li ensenyava amb quins punts del món s’havia comunicat aquell dia.

Ho feia per mitjà de l’EARN (European Academic and Research Network), una de les xarxes que successivament confluirien a internet. Aquests mapes van fascinar Veà i el van empènyer a estudiar Telecomunicacions.

«Encara teníem pantalles de fòsfor i, no obstant, enviava correus electrònics i accedia a bases de dades. La majoria de la gent no en tenia ni idea del que feia amb l’EARN», recorda un altre usuari primerenc, el professor de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) Ramón Sangüesa.

Primer, les universitats

Com a la resta del món, internet va entrar a Espanya per les universitats. El servei RedIRIS, del Ministeri d’Educació i Ciència, proveïa de connectivitat els ateneus. «El domini .es va estar durant temps en ordinadors de la Universitat de Barcelona, abans que se’l quedés RedIRIS», rememora Veà.

Sangüesa encara recorda el dia en què va instal·lar el primer navegador en un ordinador de la Universitat de Castelló. «Era una experiència molt diferent: la possibilitat de moure’s i captar continguts era enorme», explica.

Als anys 80, un particular que volgués connectar-se a internet s’havia de dirigir a una empresa, Goya Servicios Telemáticos, que cobrava moltíssim, recorda Veà. El jove enginyer va veure una oportunitat i, el 1994, amb 24 anys, va muntar un dels primers proveïdors de servei d’internet a Espanya, Acertel. «Vam fer la web de Sony España, de Codorniu i fins i tot la primera web mundial del Deutsche Bank», recorda.

El nombre de proveïdors va passar de 4 el 1994 a 600 el 1996, relata Veà. Empreses com Barrabés, a Benasc, van ser pioneres mundials en la creació de botigues a internet, recorda Sangüesa.

Ja a la UPC, aquest investigador es va integrar al Centre d’Aplicacions d’Internet (l’avantpassat de la Fundació i2Cat), que va gestionar la primera retransmissió per internet d’un espectacle del Liceu.

Per la seva banda, Veà es va integrar a Retevisión el 1998, quan aquesta empresa es va crear arran de la liberalització del sector de les telecomunicacions. Des d’allà, va coordinar el primer accés gratuït a internet a Espanya, el 1999, i la primera tarifa plana a Espanya.

.cat i Viquipèdia

També des de Catalunya, altres persones implicades des d’un principi a internet van plasmar la seva contribució. «ISOC-CAT, la secció catalana de la Internet Society, va ser una de les primeres seccions a crear-se», recorda Joan Francesc Gras, un professor d’informàtica que forma part de l’aquesta organització.

La fita de l’entitat, segons Gras, va ser aconseguir el domini .cat. «Va ser el primer domini associat amb una llengua i una cultura [en lloc d’un Estat]», relata Gras. La Viquipèdia, la versió catalana de la Wikipedia, va ser també una de les primeres després de l’anglesa.

Veà admet que l’explosió de proveïdors de serveis d’internet als anys 90 era exagerada. Però lamenta que després es tornés a crear una situació gairebé monopolística, en la qual Telefónica domina el mercat. «El desplegament de la fibra ha sigut una oportunitat perduda. La fibra continua sense desplegar-se en molts llocs de l’Espanya buida. Connectar-se a internet al nord de Catalunya és més difícil que al nord de l’Àfrica», conclou.

Temes: Internet